Cap mirada humana hagués descobert que en Pastanaga no era un conill com els altres, i això és força normal. Els homes tendim a moure’ns dintre del món petit i limitat que ens envolta. Desconeixem tot allò que ens és exòtic o que ens para massa lluny. Després, per dissimular la nostra ignorància agafem els quatre tòpics i simplifiquem la informació que ens sobrepassa. És així que confonem un turc amb un algerià, prenem xinesos per coreans o asteques per maies. El racisme ve d’aquí. És la ignorància qui ens porta a creure que no hi ha més veritat que la nostra ni cap cultura més rica que la pròpia. I si no sabem res dels nostres germans, que més normal que veure en Pastanaga com un simple conill ; un mamífer de color gris i orelles molt llargues. Una bestiota d’aquelles que s’atura de nit davant dels fars del teu cotxe i que fan « petexef » quan s’aixafen.
En Pastanaga era més que tot això. Si coneixeu les teories de Darwin i Mendel sabreu que el món és una jungla on no tothom hi cap. Les espècies duen una lluita constant per sobreviure i perpetuar-se. L’evolució no és més que el perfeccionament d’un tret concret que t’ajuda a adaptar-te a un medi. Aquests canvis no es produeixen d’un dia per l’altre. És un procés llarguíssim que no sempre s’acaba. Són molts els éssers vius que han desaparegut ja fa temps, alguns no els coneixerem mai, d’altres ens han pervingut els seus fòssils. Altres, més afortunats, seguim encara aquí. Però estem sempre amenaçats, la lluita continua insistent i ens hi apliquem sense adonar-nos-en. Tots evolucionem de mica en mica : evoluciones tu, evolucionen els escarbats que tinc a la cuina, els mosquits de la malària i les puces de Vietnam.

En pastanaga era un salt endavant. La natura l’havia dotat d’una intel.ligència que s’havia revelat insòlita. No parlo tan sols d’un conillet molt llest. Parlo d’un conillet realment savi, un animal superdotat, un indinvidu capaç de raonar, un conill que es demanava perquè les bledes són verdes i les maduixes vermelles.
Aquest conill tenia una ment molt inquieta. Estudiava les propietats de les plantes cara a trobar un tractament eficaç contra la mixomatosi. I no dubteu que l’hagués trobat si hagués pogut posar-s’hi més temps. Però no va ser així. No va tenir temps per a res. Amb el seu cervell estava cridat a ser un líder, un messies que hagués marcat un camí, un destí, un abans i un després en la història de la seva espècie. Però en comptes d’això va trobar incomprensió. En Pastanaga volia ser un factor actiu cara al millorament de la condició dels seus pròxims. Però no va reixir. Va intentar introduir el coneixement a les conilleres, però va trobar tots els portals barrats. Va lluitar fins allà on va poder i va acabar cremantse.
De primer va trobar indiferència, després hostilitat. Un dia un amic feia veure que no el veia. Un altre era un grup que feima broma i en acostar-s’hi ell mudaven els somriures i neguitosos canvien de conversa. Després va sentir els rumors, pronunciats cada cop en veu més alta, sobre la seva apàtica sexualitat. Però la rematada la va fer el seu pare, quan trencant un silenci a taula va botre en Pastanaga contra la paret ignorant els plors de sa mare. El seu pare entre cops i patacs li exigia deixar-se d’orgues i d’estudis i que pensés d’un fotut cop en tirar-se una bona conilla, encara que fos pagant. Això, i cap altra cosa, era l’únic que hauria d’importar-li a qualsevol conill que es considerés una mica normal.
Aquest va ser un cop massa dur i en Pastanaga no va poder suportar-ho. Com va p’oder va deseixir-se dels braços que el sacsejaven i va fugir corrents. Va deixar la llar i va córrer durant hores sense aturar-se. Va córrer per anar molt lluny. Plorant per la manera en que l’havia tractat la vida. Ell prou que hagués volgut ser com els altres, poder trobar alguna motivació en el sexe i ser capaç de sentir sinó l’amor si que una mica de desig carnal. I no pensar en res profund, ni sentir cap mena de motivació intel.lectual.
Però no podia, per això patia, per això corria i per això plorava. I corria a més per esbotzar les distàncies que l’havien separat dels seus, per allunyar-se d’una multitud que l’havia condemant a la soledat i l’ostracisme. Corria per oblidar una existència malaurada. Corria cap a la mort, la va trobar a la ciutat. Va entrar-hi de nit. La va recórrer de punta a punta fins trobar el lloc social d’una societat de caçadors. Aleshores s’aturà davant de la seva porta i es disposà a esperar.
Els caçadors van arribar de seguida. Van passar tres segons entre la primera i la vint-i-setena escopetada. No va trigar gaire a expirar.

