Si hi ha una contrada que es deixa conèixer a fons sense haver-hi estat mai, és l’extraordinari arxipèlag de les Balears. Sens dubte és del tot justificada l’atracció que té sobre els turistes, que no es penedirien d’haver passat d’una illa a l’altra per molt que les ones blaves de la Mediterrània haguessin estat blanques de còlera. Després de Mallorca, Menorca; després de Menorca, l’illot feréstec que és Cabrera, l’illot de les cabres. I, després de les Balears, formades principalment per Eivissa, Formentera i Conillera, amb els seus frondosos pinars, les illes conegudes com Pitiüses.

Cert! Si el que s’ha fet per aquest oasi de la mar Mediterrània s’hagués fet per qualsevol altre país dels dos continents, no seria menester molestar-se a sortir de casa, emprendre un viatge i anar a admirar a posteriori les meravelles naturals que es recomanen als turistes. Bastaria d’entaforar-se en una biblioteca, amb la condició que aquesta biblioteca posseís l’obra de Sa Altesa l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria sobre les Balears, de llegir aquest text, que és d’allò més complet i precís, i de contemplar-ne els gravats a color, les vistes, els dissenys, els croquis, els plànols i els mapes, que fan d’aquesta publicació una obra sense parió.

És, efectivament, una obra incomparable per la bellesa de la realització, pel seu valor geogràfic, ètnic, estocàstic, artístic, etc. Malauradament, aquesta obra mestra de llibreria no és a la venda.

Això feia que en Clovis Dardentor no la conegués, ni en Marcel Lornans, ni en Jean Taconnat tampoc. De totes maneres, vist que gràcies a l’escala de l’Argèles havien desembarcat a la principal illa de l’arxipèlag, tendrien si més no l’oportunitat de fer acte de presència a la capital, de penetrar al cor d’aquella ciutat encantadora com cap altra, i de retenir-ho tot plegat per mitjà de notes. I probablement després d’haver saludat al fons del port el iot de vapor Nixe de l’arxiduc Lluís Salvador, no podien fer altra cosa que envejar-li la decisió d’establir la seva residència en aquella magnífica illa.

Un bona colla de passatgers havien desembarcat ja d’ençà que el paquebot havia lligat amarres a l’embarcador del port artificial de Palma. Els uns, bressolats encara per les agitacions de la travessia que tanmateix havia estat tranquil·la —en especial, les senyores—, tan sols veien satisfacció a sentir la terra ferma sota els peus durant unes hores. Els altres, amb forces, pretenien treure profit de l’escala per visitar la capital de l’illa i els voltants, si el temps ho permetia, entre les dues del migdia i les vuit del vespre. L’Argèles havia de tornar a fer-se a la mar en arribar la nit i, en benefici dels excursionistes, el sopar s’havia ajornat fins a després de salpar.

Entre aquests, no ens estranyarà de trobar-hi en Dardentor, en Lornans i en Taconnat. També varen baixar a terra n’Oriental, amb les ulleres de llarga vista en bandolera, i en Désirandelle pare i fill, que varen deixar la senyora Désirandelle a la cabina, on dormia un son reparador.

—Bona pensada, excel·lent amic! —va dir en Dardentor a en Désirandelle—. Unes hores a Palma li aniran d’allò més bé, a la vostra màquina, que està un pelet trastocada! Quina oportunitat de desrovellar-se mentre passejam per la ciutat, pedicus cum jambis! Estau amb nosaltres?

—Gràcies, Dardentor —va respondre en Désirandelle, que començava a recuperar el color a la pell—. No podré seguir-vos, i m’estim més d’instal·lar-me en un cafè i esperar que torneu.

I això va esser el que va fer, mentre que n’Agathocle va anar a rondar per l’esquerra i n’Oriental per la dreta. No pareixia que, ni a un ni a l’altre, els hagués posseït la dèria del turisme.

En Patrice, que havia abandonat el paquebot rere els talons del seu senyor, acabava de demanar-li ordres amb veu seriosa:

—Que acompanyaré el senyor...?

