« Qualsiasi sumiglia cun ghjente vive di oghje o di eri, o cun evenimenti scorsi da pocu o più landani, ùn pò esse chè u fattu di a vostra imaginazione. Casate, nomi è cugnomi sò inventati. »

L’autore.

A mula di Ciccolu.

Cando o vento regresa dun insomnio mariño
e roza a pel da infancia, a nudez embriagada
no límite da auga.

Cando unha estrela branca precipita o desexo
no tacto estremecido do tempo.

Cando un claror nevado xira nos corazóns
e acende a transparencia do mundo.

¡As praias!

Ese asombro no pálpito da carne,
unha voz azulada que treme no silencio.

O corpo sabe ben na flor da lonxanía
cando no corpo había un salouco de espuma.

No obradoiro do tempo e do desexo
nace a casa que amamos,
na lenta perspectiva dun pensamento
que existe no futuro.

Como un pozo que abre o seu alento frío
primeiro o corpo roza a sensación dun muro
e unha estrela invisíbel
convértese en certeza.

Toda casa é desexo,
desde unha raíz que treme na noite,
no abecedario íntimo dos soños,
nos círculos da sede e dos meses.

Escriure amb sang el llibre de l’esperit
*
Primer els teus llavis, després el vi
*
El foc o l’or núbil de l’instint
*
Els estels són el riure dels infants
*
Els morts guanyen el temps
*
La nit suspesa o l’ull blanc dels corbs
*
Veure amb la fondària del cec
*
La poesia és el tatuatge de la infància
*
Els guants de l’hivern, la boira
*
Aquell ull que escolta entre les ombres
*
Vull retrobar el fil perdut dels folls
*

A PROPÒSIT D’UN VERS D’IBN AL-FARID
Si algun cop la meva llengua
cau de mort rendida,
serà tot just per a cridar-te.
Si em crides tu,
el càlid tornaveu del teu alè
segellarà amb el meu la teva boca.
És tard perquè gosis contradir-me.
Borda el gos llebrer
i la calma d’amor és la fatiga.

In Llibre de la Frontera (2000)

Que lent aquest aprenentatge
que se t’emporta lluny de mi.
Com n’és d’imperceptible i dèbil
el baf dels teus records,
la calor I les paraules clivellades
dins la fonda ferida del mirall.
Dis-me, hoste meu,
com sobremorir a la ventura
d’una vida
encastada al moll d’una altra vida.
Si vols no m’ho diguis ara:
fa fred i aquesta nit és buida,
freda I buida com un cec a les portes
del no-res.
Espera a demà:
vindran ocells amb foc als ulls
i gotes d’estelada
al moll de la nocturna deixadesa.

No diguis el meu nom
Anomenar-me
és prostituir el silenci
I tu ets viva
com un altar profanat
filla de totes les veus
impossibles de l’univers
No diguis el teu nom
Vine
a l’obscura veu del tacte

In Divan (1982)