Per a Ghjacumu Thiers i Rosa Alice Branco, que hi eren

El mar s’hi enlaira fins als cims,
i un cop s’ha vist estès dins d’ell mateix cap a les illes,
davalla pels boscos amagat entre els núvols;
la seva llum camina per les places
amb passos àvids de pedres i mirades.

M’assec en un balcó sobre el Port Vell
perquè vull ser aquesta hora que s’ajeu
i que els meus ulls s’allunyin dins la nit.

Nàufrags,
ens aferrem a la ferida dels qui érem
i els dies ens lliuren de vegades,
potser en un gest cruel, potser de compassió,
a rostres i paisatges
que havíem posseït,
que havíem desitjat que ens posseïssin.

Sagnem records,
sentim el glaç del temps sobre les mans,
s’inunda el cor de llàgrimes de terra.