—Ja hi pots comptar —va respondre en Clovis Dardentor—. Pot esser que trobi un objecte al meu gust, una figureta del país, i no tenc cap intenció de traginar-los amunt i avall!

En efecte, no hi ha turista deambulant al llarg dels carrers de Palma que no es regali amb alguna artesania d’origen mallorquí, una d’aquelles lloses de colors vius que són comparables a la porcellana xinesa, aquelles curioses majòliques, que reben aquest nom per la famosa illa on es fabriquen.

—Si m’ho permeteu —va dir en Jean Taconnat—, farem l’excursió plegats, senyor Dardentor.

—Com no, senyor Taconnat. Era a punt de demanar-vos, o més aviat, de sol·licitar-vos que m’acceptàssiu per company durant aquestes poquíssimes hores.

En Patrice va trobar aquesta resposta formulada amb el gir adequat i la va aprovar amb un lleuger moviment de cap. No tenia cap dubte que al seu senyor li aniria bé d’entrar en societat amb aquells dos parisencs que, a parer seu, devien pertànyer a més bons cercles.

I mentre en Clovis Dardentor i en Jean Taconnat intercanviaven un cert protocol, en Marcel Lornans, que endevinava amb quin objectiu s’inclinava més de la part del seu fantasiós amic, no podia estar-se de somriure.

—Idò sí... —li va dir aquest a banda—. Per què no s’ha de presentar l’avinentesa?

—Sí, i tant! L’avinentesa, Jean, la famosa oportunitat que estipula el codi... el combat, l’incendi, el naufragi...

—Chi lo sa?

Que l’arrossegàs un naufragi o que l’embolcallassin les flames, no podia esperar-se res de semblant durant la passejada d’en Dardentor pels carrers de la ciutat, ni un atac durant la passejada pel camp. Per desgràcia per a en Jean Taconnat, no hi havia ni bèsties ferotges ni malfactors de cap classe, en aquestes afortunades illes Balears.

Però no perdem més temps ara, si és que volem aprofitar les hores de l’escala.

Quan l’Argèles penetrava a la badia de Palma, els passatgers havien pogut observar tres edificis que dominaven de manera pintoresca les cases del port. Eren la catedral, al costat, un palau i, a mà esquerra, a devora del moll, una construcció de gran envergadura, amb torricons que es reflectien a l’aigua. Per damunt del recinte emmurallat puntejaven els campanars d’esglésies i s’agitaven les enormes aspes dels molins, empeses per una considerable brisa.

El millor que es pot fer quan no es coneix un país és consultar la Guia del viatger i, si no tenim aquest llibret a disposició, agafar un guia de carn i ossos. Això darrer va esser el que varen trobar el perpinyanès i els seus companys en la forma d’un xitxarel·lo que vorejava la trentena, ben alt, de posat atractiu i fisonomia amarada de dolçor. Amb una espècie de capa marró tirada sobre les espatles, uns bombatxos fins als genolls i un senzill mocador vermell envoltant cap i front com un turbant, feia goig.

Al preu d’un grapat de duros, perpinyanès i mallorquí varen convenir que recorrerien la ciutat a peu, en visitarien els edificis principals i arrodonirien l’excursió amb una volta en cotxe pels voltants.

El que va seduir des del primer moment en Clovis Dardentor va esser que el guia xerrava intel·ligiblement francès amb aquell accent del Migdia que caracteritza els nadius dels voltants de Montpeller. Bé, tothom sap que, entre Montpeller i Perpinyà, no hi ha tanta i tanta distància.

Doncs ja tenim aquí el nostre trio de turistes en ruta, escoltant les indicacions del guia, doble d’un ciceró, que feia ús a propòsit d’expressions tan pomposes com gràfiques.

D’altra banda, l’arxipèlag de les Balears mereix que es conegui la seva història, explicada tan magistralment per la veu dels seus monuments i de les seves llegendes.

