Adosat el cos, la cambra
Entre els records que algun naufragi, que el port
Traduia, entre onades discretes, besos innats a uns llavis
Que es vessaven com la fusta vella de l'albada.
Restava un tros de gerani miserablement
Entre les dents agres de vidre.
I entre les dents del vidre un òpal d'aixella.
Un cendrer anatòmic i invisible
Que devoraves amb fúria, amb un desig irreductible i frenètic.
La cambra restava al camp, desolada, pressa facil de les parets,
Encenall, derrota d'uns ulls celests que es glaçaven, de vegades

Era una fantasia que passava les hores
mortes en un cementeri -dc cotxes.
Eren unes cames convidant a l’escalfor.
Era l’excusa que l’hagues salvat, .
i aquella insistència de timbre desatés...
Un projecte ajornat o un record massa groc,
això era fer quatre dies net. '
Era una ciutat baix del nostre caminar,
mostraven residus els fanals
i enterbolienn els detalls.
Entre l’apatia ila curiositat,
entre l’escepticisme i la sorpresa.
Els matisos,
Era una nit, i en podrien ser vint-i-set.

La nit suau ens esvarava passejades
per nostra nova coneixença, tornant
i anant, finss el darrer cau,
aci a la vora del penùltim llumi
hi nasqué del teus llavis com un afany
el nostre racò d'amor devastador,
un afany que espenta cadires i
doblega espills retrovisors,
omplint-me boca i mans el teu afany,
petites perles de la nit, engolides totes.
per l'insomne deler de la teua boca
i aixi, estranys, trobàrem el sol
parant taula a d'altres convidats.
Guardàvem encara qualque secret

L’aparença estàtica homenatja els excesos...
Parle de llançar-nos per la primera finestra,
de xicots de mans ocioses calculant-te la pell,
i partir-nos, bocabadats, un llavi.
Vull dir no esperar res i amb tot
buscar una oportunitat, aci mateix.
Parle de no fer-ho per tu, d’uns peus que
s’ensenyaren a ballar per mantindre,
l’equilibri, i d’una certa memoria
entre els oblits de costum.
Davanti l’espontani canibalisme dels teus
ulls, parle, lliure de neutralitats. De mai no
acabar. D’algun presagi. No seguirem el rosari

però les margarides de llavis rojos, les violetes empapades de rosada i les somnolents pintacoques prenen la plaja del fosquejar
(Oscar Wilde).

No em suposa gaire esforç recordar
la primera sensació percebuda
el dia que vaig iniciar el còmput
de la meva història a partir
del descobriment de la teva riba
diu u del mes u de l'era nova:
adonar-me que la vida del temps
es pot marcar per l’aroma que exhalen
les situacions que el van accmplint.
Així, la flaire dels moments de calma
absoluta es podrien correspondre,
si fa no fa, a l’efecte de sentir-me
pessic de cel o grum de terra bona;
altrament sentir la desemparança
que em produïa no tenir-te a prop,

Abans de tu, no conexeia el foc
ni abia que la millor moneta
de parlar fos la suma de les mans
i les ganes de sentir-te a l’abast.
Ni que els cossos depassassin la peli
i continuassin essent matèria
poderosa més enllà d’ells mateixos.
Descobrir que el silenci entre dos móns,
posem per cas tu i io, deia molt més
que aquesta inútil i absurda rutina
de parlar a través de les paraules,
em sobtà tant com veure que els camins
són infinits i que cap porta a Roma.
Abans de tu, desconeixia els jocs