Acte unic

Personatges

Arcangel Miquel
Barrufet
Belzebub
Satanas
Miquelarro, capitost de Vilablanca
Llombrigot, rector de Vilablanca
Peret, escola de Vilablanca
Fogueró, escola de Capdamunt
Esguerrat, capitost de Capdamunt
Rodó, capella de Capdamunt
Pancuit, capitost de Capdamunt
Roncador, capitost de Capdamunt
Seny, batle de Capdamunt
Pixadreta, dona de Capdamunt
Rosa, dona de Capdamunt
Bergantell, vilata de Capdamunt
Pixedis, vilatana de Capdamunt, promesa de Bergantell
Cina, dona de Capdamunt
Tonina, dona de Capdamunt
Francesc, rector de Capdamunt
Llantia, vicari del bisbe
Panxacul, capitost de Vilablanca

ESCENA I

Una habitaci amb parets buides, sense mobles ni ormetjos. Una atmosfera poc clara, quasi surreal: hi predominen les tonalitats grises. A un racó, a un raig de llum, asseguts a una tauleta, hi ha tres individus que conversen, clarament preocupats. Van vestits de manera elegant, formal. Duen els cabells plens de brillantina. Pareixen del tot i per tot moderns 'executius' o gangsters americans dels anys '30: són tres dimonis. Pensen en un episodi que molts d'anys abans els va tenir per protagonistes desafortunats en un enfrontament amb el seu rival, l'arcangel Miquel. Mentre recorden l'episodi es van posant progressivament de mès mal humor.

BELZEBUB: ... sì, vam tenir mala sort, i sobretot no en traguèrem gaire profit.

BARRUFET: A mi m'ho has de dir... encara em cou... i quina vergonya! No m'he sentit mai tan ridìcul... Ja ho veus, des d'aquell moment Ès com si jo ja no fos el mateix.

SATANÀS: Uhm... (pensìvol)

BELZEBUB: De fet, peró, de tot d'una era una bona idea, ... una idea... original, fins i tot diria "diabólica".

BARRUFET: (esqueinant): era bona, era bona...

BELZEBUB: No, vertaderament, sembrar la discórdia i l'odi entre dos pobles, alÁar una contra l'altra dues comunitats, incitar-les a una violËncia recÌproca, desencadenar una guerra fratricida, i per quin motiu, realment? per la conquista d'un territori? per apropiar-se dels jaciments de petroli? per imposar als altres la bona paraula salvadora de l’anima? Ca!... per la carcassa d'una ase ronyós que havies posat astutament enmig del camÌ dels vilablanquers, justament quan anaven en processó al poble del costat, fent caure tota la responsabilitat d'aquest insult damunt els veïnats! Genial! Ho repetesc, va ser una troballa ben diabólica!

BARRUFET: (es desespera) Quin ridícul, quin ridícul, i tot per culpa d'aquell maleót arcan...

BELZEBUB: Calla, calla, que ve...

En aquell moment entra dins l'habitació un individu que fa footing: duu una granota d'esport grisa, amb una tovallola color de cel damunt el coll. A les orelles duu els auriculars d'un walkman. …s l'arcangel Sant Miquel.

MIQUEL: Salut, "cosins"! Com va? Sempre confabulant, eh?

BELZEBUB: Salut, "così”! (irónic i un poc embarassat); i tu, sempre movent-te, eh?

MIQUEL: Bè, ja ho saps, per estar preparat per posar remei als desastres que vosaltres feis, m'he de mantenir en forma... (s'atura i s'asseu a la tauleta) Puc?!?

BELZEBUB: I tant, per favor...

MIQUEL: De quë xerraveu? Us trob un poc nerviosos... Hi ha res que no vagi bè? Per ventura tenc qualque motiu per estar content?
BARRUFET: (més tost enfadat) Oh, no! res de particular

BELZEBUB: (sobreposant-se a en Barrufet) Xerràvem d’aquella vegada a la Serra...

MIQUEL: (rient) ... ah, sí, és ver...

En Barrufet pega una ullada fulminant a en Belzebub, que es tem de l’espifiada que ha fet.
 
MIQUEL: ... l’havíeu pensada bona: sembrar la discòrdia entre dos pobles que des de sempre vivien en pau entre ells... i llavors, justament els dies de Pasqua, quan, com era costum en aquella terra, les dues comunitats es visitaven una a l’altra fent processó, en senyal de pau i de reconeixement... Que ho sou, de dimonis! Però, com sempre, vàreu fer comptes a l’aire...