Amb el que ve hara podria iniciar una discussió bizantina sobre els temes de la ubicació i la perdurabilitat de l’ànima. L’obviaré. Al llarg de la història cientítics, pensadors i religiosos ens han ofert ja la seva visió particular. Encara avui sovint algú treu el tema. Les espases segueixen alçades, semblem condemnats a discrepar.
¿ Què passa amb l’intel.lecte després de la mort ? No ho sé. I com que no ho sé me n’estaré prou d’opinar. Si però que puc acabar de narrar-vos la història, un relat que encara que no ho sembli tot just comença. Segurament no aclarirà gaires dubtes i es possible que a algú li ocasioni alguns altres. Jo simplement us explicaré la història : la història d’En Pastanaga i l’escamarlà Vicentet. No us en rieu perquè el tema és seriós i cal tractar-lo amb respecte. També hi ha una història d’amor. A mi em va emocionar.

Com ja he dit en Pastanaga va rebre vint-i-set perdigonades. El seu cos va quedar destrossat ; les potes davanteres van desaparéixer en intentar protegir el rostre, les orelles van volar a una considerable distànzia, el seu ventre es va buidar d’entranyes i es va omplir de plom. La pell va acabant sent aquelles taquetes grises que s’insinuaven dins aquella uniformitat de polpa vermella. El cor va alliberar-se i ara bategava al seu aire dins una caixa toràcica que es mostrava totalment al descobert... Tot plegat feia del Pastanaga una massa sangonosa dificíl d’identifìcar.
En Pastanaga era mort, no en tingueu cap dubte. Aquí és on un conill hauria d’haver posat fi al seu « i ésser », on s’hauria d’haver acabat la seva existència. Dic « hauria » , perquè per un estrany motiu que desconec En Pastanaga no va deixar de pensar.
Sí, En Pastanaga es va sorprendre pensant. Passada la impressió de la descarrega. Esvait el dolor que ja fugia pels forats que el travessaven, va adonar-se que el seu enteniment seguia actiu. El seu cos ja no era seu, se n’havia després i amb ell marxava tota sensació de malestar. Ara veia per un lloc que no eren els ulls. Sentia er algun lloc que no era la oïda i pensava per algun lloc que no era el seu cap. Per un moment s’enrecordà d’aquelles velles històries, pensà que potser la seva ànima aviat s’envolaria cap a un cel on una nova forma etèria l’estaria esperant.
Passada una bona estona encara era allà, al carrer, guardant les despulles del seu cos destrossat.
Finalement el cadàver d’En Pastanaga va ser recollit per un caçador. El seu pensament va seguir-lo en el seu curt trajecte fins l’interior d’un frigorífic. Quan la porta de la nevera es tancà En Pastanaga, en cos present i ànima, es va trobar fent companyia a uns quants iogurts, una lliura de pernil dolç i unes tàperes. L’endemà i encara hi eren, i En Pastanaga seguia barrinant.

Durant dos dies tancat al frigorífic, un Pastanaga mort va omplir de tedi les seves hores mortes. Quan començava a plantejar-se si no l’haurien ficat per sempre més dins un taüt refrigerat la porta es va obrir i el treieren. Una senyora grassa el va escorcollar amb un ganivet i li va treure una pila d’ossets i de perdigons. Després va tallar-lo en molts trossos, els va netejar i els va posar dins una bossa amb julivert. La bossa va anar a un cistell i el cistell a dins d’un cotxe. I el cotxe la senyora i el caçador van marxar cap a una torreta al mig d’un prat.
Quan la bossa es va obrir En Pastanaga va veure una altra cuina. El van posar en un plat. El plat també es va desplaçar, de camí En Pastanaga va veure un passadís, un menjador, un jardí i una barbacoa encesa amb una paella al damunt. Aquest era el seu destí. En Pastanaga, amb tots els seus trossos es va capbussar en una mar d’aigua i arròs. També hi havia safrà, romaní i julivert, i musclos, cloïses, gambes, i pèsols. Tot un plegat d’infredients escaldant-se junts. Complementant-se. Combinant-se en sàvia alquimia. Preparant un àpat de primeríssima qualitat.

En Pastanaga s’estava posant nerviós. No li agradava aquell bany calent. No compartia la passió del homes per la gastronomia. No suportava veure’s mort, però encara menys suportava veure com els seus membres anaven canviant de color, passant del roig al marró pàl.lid. Això el feia perdre els estreps i ell, un conill assenyat que mai havia dit una paraula més forta que una altra, va començar a maleir als conills i als humans. Sobretot als humans.