El que és en aquest moment no té res a veure amb el que va arribar a esser un dia. Així és, puixant fins al segle setze, si no en indústria, com a mínim en comerç, la seva ubicació admirable al bell mig de la conca occidental de la Mediterrània, la facilitat de les comunicacions marítimes amb els tres grans països d’Europa —França, Itàlia i Espanya— i la proximitat del litoral africà li valgueren d’esser centre d’escalatge per a tota la marina mercant. Sota el domini de Jaume I el Conqueridor, el record del qual és tan venerat, va assolir l’apogeu gràcies al cervell dels seus ardits armadors, que comptaven entre ells els membres més qualificats de la noblesa mallorquina.

Avui dia, el comerç ha quedat reduït a l’exportació de productes del camp, olis, ametles, tàperes, llimones o llegums. La indústria es limita a la cria de porcs, que es despatxen cap a Barcelona.

Però el que no ha perdut aquest arxipèlag, el que Mallorca no va poder perdre, l’illa de més extensió de tot el conjunt, d’una superfície de tres mil quatre-cents quilòmetres quadrats per a una població que supera els dos-cents mil habitants, és el seu clima encantador, d’una infinita dolçor, el seu ambient fi, salobre, reviscolant, les seves meravelles naturals, l’esplendor dels paisatges i la lluminosa coloració del cel, que justifiquen un altre dels seus noms mitològics, el de jardí de les Hespèrides.

Mentre donaven la volta al port per encarar el monument que de bell antuvi havia captat l’atenció dels passatgers, el guia feia conscientment el seu paper de ciceró, era un autèntic fonògraf en contínua rotació, un lloro garlaire que repetia per enèsima vegada les frases del seu repertori. Va explicar que la fundació de Palma, d’un segle anterior a l’era cristiana, datava de l’època en què els romans varen ocupar l’illa, després d’haver-se-la disputat durant molt de temps amb els habitants, que ja eren coneguts per la seva habilitat a l’hora de fer anar la fona.

En Clovis Dardentor estava d’acord a admetre que el nom de les Balears procedia d’aquell exercici en què David estava tan il·lustrat, i fins i tot que no es donàs el pa de cada dia als infants fins que no haguessin encertat l’objectiu a cop de fona. Ara bé, quan el guia va afirmar que les boles llançades per aquell invent de projecció primitiu xiulaven en tallar l’aire de tanta velocitat que duien, va adreçar un esguard significatiu als dos joves.

—Au, venga! Que ens pren el pèl, aquest insular balear? —va mormolar.

—Oh! És que al Migdia... —va replicar en Marcel Lornans.

De totes maneres, varen acceptar com a autèntica aquesta part de la història: que el cartaginès Amílcar va fer escala a l’illa de Mallorca durant la seva travessia de l’Àfrica a Catalunya, i que allà va venir al món el seu fill, conegut normalment pel nom d’Anníbal.

Pel que fa a considerar verídic que la família Bonaparte era originària de l’illa de Mallorca i que hi havia residit des del segle quinze, en Clovis Dardentor s’hi va oposar rotundament. Còrsega, d’acord! Les Balears, mai de la vida!

Encara que Palma havia estat l’escenari de nombrosos combats, en èpoques llunyanes, quan es defensava contra els soldats del rei En Jaume, després, quan els pagesos propietaris es revoltaren contra la noblesa, que els aixafava a imposts, en definitiva, quan calia oposar resistència als vàndals corsaris, aquells dies havien passat. La ciutat gaudia en el present d’una calma que de ben segur li arrabassava, a en Jean Taconnat, qualsevol esperança d’intervenir en una agressió de què son pare en expectativa hauria estat objecte.

El guia, remuntant tot d’una als inicis d’aquell quinzè segle, va explicar que el torrent de la Riera, crescut per una riuada fora mida, havia provocat la mort a sis-centes trenta-tres persones. I d’aquí la pregunta d’en Jean Taconnat:

—I on és aquest torrent?

—Travessa la ciutat.

—Que el veurem?

—I tant.

—I... duu gaire aigua ara?

—Ni perquè s’hi ofegui un ratolí.

—Això ho han fet per mi! —va xiuxiuejar el pobre jove a l’orella del cosí.

Xerra que xerraràs, els tres turistes varen fer-se una primera impressió de la part baixa de la ciutat mentre resseguien els molls o, millor dit, les terrasses que són al peu del recinte emmurallat, al llarg de la costa.