Mentre en Miquel parla, l’escenografia canvia: al fons apareix un grup d’homes en processó. És la confraternitat de Vilablanca que va de visita al temple de Capdamunt. L’aparició dels vilablanquers coincideix amb la reevocació de l’episodi feta pels dimonis i l’arcàngel Miquel, però no és un record. Aquesta darrera experiència està lligada a la dimensió del temps i al seu transcórrer; però qui viu dins l’eternitat no pot tenir records. Aleshores la processó que pren forma al seu darrere representa més bé l’al·legoria de l’etern repetir-se de la batalla entre el Bé i el Mal: és, sí, un episodi que va succeir dins el passat a un context precís, però en el moment en què els dimonis i l’àngel en parlen, es torna fer realitat, metàfora d’una tensió entre dos pols oposats que no deixa de presentar-se a totes les vivències humanes.

ESCENA II

És el Dijous Sant. Els vilablanquers en processó cap a Capdamunt arriben al centre de l’escena. Obre el seguici en Miquelarro, home de grossa còrpora i d’aspecte feroç. Duu l’estendard del poble de Vilablanca. El segueixen altres parroquians i el rector Llombrigot -home gras, amant tant del bon vi com del dolent-, que, desvetlat per dos parroquians, balbuceja un Miserere. En Miquelarro, tapat per l’estendard, no veu un gros cos estès enmig del camí, hi ensopega i cau.

MIQUELARRO: Vatuadéu, mecagoncristo!

LLOMBRIGOT: Uep, miserable pecador, blasfem davant Déu i davant els homes, per què flastomes en aquesta santa processó?

MIQUELARRO: He caigut, he sopegat... però amb què? Un cos mort?!?... Un ase mort. Justament aquí havia de venir a morir aquest ase pollós!

Peret: No, no s’ha mort aquí. Allà dalt des puig he vist uns quants capdamunters que traginaven qualque cosa. Vet aquí què era, es cos mort d’en Gelat, s’ase d’en Taleca. No és cap broma! Això és un insult que mos han fet aquest dia sant.

MIQUELARRO: Maleïts siguin es capdamunters per aquest insult. Com hi ha Déu que pagaran cara aquesta ofensa.

LLOMBRIGOT: (vacil·lant i amb la veu empastada) Deixa fer Déu, tu! I llavors, com podem estar segurs que hagin estat justament els capdamunters els qui han deixat aquest ase mort enmig del camí? Jo crec que aquesta bístia, vella i malalta, és aquí per casualitat. Fins i tot per ventura només dorm.

PERET: (amb compassió mesclada amb ironia ) Don Llombrigot, evidentment no hauria de celebrar més sa missa de primera hora des dematí... Es vi sant li fa mal. Li acab de dir que fa poc he vist una banda de capdamunters que corrien per aquí.

LLOMBRIGOT: (girant-se a en Miquelarro) Bé!, però encara que fos així, no es pot escampar sang per complir una venjança... i sobretot avui, el dia que Nostre Senyor va morir a la creu per nosaltres.

MIQUELARRO: No escamparem gens de sang. Venjarem s’insult fet a Vilablanca duguent en Gelat a l’església de Capdamunt: no és un ase capdamunter? Idò que tengui un bon funeral a l’església de Sant Apià. Pentura es sant fa un miracle i el fa reviscolar...

(la gent riu; altres inciten en Miquelarro a l’acció)

LLOMBRIGOT: Tots quiets! ¿Tendríeu el coratge de cometre un tal sacrilegi, un tal ultratge, a la casa del Senyor?

PERET: (girant-se sorneguer a don Llombrigot) Desgraciadament el Senyor està acostumat a veure ultratges semblants a ca seva, tant a Capdamunt com... a Vilablanca. No és ver, don Llombrigot?

Don Llombrigot torna vermell de vergonya i gira la mirada en terra. En Miquelarro es posa al davant dels seus homes: carreguen damunt les espatles l’ase i es dirigeixen amenaçadors a Capdamunt. Don Llombrigot queda tot sol, cap cot. Potser resa; potser es maleeix a si mateix per la seva quotidiana conducta despreocupada i dissoluta, que li ha impedit guiar els parroquians amb el seu propi exemple, així com aturar la missió punitiva. Minva la llum damunt l’escena.

ESCENA III

Dins l’església de Sant Apià de Capdamunt. La carcassa d’en Gelat està estesa dins un baül amb sis ciris encesos posats als costats. Entra en Fogueró, l’escolà, veu l’estrany cos estès dins l’església i, ple de por, fuig cridant.