En Pastanaga va treure la ràbia que no havia tret mai. Va cridar i va renegar, d’una forma que fins i tot hagués ruboritzat al seu pare. Algú, prop seu, va demanar-li una mica de tranquil.litat.
- Calma conill. Ara no hi ha remei.
En Pastanaga, sorprès es va avergonyir i va demanar perdó a qui li parlava. Qui era ell ? Semblava una mena d’insecte molt gran, desconegut per ell. Recordava una mena de larva. - T’estàs preguntat que sóc jo. Sóc un escamarlà. Ahir vivia al mar, però vaig acostar-me massa a la costa, a un poble de pescadors anomenat L’Escala. Em van pescar allà, mentre nedava entremig d’un banc de sardines. En fi, paciència. Jo em dic Vicentet, encantat.
- Hola, jo em dic Pastanaga, i sóc un conill de bosc... a trossos. Perdona pels crits però és que estic molt nerviós. Entén que encara no m’havia mort cap vegada. abans
- No et preocupis. Ja veig que és dur passar per això. Me’n ,faig al cas.
Seguiren parlant. De seguida van superar la lògica timidesa inicial i van establir un diàleg que va desembocar en una autèntica relació de camaraderia. No podia ser de cap altra manera, estaven junts al mateix vaixell, compartien mort i destí. Es van explicar les seves vides i van trobar molts punts de contacte.
En Vicentet també havia estat un jove escamarlà problemàtic, per bé que els problemes que havia ocasionat als seus companys no s’assemblaven gens als del conillet Pastanaga. De fet en Vicentet mai s’havia preocupat per l’estudi de res, a no ser que fos útil per la seva immediata subsistència o satisfacció. Tampoc havia fet mai fàstics al sexe, al contrari : s’hi havia aplicat tant com havia pogut. Però fins i tot al final va avorrir-lo per l’abús. En Vicentet havia estat un escamarlà calavera que ho havia provat absolutament tot. Havia volgut viure al màxim i en l’intent havia comès tots els excessos. Però no ho feia per vici. En Vicentet, sense amor, sense ambicions, sense interessos, es deixava dur pels impulsos d’una insatisfacció constant.
Un dia, per no pensar, es va prendre una amanida de magdasolenina, una alga al.lucinògena valorada per tots els peixos drogotes d’aquelles latituds. Aquesta droga no la pot prendre qualsevol, són els escamarlans qui tenen el seu monopoli, ells són qui d’amagat la conreen i la trafiquen. Aquell any hi havia hagut una bona collita i per un preu raonable En Vicentet va tenir dosi extra. La va prendre i va iniciar un viatge físic i mental. Va perdre el sentit de la orientació i es va acostar massa a la platja. I ja no recorda res més. Anava tan col.locat que no va despertar-se fins l’endemà, ja mort : espavilat per la escalforeta de l’aigua i els crits d’un conill que estava cridant de tot.
- Quina veu nano. T’asseguro que m’has fet venir la resaca de cop !
Tots dos van riure. Van riure molta estona, amb un riure sa. En aquell moment van ser feliços. Durant el temps que va durar aquest oblit, aquesta no-realitat, semblava que l’alegria estigués en tot. Quan les rialles cesaren la màgia baixà del cel per a impregnar-los, va ser així com el silenci els va trobar amb una guspira als ulls i un somriure als llavis. El món va esborrar-se i el temps va deixar d’existir. Allà va néixer, per a tots dos un sentiment. Per a tots dos va ser una autèntica novetat.
En Pastanaga en va ser conscient i es va trobar estrany. Sentia un neguit. ¿Com és que aquella amistat de sobte li ocasionés malestar ? ¿Era realment malestar ? No, no ho era. Però llavors ¿què passava, com és que no gosava dir-li res ni aguantar-li la mirada ? Se sentia com si un puny, de bronze o de gel, s’hagués tancat al seu pit. Quín deler ! I els seus pulmons per què s’omplien d’aquest sospirs ?
De nou va ser En Vicentet qui va parlar :
- Testimo Pastanaga.
El conillet va alçar els ulls. Allò era el que gavia volgut sentir. Va mirar els ulls del Vicentet, que com els seus : semblaven brases.
- Jo també t’estimo escamarlà. T’estimo Vincentet. Sé que gairebé no ens conèixem, però em fas sentir coses que mai no havia sentit.
- Tu també. Mai he trobat ningú com tu.
- Amor meu...
- Amer meu..
- T’estimo, però no pot ser...
- No pot ser ? Per què no pot ser ? Però Pastanaga meu si jo t’estimo i tu també em vols i...
- Sí... però no està bé. El meu pare em va dir un dia que no m’ajuntés amb els que no eren ni carn ní peix i tu..
- Però que dius desgraciat ? No parlis pel teu pare i parla per tu mateíx !
- Tens raó. Ho sento.
- No passa res. Ja ho entenc, encara que saps, mon en canvi em deia que davant d’un bon conill calia refusar la sardina. Ha, ha ha !

