Automàticament, empesos per la inèrcia
o pel simple desig de canviar de vida,
escollíem llavors, uns quants només, els claustres
de la Universitat, mítica fortalesa
reservada al diner -o a l'heroic sacrifici.
Hi entràvem somnolents encara, amb un ingenu
fervor de batxillers, disposats a deixar-nos
menar per Sant Tomàs. Però els dubtes saltaven en els nostres setze anys fluentment i sempre
corrien a l'encalç d'impossibles respostes.
Així ens vam desvetllar, qui corrents qui no gaire,
una tardor esplendent.
Els murs no recordaven
una joia semblant: era molt endarrere,
molt enllà de la nit, on calia girar-nos
per comprendre un esclat com aquell. Les xerrades
immòbils, d'un plegat, esdevenien sòlides
converses, expectants esguards d'aquella vida
que ens veia resistir, malgrat tot els esforços
tots els instants brutals a fer desaparèixer
la mateixa raó. Per això triomfàrem
quan semblàvem vençuts. El nostre clam s'havia
inserit en la carn popular com a símbol
de nous redreçaments. En aquell instant érem
gairebé el seu cervell, o com l'animal jove
que engresca els fatigats...
I van tancar les portes
que només s'obriran per un esclat de llum.

(1965)