Repetim el teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,
com en un desesper, impotent, salta el clam.
Que buits sonen els mots, poble heroic, poble màrtir,
res que no sigui el crit, res per a consolar-t'hi,
res que no sigui el puny encalçant l'estranger
a qualsevol indret on el trobem també.
No oblidem el teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,
perquè tothom pateix una mateixa fam.
No són pas ideals abstractes, evangèlics,
colpint els nostres cors de bondat prou modèlics,
sinó una certitud de vergonya total
pel futur que tu tens, punyit pel pitjor mal.
L'estendard del teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,
el durem sense pals, indòcil com el llamp,
perquè la teva mort fóra també la nostra:
com podríem, si no, contemplant el teu llostre,
continuar existint, conviure amb l'assassí
del més autèntic fruit d'aquell Nou Existir?

(1967)