Cal, també, que el meu cant no neixi sempre en ira,
que en un de tants moments s'aturi a la pujada,
com aquell qui, volent trucar a l'última porta,
pren alè...
Ara em plau de sortir a la finestra
i acostar el meu esguard a la ciutat, que em nua
més eficaç potser que sense aquestes pauses
al combat durador. Perquè no sóc cap àngel,
perquè no em vull heroi sinó un home, m'agrada,
sense reserves, no deixar d'assumir res:
la joia i el dolor, i les petites coses
del goig quotidià com la taula o el llibre.

(1965)

I
Si sobretot odio unes paraules,
si alguns mots em penetren com a fina
traïció, de sobte, inesperada
resposta, si avorreixo la persona
llavors, per un instant, i penso amb ira
solament en els punys, perquè endevino
diàlegs eixorcs, és quan els meus altres,
estroncant-se el badall rere un silenci,
mouen el cap i em diuen:
«És inútil.
No hi ha res a fer. Ha estat sempre així.»
I, a fora, el temps s'escola sense treva.

Repetim el teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,
com en un desesper, impotent, salta el clam.
Que buits sonen els mots, poble heroic, poble màrtir,
res que no sigui el crit, res per a consolar-t'hi,
res que no sigui el puny encalçant l'estranger
a qualsevol indret on el trobem també.
No oblidem el teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,
perquè tothom pateix una mateixa fam.
No són pas ideals abstractes, evangèlics,
colpint els nostres cors de bondat prou modèlics,
sinó una certitud de vergonya total

«...saber que os busco en medio de la noche,
la noche, este silencio,
en medio de la noche y la esperanza.»

Quan ja no ho deixem tot a càrrec dels polítics
i els hàgim despullat de tots els halos mítics,
quan afirmem de cert que els homes som iguals
i no digui ningú que l'axioma és fals,
quan resolguem els plets al voltant d'una taula
i rebutjant els punys admetem la paraula,
quan s'uneixi tothom si és un foll el qui mana
i el tanquem resoluts en menys d'una setmana,
quan de debò la gent estimi el seu veí,
sia negre o xinès, esquimal o algerí,
aleshores haurem aconseguit la gràcia
de plena humanitat i vera democràcia.

Oh, malmesa Hispània
la del bell nom, rosa
de menudes pàtries!
Com podem encara
tolerar que embrutin
el teu nom els bàrbars?

(1984)

Cada dolor fa més ample l'oblit,
com un redol de mates abrusades
que s'engrandeix en clapes calcinades
sense esborrar la petja del neguit.
Cada dolor s'encara al seu envit
més eixordat pel clam de les anyades:
no sóc mesell, però, a les batallades,
i el meu mirall s'esberla a cada crit.
Sento els records com una llosa immensa
que nega amb fel qualsevol prometença
d'un món bastit, tot nou, en la raó.
D'on surt el foc que revifa el desastre
sinó del fons de l'home i el seu astre,
Leviatan ungit sense perdó?

Jo sóc tot sol -la certesa més nua.
La solitud assenyala el real:
toco el meu front, que és individual
com ho pot ser tot l'altre que em traspua.
Jo sóc tot sol, i sento com em grua
la il·lusió del meu soliu hostal,
on sóc reclòs, dins un clar termenal,
sense sortir de la xarxa que em nua.
Mentre el meu jo s'aferma en la certesa,
el desconhort m'aclapara constant
d'aquest ser tot en qualsevol contesa
i no ser res fora del meu voltant.
Ah, servitud de la humanal feresa
dins l'embolcall més fràgil i esclatant!

Culomba di lu viaghju
sia ne la messagera...
Li mandu un fiore di maghju
l'ansciu di la primavera...

Ad ellu ogni paisaghju
cù sta rima furestera...
Culomba di lu viaghju
sia ne la messagera

I mo sogni à lu bercaghju
bramanu la suminera...
È lu mio core ti spera
culomba di lu viaghju