Drommi-ischìda ‘e amore
narami tue proite
cando ti giamo fues
e pustis già pentida
cando mi fues mi chircas ?
Tic tac ahi de su coro ispassienziàdu...
proite tue mariposa anfanera
si t’addesco ti fòscigas
pro ti lassare gioghittare ancòra
che isula dae brazzos de ispuma de mare ?
(...e nois fantasimas in carre bia
comente ismemoriados
pizzinnos inzerrados
dae violeras de giogos beraniles
nos creimus ligados
a giuale ‘e cuntierra de carignos
a doppiu nodu mortu
mancari ischende d’essere puddedros

A làmpada de luna
faghent a manu tenta
antigu ballu tundu
istellas anfaneras,
inghiriu a ojos tuos
ateru meriagu
si ponent a sestare
bisos mios de oro.

Veni da più luntanu di la luna
lu sirenziu chi fara da lu zeru
i la notti sirena sanza fini
innant’a li carreri, sobbr’a li casi.
E z’acciappa curchaddi fiancu a fiancu
e zi pari d’andà, ch’è un incantu,
propiu in mezz’a lu mari di lu tempu
chi passa e si zi fuggi
cument’e l’ipiranzia
lu durori e la vidda
chi zi gudimmu umpari.
Intantu z’è lassendi
la pazi di chisth’ora
ch’eu ti basgiu e tu poni la to’ manu
frescha sobbr’a lu cori.

Si a rasgiunà cun teggu mi trattengu,
pusaddi affacc’appari faccia a faccia,
torra lizeri e lìbaru lu cori
e mi s’isciogli drentu la tristhura
cument’e fumu chi si perdhi in aria.
E più ciaru mi pari lu chi pensu,
li me’ sintimenti e la rasgioni
ch’ipigni l’ommu a difindì la vidda
contr’a la morthi, unèndisi cu l’althri.
Intantu chi fabeddi, a pogg’a poggu
è fendi notti sobbr’a la ziddai,
s’azzèndini li luzi i li carreri,
umpari cu l’isthelli, lu rumori
cunfusu di li macchini si càima

L’han matat
a la vora del riu.
Tremolaven los joncs
i les ombres de la nit,
lo vent gris
li mossegava la pell,
la claror de la lluna
bressava la sua ànima.
Oberts els ulls,
en les pupiloles invulnerades
un ressò de cel.
L’han matat.
i sabiva de morir,
contra la malaüra.
ha corrit al llarg del riu
amb la pena al cor
i lo crit del vent.

De la muntanya de la lluna
silenciosos baixen los Àngels
amb xals que vesteixen la misèria,
van a colorar les amargues ginquetes còdols
del mercat de Santo Domingo.
Àngels petits
però grans fins a les estrelles,
pedres de llum
on s’emmiralla la indiferència dels
homes.
Encenen ciris
preguen al llur Déu
i munten a la Piràmide del Sol
a collir núvols d’esperança,
però els vents que mai dormen
los bufen lluny.
Tenen als ulls, somnis de terres
on sembrar la vida,
on la mort

Ses che-i su tempus, e andas
pianu, a passitos de puddu,
chena t’arrer,
chena mancu ti ‘oltare
a ue chinghet oju,
attesu
e pius attesu
manu manu ch’andas.
A ue
che rueit cudda nue
in su monte brujadu, ispozadu, mazadu
che-i sas roccas de su Carsu.
No m’isettas, no ti ettas,
chi sa conca tua
‘e reina
si dignet de ojare a palas.
In daisegus, su nudda
chi non tirat, chi non binchet,
chi non cumbinchet.
Solu
addae ‘e orizonte
pius addae ‘e addae, pustis de sa nae