Quan la llum, baixant dels turons,
furtiva com un lladre de cavalls,
va a posar-se, encara abans d'obrir-se,
en llampecs i esquinçades, al fil del cel,
jo em trobo, sense ni pensar-ho,
allí a l'illa, just enmig del sol.
Com una barca de paper de roba
que rellisqui lenta enmig del mar,
empesa per un aire que acaba d'aixecar-se,
així vaig io, atordit per un somni,
a perdre'm dins d'un mar de sensacions.
Em sembla ser una gavina damunt les roques,
o una papallona que es banya al sol,
o una mosca petita que acaba de despertar
i ja té par del bec d'una oreneta.
I vaig, i vaig empès per un vent
sense saber per on he d'anar
mentre el sol, amb la cua sempre més ampla,
faixa a serpentina barques i mols.
Llavors em desperto, obrint bé els ulls,
i m'adone de que l'illa no hi és...
què jo sóc sense barca i sense mar.
Així el mev anar per ànecs i esculls
es fa somni, es fa il.lusió,
i jo, com una mosca petita tot just desperta,
acabo boca endins de la voraç realitat.