Cando o vento regresa dun insomnio mariño
e roza a pel da infancia, a nudez embriagada
no límite da auga.

Cando unha estrela branca precipita o desexo
no tacto estremecido do tempo.

Cando un claror nevado xira nos corazóns
e acende a transparencia do mundo.

¡As praias!

Ese asombro no pálpito da carne,
unha voz azulada que treme no silencio.

O corpo sabe ben na flor da lonxanía
cando no corpo había un salouco de espuma.

No obradoiro do tempo e do desexo
nace a casa que amamos,
na lenta perspectiva dun pensamento
que existe no futuro.

Como un pozo que abre o seu alento frío
primeiro o corpo roza a sensación dun muro
e unha estrela invisíbel
convértese en certeza.

Toda casa é desexo,
desde unha raíz que treme na noite,
no abecedario íntimo dos soños,
nos círculos da sede e dos meses.

Escriure amb sang el llibre de l’esperit
*
Primer els teus llavis, després el vi
*
El foc o l’or núbil de l’instint
*
Els estels són el riure dels infants
*
Els morts guanyen el temps
*
La nit suspesa o l’ull blanc dels corbs
*
Veure amb la fondària del cec
*
La poesia és el tatuatge de la infància
*
Els guants de l’hivern, la boira
*
Aquell ull que escolta entre les ombres
*
Vull retrobar el fil perdut dels folls
*

A PROPÒSIT D’UN VERS D’IBN AL-FARID
Si algun cop la meva llengua
cau de mort rendida,
serà tot just per a cridar-te.
Si em crides tu,
el càlid tornaveu del teu alè
segellarà amb el meu la teva boca.
És tard perquè gosis contradir-me.
Borda el gos llebrer
i la calma d’amor és la fatiga.

In Llibre de la Frontera (2000)

Que lent aquest aprenentatge
que se t’emporta lluny de mi.
Com n’és d’imperceptible i dèbil
el baf dels teus records,
la calor I les paraules clivellades
dins la fonda ferida del mirall.
Dis-me, hoste meu,
com sobremorir a la ventura
d’una vida
encastada al moll d’una altra vida.
Si vols no m’ho diguis ara:
fa fred i aquesta nit és buida,
freda I buida com un cec a les portes
del no-res.
Espera a demà:
vindran ocells amb foc als ulls
i gotes d’estelada
al moll de la nocturna deixadesa.

No diguis el meu nom
Anomenar-me
és prostituir el silenci
I tu ets viva
com un altar profanat
filla de totes les veus
impossibles de l’univers
No diguis el teu nom
Vine
a l’obscura veu del tacte

In Divan (1982)

(Primera introducciò de la veu)
I - Les branques de l’oliver servien de creu
Jérez de la Frontera on els cavalls canten un cor que
s’assembla a les dotze mesures d’un blues espaventat cap a
les encluses de ferrers que han oblidat que viven encara.
Unes notes s’agafen als platans que remouen els somnis andalusos,
llesques de pa perdudes pels qui tenen ara una fam inextinguible.
Ah, gitanos de Jérez !, morenos de verde luna, com deia ell
en el moment de l’amor, ah tigres de les rambles,