Jo sóc tot sol -la certesa més nua.
La solitud assenyala el real:
toco el meu front, que és individual
com ho pot ser tot l'altre que em traspua.
Jo sóc tot sol, i sento com em grua
la il·lusió del meu soliu hostal,
on sóc reclòs, dins un clar termenal,
sense sortir de la xarxa que em nua.
Mentre el meu jo s'aferma en la certesa,
el desconhort m'aclapara constant
d'aquest ser tot en qualsevol contesa
i no ser res fora del meu voltant.
Ah, servitud de la humanal feresa
dins l'embolcall més fràgil i esclatant!

(1984)