Oh, malmesa Hispània
la del bell nom, rosa
de menudes pàtries!
Com podem encara
tolerar que embrutin
el teu nom els bàrbars?

(1984)

Cada dolor fa més ample l'oblit,
com un redol de mates abrusades
que s'engrandeix en clapes calcinades
sense esborrar la petja del neguit.
Cada dolor s'encara al seu envit
més eixordat pel clam de les anyades:
no sóc mesell, però, a les batallades,
i el meu mirall s'esberla a cada crit.
Sento els records com una llosa immensa
que nega amb fel qualsevol prometença
d'un món bastit, tot nou, en la raó.
D'on surt el foc que revifa el desastre
sinó del fons de l'home i el seu astre,
Leviatan ungit sense perdó?

Jo sóc tot sol -la certesa més nua.
La solitud assenyala el real:
toco el meu front, que és individual
com ho pot ser tot l'altre que em traspua.
Jo sóc tot sol, i sento com em grua
la il·lusió del meu soliu hostal,
on sóc reclòs, dins un clar termenal,
sense sortir de la xarxa que em nua.
Mentre el meu jo s'aferma en la certesa,
el desconhort m'aclapara constant
d'aquest ser tot en qualsevol contesa
i no ser res fora del meu voltant.
Ah, servitud de la humanal feresa
dins l'embolcall més fràgil i esclatant!

Culomba di lu viaghju
sia ne la messagera...
Li mandu un fiore di maghju
l'ansciu di la primavera...

Ad ellu ogni paisaghju
cù sta rima furestera...
Culomba di lu viaghju
sia ne la messagera

I mo sogni à lu bercaghju
bramanu la suminera...
È lu mio core ti spera
culomba di lu viaghju

À u chjoccu di a campana
si sparghje un cantu pietosu
in lu mio desertu rosu
ci batte la sciappittana

Si sparghje un cantu pietosu
quandi u lume s'intana
ci batte a sciappittana
di l'amore in lu chjosu

Quandi u lume s'intana
à la notte mi sposu
si desta u mo sognu ascosu
à lu chjoccu di a campana

A rena hè carta bianca
da lu mare inchjustrata...
U mo core s'affianca
à l'ora più beata...

A porta si spalanca
di a volta stellata
A rena hè carta bianca
da lu mare inchjustrata

È lu tempu s'aggranca
in la nostra abbraciata...
Pè la stonda impennata
a rena hè carta bianca

Faaborg si hè arretta
Nant’à a batticcia ferma
Un battellu da vela
Sgrisgia u silenziu danese
Dui cigni s’agrottanu
In fondu à u fjord
È piove
A luna si hè ghjalata
È a piaghja si hè grisgia
Cum’è cuscogliule di tempu

N'avemu mille
È mille miglioni
Di miglioni di mlla
Piscatori
À piscà li penseri
Intricciati à u tempu

N'avemu mille
È mille miglioni
Di miglioni di mila
I pastori
À curà e so bande
Di sogni vagabondi

N'avemu mille
È mille miglioni
Di miglioni di mila
I rimiti
À l'entre di deserti
Di u core in tribizonda

N'avemu mille
È mille miglioni
Di miglioni di mila
Donne ardite
À annannà e paure
Di l'anima picondria

Simu stati di sopra
À l’altu
In cima
À vicinu di dei
Splendore di l’Oriente
U fiore di a Mente

L'arte di la scrittura
Hè natu à nostre sponde
Un ceppu di sapienza
Ch'hà schjaritu lu mondu

Simu stati di sottu
À bughju
In fondu
D'un mondu senza noi
Vergogna di una ghjente
Pulita è monda

Ligati à i ferri
D'a nostra pella mora
Nera cum'è la pece
Brutta cumè u peccatu