FOGUERÓ: Déu meu, el dimoni, ajuda, ajuda... (surt cridant)

Tot d’una s’acosten a la porta de l’església un grup de parroquians, visiblement atemorits. No es decideixen a entrar. Entre ells es fa lloc a empentes un homenot, n’Esguerrat, que es dirigeix ben decidit cap a l’objecte estrany.

ESGUERRAT: Vejam, vejam, donetes, de què teniu por...

FOGUERÓ: Hi ha qualque cosa, o qualcú, dins l’església: és monstruós, potser és el dimoni en persona que és vengut a castigar-mos pes nostros pecats.

ESGUERRAT: Però quins pecats ni pecatots! ¿Te pareix que el dimoni vendrà fins i tot dins l’església per castigar es nostros pecats? A més no és ell qui castiga es pecats, encara que ell els mos fa fer; i tu ets s’escolà: vet aquí què has après tots aquests anys devora don Rodó! De fet, què més podies aprendre... (riu). Deixau-me passar, deixau-m’ho veure.

(s’acosta a en Gelat amb un posat de curiositat, treu una espasa, el toca, entèn de què es tracta i es posa a riure)

ESGUERRAT: Ha, ha, ha...! el dimoni! (llavors girat als seus compaisans) Es vostro dimoni té un nom (remor general), és en Gelat, s’ase d’en Taleca!

(estupor general, rumors, qualcú riu. En aquell moment entra, encara mig adormit, don Rodó)

RODÓ: Què passa aquí?

PANCUIT: Don Rodó, ha de donar la benedicció a un difunt.

(Rodó s’acosta amb un caminar incert al difunt, ignorant que es tracta d’un ase)

RODÓ: Etern repòs donau-li senyor, i brilli per a ell la llum perpètua... (es tem que és un ase) Però quina burla és aquesta?! Qui ha estat que ha fet aquesta blasfèmia?

PANCUIT: Sí! Qui ha estat que ha ofès Sant Apià i mos ha insultat d’aquesta manera?

ESGUERRAT: Has dit bé: és un insult que han fet a Capdamunt. Només qui és envejós de noltros, de sa nostra història i des nostro coratge mai vençut podia gosar tant. ¿Qui sap que és petit i pusil·lànime enfront de noltros?... encara no heu entès qui ha estat?

(alvorot general)

ESGUERRAT: Es vilablanquers, vet aquí qui ha estat. Han volgut enfangar sa memòria i s’honor des capdamunters... (crits i improperis del poble) Però no se’n sortiran tan bé. Aquest insult només es pot rescabalar d’una manera...

RODÓ: Ja basta! (agafa l’ase i el tira lluny) Treis immediatament de l’església aquesta immunda carronya i calau-hi foc. Serà el foc purificador que netejarà aquesta taca, i res més... Recordau que avui és el Dijous en què Nostre Senyor...

ESGUERRAT: (interromp bruscament el capellà) Sí, traurem en Gelat, però no el cremarem... (girat cap als capdamunters) No contenguem sa nostra justa ràbia. Sentiu aquests rumors? (es senten a lluny sons de corns, de tambors, i rialles desfermades)... són ells, es nostros contraris: es vilablanquers que estan fent befa de noltros.

SENY: Que cridin es secretari municipal perquè faci una denúncia formal per enviar a Ciutat, an es qui manen...

ESGUERRAT: Ah... si pogués bastar un full escrit per curar sa ferida. Es vilablanquers no han ofès es capdamunters, no han ofès Sant Apià, no: són culpables d’haver enfangat sa nostra història, es nostro honor d’antics i valents guerrers, i vos ho demostra sa lulea que mos fan. ¿Pensau vós (girat al batle) que un jutge de Ciutat podrà mai rentar aquesta vergonya amb una sentència? Només sa venjança pot posar-hi remei. Només així s’honor de Capdamunt serà restaurat. Guerra! Guerra contra Vilablanca!!!

(crits exaltats del poble; es prepara la guerra)

ESCENA IV

El teló s’obre amb un paisatge de campanya. Entren passejant Sant Miquel i els tres dimonis (vestits igual que a l’escena I). Enfora es senten els tirs, els crits i els gemecs, es veuen llampecs dels fusells, és a dir els rumors d’una feroç batalla.

MIQUEL: (entristit) Va ser un carnatge.

BARRUFET: (somrient) Sí...