Hi havia cases que presentaven la disposició fantasiosa de l’arquitectura moresca, cosa que recorda que els àrabs varen habitar l’illa durant un període de quatre-cents anys. Les portes entreobertes deixaven veure els closos centrals, els patis, els masos, envoltats de columnates fines, el tradicional pou, coronat amb l’elegant carcassa metàl·lica, l’escala de gracioses voltes, el peristil ornat de plantes enfiladisses en plena floració, les finestres amb els ampits de pedra d’una esveltesa incomparable, rematades de vegades amb una gelosia o amb miradors a l’espanyola.

Bé, en Clovis Dardentor i companyia varen arribar davant d’un edifici flanquejat per quatre torres octogonals, que aportava el toc gòtic enmig d’aquells primers intents renaixentistes.

—Què és aquest edifici? —va demanar en Dardentor.

I si no fos que no volia sobtar encara més en Patrice, hauria fet servir una paraula més «selecta».

Era la llonja, l’antiga borsa, un monument esplèndid, amb magnífiques finestres emmerletades i la cornisa esculpida amb mà d’artista, que feien honor als ornamentistes de l’època.

—Entrem-hi —digué en Marcel Lornans, que no deixava d’interessar-se per aquelles curiositats arqueològiques.

Hi entraren travessant una arcada que un sòlid pilar dividia pel bell mig. A dins, una sala espaiosa, d’un aforament d’un miler de persones, la volta de la qual sostenien les espirals d’unes columnes primes. Només hi feia falta el rebombori del comerç, el guirigall dels venedors, tal com l’havien omplert en èpoques més pròsperes.

Això va fer notar el nostre perpinyanès. Hauria volgut poder transportar aquella llonja a la seva ciutat natal, i allà, per a ell i prou, li hauria retornat la gresca d’altres temps.

No cal ni dir que en Patrice admirava totes aquelles coses precioses amb la flegma d’un turista anglès, fins al punt que, al guia, li feia la impressió d’esser un gentleman discret i reservat.

Pel que fa a en Jean Taconnat, val a dir que tan sols demostrava un interès mediocre en aquella prodigiosa perorata del ciceró. No era que no fos sensible als encants del gran art de l’arquitectura, però, amb l’obsessió d’una idea fixa, els seus pensaments seguien un altre curs, i es lamentava «de no tenir res a fer en aquesta llonja».

Després d’una visita que va esser obligatòriament breu, el guia va enfilar el carrer de la Reina. Era a vessar de gent. Molt atractius, els homes de bona figura, aspecte elegant, rostre afable, els calçons bombatxos, la corretja collada a la cintura i la jaqueta de pell de cabra amb el pèl per fora. Molt garrides, les dones amb el cutis càlid, ulls profunds i negres, fisonomia ampla, els enagos de colors cridaners, el davantal curt, el cosset escotat, els braços nus, i algunes de més joves amb un graciós rebosillo als cabells, que, tot i el que pugui arribar a tenir de monacal, no els desllu gens ni mica la figura i la vivacitat de l’esguard.

Però no hi havia possibilitat de desviure’s en intercanvis de compliments i de salutacions, per bé que era dolç, fresc i melodiós, el parlar de les joves mallorquines. Apressant el pas, els turistes varen recórrer la murada del Palau Reial, construït a devora de la catedral i que, vist des d’un costat concret —de la badia, per exemple—, pareixia que s’hi confongués.

És un edifici enorme de torres quadrades, precedit d’un pòrtic amb pilastres que el fan minvar de valent i coronat per un àngel de l’època gòtica, tot i que en la seva construcció híbrida reprodueix la barreja d’estil romànic i moresc de l’arquitectura balear.

A uns centenars de passes, el grup d’excursionistes va arribar a una plaça molt àmplia, d’un disseny molt irregular i a la qual confluïen diversos carrers que enfilaven cap a l’interior de la ciutat.

—Com es diu, aquesta plaça? —va voler saber en Marcel Lornans.

—La plaça d’Isabel ii —va respondre el guia.