* *
*

A tot això l’aigua de la paella es va anar evaporant. L’arròs es va inflar i va agafar color. La carn dels dos amants sembrava que es podia mastegar.
Unes mans enguantades tragueren la paella del foc i la van posar sobre una taula. En Pastanaga i en Vicentet es van sentir centre d’atenció. Es van veure envoltats de persones de rostre afamat, que començaven a disputar-se’ls. Alguns volien musclos, d’altres no volien pèsols, una senyora exigia el cap del conill i tothom es mostrava conformat.
En Pastanaga i en Vicentet desitjaren que els disposessin al mateix plat. No hi va haver sort. Els sis trossos del Pastanaga van anar a sis plats diferents, i el Vicentet va caure en un dels altres dos plats.
En Pastanaga es va adonar que pensava i veia ara des de tots plats alhora. La seva veu era una, però sonava des dels sis llocs de les sis racions. Va cridar perquè en Vicentet el sentís entre la fressa que feien els homes. No el veia per enlloc. El conillet no el veia al plat de la senyora que seia a la punta, un cartró de vi li’n treia la visibilitat.
- Vicentet ! Sóc aquí !
- Pastanaga, no et veig !
- Vicen te t, jo tampoc.
Llavors la senyora va agafar ganivet i forquilla i i va intentar treure la clofolla del Vicentet. En Vicentet va cridar no per dolor, que ja no sentia sinó per por i per nerviosisme. En Pastanaga en sentir-lo va saber que alguna cosa passava, també va cridar i de tant que tots dos cridaren alhora, cap dels dos va poder-se escoltar.
Tot estava perdut. Havia arribat el moment de la definitiva separació, però per un atzar encara abans es va produir un petit miracle.
Al senyor Ramon no li agradava el conill, en tenia un bon tros i per no llençar-lo va pensar de donar-li a algú altre. És així,que canviant tres cops de plats va arribar fins al de la mestressa, a sobre mateix del cap del Vicentet. Per un instant una pota del pastanaga va poder tocar el clatell del Vicentet, i per un instant van poder amanyagar-se. Gairebé no van parlar, no calia. Simplement van dir-se, ja per acomiadar-se :
- Amor.
- Estimat.
Llavors dos dits ensalivats van agafar En Vicentet per la cua. En Pastanaga el va veure caure entre les dents de la dona. A la primera mossegada va deixar d’escoltar-lo. Ja s’ho esperava, el mateix Pastanaga s’adonava que ja sols pensava des de tres llocs, no sis. Havia perdut els sentits de les parts que els homes ja s’havien menjat. Quan desaparegués el seu últim tros estaria definitivament traspassat.
L’últim tros va ser la pota esquerra, la mateixa que s’havia tocat amb En Vicentet. Per molt poc va estar a punt de salvar-se. La senyora estava plena, però algú li va dir :
- Vinga Ramona, acaba’t-ho, tu pots. No deixis restes al plat.
Va acabar-se’l. També va acabar-se l’arròs, no en va deixar ni un gra.

Aquest hagués estat un trist final si realment aquest hagués estat el final. No ho és. En Pastanaga i En Vicentet s’estimaven i s’estimen de debó, i l’amor quan és pur i sincer no pot ser vençut mai. Ni tan sols per la mort. Mai.
Una setmana després en aquella torre es va fer un altre dinar. En algun moment algú es va aixecar de la taula per anar al lavabo, quan va tirar de la cadena l’aigua inundà la tassa i no va baixar. Va tornar a tirar de la cadena, l’aigua va sortir fora i deixà el bany tot inundat.
Sis anys després d’aquesta història aquell vàter continua, espatllat. Els propietaris no entenen el motiu. Centenars de lampistes s’han enfrontat a aquella canonada embossada, han emprat tots els metodes i sempre han acabat per marxar derrotats.
I és que en Vicentet i en Pastanaga són allà. Van coincidir tots dos junts en una mateixa merda. Ara són dos sentiments en un sol cos. Aquest cos l’han fet fort com el seu amor, dur i indestructibe. Han trobat el seu lloc, que és aquell. Embussaran aquella canonada per sempre, perquè s’estimen amb tota l’ànima. Res no els farà moure i res no els separarà.