Em dius de no saber
què és l'amor. La passió que t'agafa,
a poc a poc,
als càntirs profunds
dels sentits. A la matinada
del conscient. Que et pica a tothora
i et xiuxiueja cosetes.
T'acaricia, et besa
i et deixa.
I tot tu et poses inquiet
fins dintre les entranyes.
I el corc del dubte
t'entra
i busca confirmació
a cada foradet de l'ànima.
T'embriaga com vi ben fort
i pateixes, i rius,
i ets maleit dins els termes
del sentit.
Fins quan el sol,
ulls de llum,
enlluernen altre cap el si teu
i et quedes aixi
apagat de cada cosa
esperant encara la mateixa passio
que et rondini el magi.
Sense cap pau,
mai.