« Qualsiasi sumiglia cun ghjente vive di oghje o di eri, o cun evenimenti scorsi da pocu o più landani, ùn pò esse chè u fattu di a vostra imaginazione. Casate, nomi è cugnomi sò inventati. »

L’autore.

A mula di Ciccolu.

Cando o vento regresa dun insomnio mariño
e roza a pel da infancia, a nudez embriagada
no límite da auga.

Cando unha estrela branca precipita o desexo
no tacto estremecido do tempo.

Cando un claror nevado xira nos corazóns
e acende a transparencia do mundo.

¡As praias!

Ese asombro no pálpito da carne,
unha voz azulada que treme no silencio.

O corpo sabe ben na flor da lonxanía
cando no corpo había un salouco de espuma.

No obradoiro do tempo e do desexo
nace a casa que amamos,
na lenta perspectiva dun pensamento
que existe no futuro.

Como un pozo que abre o seu alento frío
primeiro o corpo roza a sensación dun muro
e unha estrela invisíbel
convértese en certeza.

Toda casa é desexo,
desde unha raíz que treme na noite,
no abecedario íntimo dos soños,
nos círculos da sede e dos meses.

Escriure amb sang el llibre de l’esperit
*
Primer els teus llavis, després el vi
*
El foc o l’or núbil de l’instint
*
Els estels són el riure dels infants
*
Els morts guanyen el temps
*
La nit suspesa o l’ull blanc dels corbs
*
Veure amb la fondària del cec
*
La poesia és el tatuatge de la infància
*
Els guants de l’hivern, la boira
*
Aquell ull que escolta entre les ombres
*
Vull retrobar el fil perdut dels folls
*