Ja hi tornam a ser. Jesús quin dia, avui. Ho serà gruixat amb aquesta lumbàlgia que passeig. M’hauria d’haver donat de baixa. No puc més i encara no he començat. Fos no fos em posaria a cantar per mirar d’enterrar les penes. Què hi quedaria bé, en aquesta cambra: un pasdoble? No, seria molt ordinari.... Un trosset d’òpera? Però si jo no tenc veu per enfilar-me amunt i amunt. I un cuplé una mica picantó? Això sempre queda bé. Fins i tot els senyors, en parlar una mica de cul ja riuen. És que ells també en tenen un bocinet.

Es despertà amb una estranya coïssor a l’ull dret, sentia com si una mà noctàmbula hagués trencat l’avorriment de les hores fosques escampant pel seu rostre polsim de pebre bord. Es gratà l’ull coent per l’efecte reflectit que l’instint aconsella, però no aconseguí alterar la picor malèvola.

Estiu. Era el temps ideal per prendre un cafè amb gel després de dinar i deixar córrer el rellotge sota l’emparrat del cafè de Can Toni. Així ho pensava Jaume Serra. A qualsevol que el volgués escoltar, Jaume li explicava que amava l’estiu per les seves sobretaules. Ara mateix Jaume dormia a l’igual que la gran majoria dels habitants del petit poble costaner. Eren les sis de la matinada i, llevat del padrí Miquel, que amb pausats cops de pedal anava cap al forn per comprar les ensaïmades del berenar, poca era la gent que sortia en aquelles hores.

L'estate ùn vole finì. In a cità di Marseglia, correnu soffii d'aria velenu ; e zinzale si campanu sopra à l'acque putriche chì appozzanu nantu à i tetti di i casali vicini.
A l'ultimu pianu di l'ospitale, quellu chjamatu "La montagne", una stanza, dui letti, duie donne chì temenu d'ùn vede più d'altre statine.
Una dorme, techja di medicine, rossa infiarata, ogni tantu traparla. L'altra veghja. Ùn vole micca lasciassi piglià a suprana da u sonnu artifiziale.
Ribella hè in a so mente, muntagnola, razza capruna, figliola di pastore.

- O ‘bbà! Ti n’inveni quandu missiavu cuntava ch’arcimissiavu cuddava a zapponu cintu pa caccià a calcina in quiddi cimi, in faccia di u pasciali d’Asinau. Diciva chi u so babbu avia trovu culà, un fiori magnificu.
O ‘bbà! Com’era quiddu fiori?
- O fiddo! Babbu mi n’a sempri parlatu ma un l’aghju mai vistu.Zitiddonu, un ghjornu presi u me curaghju a dui mani e mi ni cuddeti in quiddu pasciali, indù muntanavani i nosci cucini di Ceccia.