Cal, també, que el meu cant no neixi sempre en ira,
que en un de tants moments s'aturi a la pujada,
com aquell qui, volent trucar a l'última porta,
pren alè...
Ara em plau de sortir a la finestra
i acostar el meu esguard a la ciutat, que em nua
més eficaç potser que sense aquestes pauses
al combat durador. Perquè no sóc cap àngel,
perquè no em vull heroi sinó un home, m'agrada,
sense reserves, no deixar d'assumir res:
la joia i el dolor, i les petites coses
del goig quotidià com la taula o el llibre.

(1965)