Tu  nun  ascuti

pirchì  nun  m’accordi  lu  tempu
nun  dicu  di  ncrucchittari  na  frasi
o  di  ncucciari  dui  palori               
ma  di  grapiri  la  vucca  macari
chi  ti  l’aggarri  arrè 
comu  si,  pi  la  to  spirtizza
o  cui  lu  sapi  quali  autra  virtù       
ci  smurfiasti  già  ogni  filu  e signu
di  zoccu  ju  avia  ancora  in  menti
di  spiccicari  e  nun  potti,  pirchì     

tu  nun  ascuti  a  nuddu

S’attanga,  dintra  mia,  na  casciaforti
stipata  di  li  beni  chiù  priziusi.
Nun  staiu  parrannu,  no,  di  aremi  sfusi
e  mancu  di  curaddu  o  sali  a  sporti.

Jocanu  ammucciareddu  cu  la  morti
nzemi  a  stu  tabirnaculu  cunfusi
li  mei  dicidott’anni  cummattusi
-  rigalu  lu  chiù  liccu  chi  appi  in  sorti  -

la  musica  e  li  notti  cu  l’amici
lu  sonnu  poi  di  dda  generazioni
li  fimmini  e  li  viaggi  chi  mi  fici.

Satarii
murritii
ti  fissii
strulluchii  a  leta  cera  cu  mia.
Bedda
ogni  jornu  chiù
leggia  e  sapurita
farfalla.

Chiù  tardu  ...
quannu  poi  pigghi  volu  e  ti  ni  vai
ricordati  di  sta  staciuni  persa
di  stu  sularu  di  li  maravigghi
di  stu  carduni  allaccarutu  e  sulu
e  torna
siddu  poi
di  tantu  in  tantu.

La  me  festa
azzicca  radichi
a  li  rini  di  la  terra
e  artigghi
a  li  zinefi  di  lu  celu.

Nenti  bannetti,  pregu
né  fotografii
o  cassati.

Na  canzuna  chiuttostu
na  bannera
un  sonnu
pi  cuntinuari
ancora
a  cridiri.

Automàticament, empesos per la inèrcia
o pel simple desig de canviar de vida,
escollíem llavors, uns quants només, els claustres
de la Universitat, mítica fortalesa
reservada al diner -o a l'heroic sacrifici.
Hi entràvem somnolents encara, amb un ingenu
fervor de batxillers, disposats a deixar-nos
menar per Sant Tomàs. Però els dubtes saltaven en els nostres setze anys fluentment i sempre
corrien a l'encalç d'impossibles respostes.
Així ens vam desvetllar, qui corrents qui no gaire,
una tardor esplendent.
Els murs no recordaven

Cal, també, que el meu cant no neixi sempre en ira,
que en un de tants moments s'aturi a la pujada,
com aquell qui, volent trucar a l'última porta,
pren alè...
Ara em plau de sortir a la finestra
i acostar el meu esguard a la ciutat, que em nua
més eficaç potser que sense aquestes pauses
al combat durador. Perquè no sóc cap àngel,
perquè no em vull heroi sinó un home, m'agrada,
sense reserves, no deixar d'assumir res:
la joia i el dolor, i les petites coses
del goig quotidià com la taula o el llibre.

(1965)

I
Si sobretot odio unes paraules,
si alguns mots em penetren com a fina
traïció, de sobte, inesperada
resposta, si avorreixo la persona
llavors, per un instant, i penso amb ira
solament en els punys, perquè endevino
diàlegs eixorcs, és quan els meus altres,
estroncant-se el badall rere un silenci,
mouen el cap i em diuen:
«És inútil.
No hi ha res a fer. Ha estat sempre així.»
I, a fora, el temps s'escola sense treva.