Abans de tu, no conexeia el foc
ni abia que la millor moneta
de parlar fos la suma de les mans
i les ganes de sentir-te a l’abast.
Ni que els cossos depassassin la peli
i continuassin essent matèria
poderosa més enllà d’ells mateixos.
Descobrir que el silenci entre dos móns,
posem per cas tu i io, deia molt més
que aquesta inútil i absurda rutina
de parlar a través de les paraules,
em sobtà tant com veure que els camins
són infinits i que cap porta a Roma.
Abans de tu, desconeixia els jocs

Ja deu comengar l'alba allà defora,
em vares dir, i tot el món va néixer
de l'escletxa de llum del finestró.
No molt lluny, blanquejaven els camins,
feien corbes, pujaven
i baixaven, incerts i més reals
que el bosc que els envoltava. De la terra
s’enlairava una boira que es va fer
transparent i deixava que veiéssim
els fantasmes dels pins. Els campanars,
les parets de les cases, els turons,
l'afany de mil ocells,
tot tornava a ordenar-se sobre el buit,
neixia sense esforç
d'aquest cotò de sucre de la llum

Quin cap tan fosc
que es nega en el silenci
d'aquesta nit tan sorda. Ben igual
com faria una branca contra l’herba.
El pes de tants de fruits
o de tants de coloms com s’hi posaven
l'han deguda esqueixar.
No hi anam, al jardi. Quan cau la nit
el tanquen, i de dia no hi pensam.
Però hem après a compartir
indigència, i és
així que ens estimam.

Copegen nins els militars tambors,
com cabres aspres fan belar les trompes.
Mongil consell diu d’embellir les pompes
amb aitals sons, de guerra evocadors,
Ensinistrats per hàbils monitors,
uniformats, ritmint rimes en ompa,
duen el pas quan la processó romp a
plaga i padrines treuen mocadors.
Assagen, primavera i en dissabte,
i els sent sonar d’assegut al terrat.
Record, llunyana, la Setmana Santa.
Rep renys de mestre algun músic malapte,
M’aixec, infant, jo també, malcriat,
i en faig sonet amb rima que es decanta.

He vist transcórrer el temps color de rosa
que menava del groc a la blavor.
Sobre els vidres escric, a la bavor
del meu alè, versots com si tal cosa.
Amb entintada ala de papalló,
veig com la nit arriba, i com reposa
al parroquial rellotge, sense nosa,
un aturat minut de carreró.
Serà el moment d'eixir a la terrassa
silenciant la meva parla tosca
que crida pels racons. Sense dar passa
i encarat a la nit, damunt un moble,
escoltaré el lladruc, rere la fosca,
com un anell, enrevoltant el poble.

El dol ara escridassar
les campanes del ventre,
quan un nítid gemec
es barreja amb l’espuma de l’adéu.
Fresques ombres de matinada
guien un feble rierol,
adormit encara
prop dels teus llavis.
Un estol de murades
ha esvalotat runes d’absències
que niuen en el fosc penya-segat
de les tèrboles mirades.
Perdures en el camí dels dies,
absort per l’obscur silenci
que acomiada les tenebres
del teu àlgid pensament.
T'encamines cap al polsim
tenebrós de l’oblit,
per l'esfereïdora presència