—I aquest carrer llarg amb tot d’habitatges preciosos als costats?

—El passeig del Born.

Era un carrer d’aspecte pintoresc, amb cases de façanes variades, plantes que els emmarcaven les finestres, tendals multicolors que aixoplugaven els balcons amples amb sortint, miradors de vitralls de colors enganxats a les murades, arbres sorgits aquí i allà. Aquest passeig del Born conduïa a la plaça oblonga de la Constitució, flanquejada per l’edifici de la Hisenda pública.

—Pujarem pel passeig del Born? —va demanar en Dardentor.

—Hi baixarem a la tornada —va respondre el guia—. Val més anar cap a la catedral, ara que no hi som lluny.

—Cap a la catedral s’ha dit —va contestar el perpinyanès—, i no em farà cap por d’enfilar-me a una de les seves torres, si he de gaudir d’una vista general.

—Més tard us proposaré —va reprendre el guia— que visitem el castell de Bellver, als afores de la ciutat, d’on es veu tota la plana circumdant.

—Ja tendrem prou temps? —va fer notar en Marcel Lornans—. L’Argèles salpa a les vuit...

En Jean Taconnat acabava d’ataüllar una espurna d’esperança. Per ventura una excursió pel camp li oferiria l’oportunitat que cercava debades pels carrers de la ciutat?

—Hi haurà temps per a tot, senyors —va afirmar el guia—. El castell de Bellver és a prop, i us en penedireu tota la vida si partiu de Palma sense haver-hi anat.

—I com hi anirem?

—Agafarem un cotxe a la porta de Jesús.

—Entesos, cap a la catedral! —va exclamar en Lornans.

El guia va tombar a mà dreta, va enfilar un carrer estret, el carrer de la Seu i va avançar cap a la plaça homònima sobre la qual s’alça la catedral, que domina per la banda occidental el mur del recinte de davall del carrer del Mirador.

Abans de res, el guia va conduir els turistes fins davant del portal de la Mar.

Aquest portal pertany a aquella admirable època de l’arquitectura ogival, en la qual la disposició flamígera de les finestres i de les rosasses deixa traspuar les fantasies properes als renaixentistes. Les estàtues poblen els nínxols laterals, i el timpà reprodueix entre les garlandes de pedra escenes bíbliques esbossades amb cura, de composició deliciosa i naïf.

Quan hom és davant la porta d’un edifici, pensa que hi entrarà per la porta. En Clovis Dardentor es disposava, per tant, a empènyer una de les portes, quan el guia el va aturar.

—El portal està tapiat —va dir.

—I com és això?

—Perquè el vent s’hi precipitava amb tanta de vehemència que als fidels els feia l’efecte d’esser ja a la vall de Josafat, sota els assots de la tempesta del judici final.

Una frase que el guia servia tant sí com no a tots els estrangers; n’estava ben orgullós, d’aquella frase, i a en Patrice també li agradava.

Mentre es fa la volta al monument, acabat el 1601, se’n pot admirar l’exterior, les dues fletxes ben ornamentades, els nombrosos pinacles molt esmussats, dreçats a cada angle dels arcbotants. Aquesta catedral, en resum, rivalitza amb les de més renom de la península Ibèrica.

Varen entrar-hi pel portal major, al bell mig de la façana principal.

Molt ombrívola a l’interior, aquesta església, com totes les espanyoles. Ni una sola cadira a la nau central ni a les laterals. Espargits, quatre bancs de fusta. Tan sols les rajoles perquè els fidels s’hi agenollin, cosa que dóna un caràcter peculiar a les cerimònies religioses.

En Clovis Dardentor i els dos joves varen recórrer la nau entre la seva doble filera de pilars, amb arestes prismàtiques que se solden a l’arrencada de la volta. Seguien així fins a l’extrem del buc. Varen poder aturar-se davant la capella reial, admirar un retaule preciós i penetrar al cor, que singularment estava situat al bell mig de l’edifici. Però va mancar temps per examinar en detall el ric tresor de la catedral, les seves meravelles artístiques, les relíquies sacres, en extrema veneració a Mallorca, en particular l’esquelet del rei Jaume d’Aragó, clos després de tres segles en el seu sarcòfag de marbre negre.

