Versione :

«Aombrada de tenebres»

I
Si sobretot odio unes paraules,
si alguns mots em penetren com a fina
traïció, de sobte, inesperada
resposta, si avorreixo la persona
llavors, per un instant, i penso amb ira
solament en els punys, perquè endevino
diàlegs eixorcs, és quan els meus altres,
estroncant-se el badall rere un silenci,
mouen el cap i em diuen:
«És inútil.
No hi ha res a fer. Ha estat sempre així.»
I, a fora, el temps s'escola sense treva.

II
No conjuro el dolor perquè de sobte,
impossiblement, fugi de nosaltres
com en un joc de mans on renasquéssim,
per la voluntat nostra, no pas àngels
sinó encara diables; ni conjuro
tampoc els plors que pesen tant desfici
amb tanta joia. Més aviat cerco
la humana llibertat del dolor nostre,
que el plany sigui comú i pugui pertànyer
enterament a l'home, com a prova
fefaent de domini i plenitud.

III
Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos,
cansats de no girar-se, fidelíssims
a l'aguait del futur, quan ens recorda
aquest full blanc mateix en què escric ara,
ignorant ben bé com, la minsa atmosfera
que ens occeix lentament perquè no ens llegui
d'adonar-nos-en, quan unes rialles
assassines o còmplices penetren
el nostre pit més fortes que les nostres
llàgrimes, acreixent la gran riuada
del dolor col·lectiu que s'agombola
damunt la nostra terra, quan mig d'esma
girem els ulls enfora, a la mà amiga
que pot acudir, llavors (si encara
vivim, si panteixant i amb els punys closos
guardem l'esper), potser, les nostres passes
un dia deixaran el laberint.