Qualsevol llibreteria que es consideri de qualitat, ha de disposar d’una ampla i variada secció de liibres per als més petits. Aser possible independent de la dels grans. Això sols es dona quan es disposa de molts de metres de llibreria. Si per altra banda els llibres no hi caben i s’han d’amuntegar ; comença el perill. I el perill real és a la tardor i més tard a la primavera, per Sant Jordi.
El llibreter despatxa a una parella de clients que al marge de comprar (i eli vendre), mantenen amb eli una cordial relació respecte a la literatura i a la vida que els envolta : sortida de novetats, esperades reedicions, traduccions importante . . .
Precisament avui és un dels dies en els que es pot albirar la serralada de llibres a causa del fluxe continu d’entrades de novetats. La llibreria en els seus prestatges d’exposició de novetats esdevé el riu, d’aigües eternament renovables, d’Heràclit.
Gràcies ! Adéu i vagi bé !
Timet passeja amb el seu pare per la botiga, fins que s’en adona que hi ha una secció per a ell, malgrat que no hi arribi per tot hi ha una gran varietat de contes en la part baixa, per a minyons de 0 a 3 anys. Timet és un nin estàndard i cuan duu un quartet d’hora fullejant contes comença a impacientar-se. El pare resta embadalit davant l’estesa dels nous llibres que han entrat els darrers dies. El més normal és que quan un infant comença a xisclar i a córrer dins la llibreria, al llibreter l’envaeixin mals auguris.

No pot veure esxactament per on es belluga el nin i quin és el perill real, però es mou molt aviat d’un costat a l’altre desbaratant la presentatió dels llibres. Alguns arriben a tocar en terra. El botiguer (en aquest cas, venedor de llibres) representa estar acostumat, en un paper mil vegades assajat i tranquilitza al pare que interpreta l’altre ; el d’estar enfadat amb el seu fill, acaronant els llibres com si de cadells de moix es tractàs.
Donada la lliçó i al mínim senyal de normalitat el pare torna a passar la frontera i a tastar la contraportada dels llibres més venuts que ha vist recomanats a la premsa.
Mals presagis transiten pel cap no massa clar del llibreter són massa adversitats les que caracteritzen el momente, malgrat sia avui un mandrós matí de dissabte ; de tertulia agrádable, d’intercanvi d’impresions envers una lectura concreta. Entre client i client, moments de desconcertant silenci i la sinòpsi d’un llibre que acaba d’entrar (els clients diuen : ha sortit tal llibre..., però realment el que fan és entrar i entrar més llibres).
« X neix l’1 i mor el 3 », « Z neix 1’1 i mor el 20 » i « S nasqué el 2... i es suicidà arribant al 3 ». És curiós com els millors s’en van més aviat, rumia concentrat, també hi ha Marylins i Jimmydeans en la literatura com en el rock. La vida i la mort sempre el mateix guió en pel.lícules diferents.
El que treballa amb els llibres no es salva car es troba enmig de tot això i allò. Sobre la retxa de ben enmig, conscient de la seva i de la dels altres ; els autors. De la seva vida i de les seves morts.

Soc com un profanador, pensa, mentre aprofita per obrir les capses amb els llibres que duen encara la fredor del carrer en les seves pàgines. Sí, un profanador simpàtic, trec els llibres enterrats per la pols dels magatzems, llibres oblidats baix terra i comanats poques hores després del traspàs de l’autor. I recicl la venda d’aquest autor i és que soc molt innocent i salvatge i la culpa no és de ningú, doncs veig que sincerament Q interessa a la gent ara que està ben mort i no es pot defensar de les males interpretacions que li tenen preparades.
El botiguer s’enfila en un exercici de mediocritat imaginativa, tal volta envait pel tedi, i veu alguns editors amb bec coberts de plomes negres, pujats als prestatges controlant el desenterro. Comprovant que tendran garantida una bona ubicació dels llibres de Q i rentabilitzaran així els anys de sofrir les seves manies.
« Crec que em convendria no sortir tant els vespres, les bauxes no em convenen. Estic embogint car soc molt covard i aquest no és un món massa feliç... »

Torna en si interromput per la ma d’un client que li estira el braç pronunciant per síl.labes el nom d’un autor conegut (que ell menysprea d’una manera radical). Definitivament, quelcom no marxa avui. Es fa imminent una atmòsfera de catàstrofe inmediata. Tal volta sia l’inabastable servei de novetats o que els editors treuen massa titols. Pot ser el propietari de la llibreteria s’hauria d’imzosar a les barricades de llibres que desestabilitzen l’ordre establert. I que em dieu de la mollor d’un pare irresponsable però amb un interès considerale per la lectura (que a més a més n’estava convençut de que ja havia marxat), o per ventura el llibreter lletraferit temerari, ignorant, ha desafiat un cop més les lleis de Newton. Sempre hi haurà algú capaç de culpar al nin per haver gaudit de la salut i l’energia d’una vida que comença enmig de tants de currículums exhaurits i amuntegats de mala manera.

És massa tard quan el llibreter s’en tem de que aquelles pilastres de llibres, novetats desfassades, no esdevenen una massa prou compacte de fullam, per a les envestides de Timet. Gratacels prop de l’epicentre no massa ben dissenyats per a terratremols casolans de gran intensitat.
L’ensorrament trenca el silenci seguit d’un xisclet definitiu i uns peuets que guaiten davall del munt. El pare no ho veu però s’en adona que és la veu del seu fillet, abans de voltar el cap i confirmar-ho estira la lectura forçant acabar la darrera sinopsi :
« ...la literatura davant la petitesa de l’home esdevé sovint, perill de mort. »