Podia esser que, durant aquesta sessió tan curta, els visitants no haguessin tengut prou temps per fer una pregària. De totes maneres, si bé en Jean Taconnat havia pregat per en Dardentor, havia estat tan sols amb la condició d’esdevenir l’únic autor de la seva salut en aquest món mentre espera l’altre.

—I on anam, ara? —va demanar en Marcel Lornans.

—A l’Ajuntament —va respondre el guia.

—Per quin carrer?

—Pel carrer del Palau.

El grup va refer les seves passes uns tres-cents metres de pujada per aquest carrer, que equivalien si fa no fa a mil sis-cents pams, per comptar a la moda mallorquina. El carrer donava a una plaça menys espaiosa que la d’Isabel ii, d’un disseny no menys irregular. Per la resta, les ciutats de les Balears no estan traçades amb un cordill rectilini i una esquadra rectangular com les ciutats americanes.

Pagava la pena de visitar l’Ajuntament, altrament dit la casa consistorial? De ben segur que sí, i no hi ha un sol estranger que véngui a Palma que no vulgui admirar un monument que la seva arquitectura ha dotat d’una façana tan impressionant, les dues portes obertes entre dues finestres cadascuna i que dóna accés a l’interior, la tribuna, aquesta encantadora loggia que és còncava pel centre. A més, hi ha el primer pis, on les set finestres donen a un balcó ordinari que recorre la façana de l’edifici, el segon pis, protegit pel relleix d’una sostrada de cabanya, i els seus caixons amb rosasses que aguantaven infatigables cariàtides de pedra. En summa, aquesta casa consistorial es considera una obra mestra del renaixement italià.

La sala, guarnida amb pintures representatives de personatges locals de renom —ja no diguem un magnífic Sant Sebastià de Van Dyck—, és la seu del govern de l’arxipèlag. Allà, els macers, ben afaitats i amb sotana llarga, es passegen amb posat seriós i pas mesurat. Allà es prenen les decisions que els genials tamborers de l’Ajuntament proclamen a la ciutat, amb vestits tradicionals de costures brodades amb passamaneries vermelles, i l’or reservat per al seu cap, el tamborer major.

En Clovis Dardentor hauria sacrificat de gust un grapat de duros per contemplar amb tot el seu esplendor aquell personatge que el guia descrivia amb una vanitat autènticament balear; però el personatge en qüestió no estava visible.

Ja havia passat una hora de les sis de què disposava l’escala. Si volien fer la passejada fins al castell de Bellver, ja calia que s’afanyessin.

Per un entrellat de carrers i de cruïlles, on Dèdal s’hauria perdut amb el fil d’Ariadna i tot, el guia va pujar de la plaça de Cort fins a la plaça del Mercat i, cent cinquanta metres més enllà, els turistes desembocaven a la plaça del Teatre.

En Clovis Dardentor va poder fer llavors unes adquisicions, un parell de majòliques a un preu prou avantatjós. En Patrice, com que havia rebut l’ordre de transportar tots aquells objectes a bord del paquebot i de dipositar-los-hi a resguard de qualsevol cop a la cabina del seu senyor, va enfilar el camí de baixada cap al port.

Més enllà del teatre, els visitants entraven en una gran via, el passeig de la Rambla, d’una llargada d’uns tres mil metres, i que desemboca a la plaça de Jesús. El passeig té a les vores esglésies i convents, entre ells el convent de les monges de la Magdalena, que és davant per davant del quarter de la infanteria.

Al fons de la plaça de Jesús destaca la porta del mateix nom, incrustada a la cortina emmurallada, al damunt de la qual s’estenen els fils de telègraf. Per cada costat, cases acolorides pels tendals dels balcons o les persianes verdoses de les finestres. A mà esquerra, uns quants arbres adornen aquell bonic raconet de plaça assolellat per la llum de la tarda.

Per entremig de la gran porta oberta va aparèixer la plana verdejant, travessada per una carretera que descendia fins al Terreno i conduïa al castell de Bellver.