CRESCEI E MULTIPLICAI-VOS
Sarà l’azzione cumuna da parechji anni, sarà a custruzzione di i prugrami à vene, sarà l’amicizia, o tuttu à tempu…
Sarà l’azzione cumuna da parechji anni, sarà a custruzzione di i prugrami à vene, sarà l’amicizia, o tuttu à tempu…
Sarà l’azzione cumuna da parechji anni, sarà a custruzzione di i prugrami à vene, sarà l’amicizia, o tuttu à tempu…
Passos sem memoria
Tù, l’avia sunniata ..
Eccu la
A cità chè tù credia di cunnosce
U Talente .... u geniu ... a grazia...
Ochji chiosiaperti a vidia tù
A cita induve un nascisti
Torre ritagliate da a mimoria
Granitula –storia
Senza Minotoru ne
Nisun filu d’Ariana
Da i Camini di terra cotta
Sfilanu e serre spaperse
Orizonte di e to strade
Focu è fiara
Da l’orizonte luntanu
Un focu face lume
Face lume
Da la muntagna luntana
Un lume face focu
Face focu
Da la terra luntana
L’orizonte face fiara
Face fiara
Da li celi luntani
A fiara face fiatu
Face fiatu
Da li fiati luntani
U ricordu face vita
Face vita
Da le vite luntane
U mughju face chjama
Face chjama
Da le chjame luntane
A voce face core
Face core
Da li cori luntani
U sangue face chjerchju
Face chjerchju
In carrughju toiu
c’era una volta
Ogni ghjornu
à pian’ di tarra
à passi longhi è ben tirati
tù
fali
Ogni sera
à pian’di celu
à passi corti è mal calzati
eiu
collu
Simu vicini
E puru
stemu luntani
L’ombra, asconde tanti periculi ?
Fermati un ghjornu , un’ora
una stonda
stà à sente :
filetta d’altrò mi vogliu
arradicà
quì
Ascolta :
E vistighe parlanu à chì vole sente
Passatu l’ombra
a porta sempre aparta
pare in aspettu di furesteri
...Te mira ojo a ojo Te
pide no sé qué Te mata
(CARLOS EDMUNDO DE ORY)
Que floreixi la rosa del poema!
Que floreixi la rosa
i a la llengua, plena de foc, lluquin l’espina,
el silenci, la vida, les paraules!
Guaita com et miren de fit a fit,
amb els ulls clivellats per la boira,
tèrboles com gossos famolencs.
Guaita-les, són elles: les paraules.
Venen soles o en bandades, lleugeres,
filles d’un bategar d’ales esteses, de sons,
olors, colors i eixams d’imatges nòmades.
Je suis un ruminant
Je broute des mots.
GUILLEVIC
Dic mar
i dic desert.
Dic tinta
i veig la mort.
Dic silenci
i tot em parla.
Enlloc, Proa, Barcelona, 2007. Prix « Carles Riba » 2006.
Inédit en français
A la boca li creixen tots els pous.
Encalça una llengua en l’altra llengua
avara d’una set més alta i pura.
Es diu Enlloc per tot aquell damnat
que en closa i negra nit gosa mirar-la.
Fa mal als ulls i no coneix mesura.
Un foc, un vent, un sangtraït al temps:
com més s’allunya, més a dins et crema.
Sota la teva follia infinita
el meu riu d’abelles.
Sota la teva llengua resseca
el meu bolquer de silenci.
Sota la teva església buida
el meu minaret de luxúria.
Sota la teva turbamulta encesa
el meu canelobre d’or.
Sota la teva mort enzelada
el meu llapis de colors.
Sota la teva taula de misèria
el meu ullal d’ivori.
Sobre la teva anemone inmortal
el meu amor bituminós…
Del fons de l’ànima