Quin cap tan fosc
que es nega en el silenci
d'aquesta nit tan sorda. Ben igual
com faria una branca contra l’herba.
El pes de tants de fruits
o de tants de coloms com s’hi posaven
l'han deguda esqueixar.
No hi anam, al jardi. Quan cau la nit
el tanquen, i de dia no hi pensam.
Però hem après a compartir
indigència, i és
així que ens estimam.
Copegen nins els militars tambors,
com cabres aspres fan belar les trompes.
Mongil consell diu d’embellir les pompes
amb aitals sons, de guerra evocadors,
Ensinistrats per hàbils monitors,
uniformats, ritmint rimes en ompa,
duen el pas quan la processó romp a
plaga i padrines treuen mocadors.
Assagen, primavera i en dissabte,
i els sent sonar d’assegut al terrat.
Record, llunyana, la Setmana Santa.
Rep renys de mestre algun músic malapte,
M’aixec, infant, jo també, malcriat,
i en faig sonet amb rima que es decanta.
He vist transcórrer el temps color de rosa
que menava del groc a la blavor.
Sobre els vidres escric, a la bavor
del meu alè, versots com si tal cosa.
Amb entintada ala de papalló,
veig com la nit arriba, i com reposa
al parroquial rellotge, sense nosa,
un aturat minut de carreró.
Serà el moment d'eixir a la terrassa
silenciant la meva parla tosca
que crida pels racons. Sense dar passa
i encarat a la nit, damunt un moble,
escoltaré el lladruc, rere la fosca,
com un anell, enrevoltant el poble.
Miquel Cardell (Llucmajor, Mallorca, 1958) hè pueta è giurnalistu.
Diplumatu in Scenze di a cumunicazioe, travaglia da giurnalistu spezializatu in campu culturale. Cullabureghju cù u Diario de Mallorca è I media lucali.
Hà publicatu unepoche di racolte puetiche, è trà quesse:
Elegia de Grumers (1978) Magazine (1983), Instamàtic (1990), Tebeo (1992), Material de calendari (1993), Sota la volta de ferro(2000), è Les terrasses d'Avalon (2008), chì hà ricevutu u Premiu Cavall Verd-Josep M. Llompart in u 2009.
El dol ara escridassar
les campanes del ventre,
quan un nítid gemec
es barreja amb l’espuma de l’adéu.
Fresques ombres de matinada
guien un feble rierol,
adormit encara
prop dels teus llavis.
Un estol de murades
ha esvalotat runes d’absències
que niuen en el fosc penya-segat
de les tèrboles mirades.
Perdures en el camí dels dies,
absort per l’obscur silenci
que acomiada les tenebres
del teu àlgid pensament.
T'encamines cap al polsim
tenebrós de l’oblit,
per l'esfereïdora presència
Spezialista di linguistica catalana, hà publicatu parechji libri in literatura : puemi, rumanzi è assaghji. Trà quessi, da rimarcà :
Teories d'amor i desig (Recull de sonets)(1992), Terra i cendra (1993), Murades de sensacions (1995), Cadència (1998), Mans de carboni (1999), Gènesi (2000), Synthesis(2000), Singàmia (2001), Panys en la penombra (2001), El cromatisme dels mots (2002), Territori d'encluses (2005), La veritat i el límit(2007), Canelobres que enlluernen (2008) i Rere la màscara (2008).
murghen sa notte
lentolos de abba
si pesan cun su ‘entu
cuntrastan s’umbra
cun boghe limpia ‘e frunda
a passos mannos
pigan a sa lughe
cando creschet su mare
e sa campagna drommit
cando sa manu ‘e su ‘entu
falat subra sas chimas
piulende
e unu sonnu ‘e abba
dae attesu ciamat su sole
istraccu de altura
in d’una nue ‘e puzoneddos
in custu profundu tou
no ischire chie sese
mi toccat a m’accerare
e bi ‘etto ‘oghe
tue no faeddes
abba’ su sole
abba’ : in d’unu fundu ‘e lughe
s’umbra de un’ae ruende
ammèntadi sos lampos
chi nos an abbidrados
a balcones de aèra
pustis semus bessidos
bestidos de abba
e bettaiat tronos
che pedra rodulende
inue zoccat s’umbra
tue as abertu sas manos
pro calchi cosa riende
chi no isco
e unu puzoneddu
s’est iscappadu ‘olende
tando t’apo faeddadu
deo puru tremende :
dae custu logu ‘e umbra
amus a pigare ?
abba’, già isfozat sa lughe
ogni ratu ‘e olìa