BELZEBUB: Quin espectacle, veure aquells pobres «diables» atupar-se entre ells, amb la carcassa de l’ase sacsejada d’una part a l’altra, com si fos estat un preciós estendard:
- «jau en Gelat i aquesta bala a bon preu...»
- «Mai! Maleïts, per s’honor enfangat de Capdamunt, pum, pum, s’ase és vostro...»
Ha, ha! Que divertit!

MIQUEL: Us podíeu haver acontentat amb aquest infaust resultat (amb èmfasi), però vosaltres no! Mai no estau satisfets...

BELZEBUB: Mira que no es tracta d’això... que la diatriba continuàs era inevitable, era un fet ineluctable: els homes són sers «coherents», el teu Amo els ha fets així... per sort nostra. Si haguessin cremat en Gelat, una vegada acabada la batalla, hi hauria hagut els vencedors d’una banda i els vençuts de l’altra: tot s’hauria acabat. Però el cos mort d’en Gelat (irònic), pobre ase, era encara allà, també havia de ser venjat, no?

(En Miquel fa un gest de fàstic de la «lògica» d’en Belzebub. Surten d’escena)

(Entren els capdamunters)

(Crits)Visca, hem guanyat, s’ofensa ha estat rentada. Tornem a Capdamunt (encara criden. Surten)

(Entren els vilablanquers)

MIQUELARRO: Sa batalla s’ha perdut, però no s’honor. Però no s’ha dit sa darrera paraula. En Gelat és seu, i ells el tornaran tenir. Agafau s’ase, tot d’una, els tallarem es camí passant per una drecera que travessa sa garriga, i quan arribaran a Capdamunt trobaran una bona sorpresa (agafen en Gelat i el duen a Capdamunt).

ESCENA V

Plaça de Capdamunt. Tornen els capdamunters de la batalla, festejant la victòria aconseguida, però tot just arribats veuen el cadàver d’en Gelat i es posen furiosos.

PANCUIT: Maledicció! Però com és possible! En Gelat mos persegueix!

RONCADOR: Maleïts vilablanquers, no els ha bastat sa lliçó que els hem donada... Tornem arrere tot d’una!

PIXADRETA: Aturau-vos... on voleu anar? Es fa fosc i anau tots cansats i nafrats.

(els homes es miren uns als altres; el cansament supera la ràbia. Molts estan ferits. Tiren les armes en terra. Les dones del poble cerquen els seus companys. Qualcunes celebren veure’ls vius, altres ploren i es desesperen)

ROSA: Toni, Toni, on ets...?

(cerca el seu marit entre els homes que han tornat. Roncador creua la seva mirada ansiosa i empobrida; abaixa els ulls. Na Rosa entén que en Toni és mort. Veu el cadàver del marit i hi cau damunt de genolls)

Vine i ajunta ses mans des teu fill.
Sent a sa plaça demanar pa a crits;
Sent es ca que avui en Toni ha tancat,
que grata, lladrant en es balcó;
Sent es plors de sa meva sogra.
Prepara, mare, mantell i llençol;
Vine i ajunta ses mans des teu fill.
Oh Toniet meu! Es meu cor m’ho deia,
Que qualque desgràcia el m’hauria pres.
T’estimava massa, i sempre em pareixia
Que no t’hauria de poder gaudir molt.
Pobre de mi! Estic trista, jo que et [cuidava tant,
I temia s’encantament i sa baldadura.
Jo amb sa meva mà t’havia vestit
Per guardar-te des fred, amb capa i [mantellet;
Jo et mudava, quan anaves suat,
I no volia que dormissis damunt sa palla.
Però, oh Déu, no em podeu prendre
Tan cruelment es meu homo estimat!
Oh! ¿On serà passada aquella cara alegre
Quan tornaves cansat de sa cavada,
Em donaves tal graciós bon vespre,
Trobaves preparat es llit, i sa panada?
Avui també t’he preparat es llit;
Però tu estàs estès damunt un baül.
També t’he preparat es sopar; tenia es Pensament que tornaries; però quan pes [camí
Cremaven ses fulles d’una branca de [perera,
Parlà sa flama en llenguatge trist,
I s’escampà es foc dins un gran crit:
Em va vèncer sa migranya i es baticor.
Pobre de mi, que ja en vaig tenir es Pressentiment ahir vespre!
Un murmuri dins es galliner, i batent ses [ales,
Va cantar com un gall sa gallina negra.
Temia que arribàs un temporal,
Que dins es nostres cellers tornàs agre es [vi;
Però gens que morís es meu Toniet.
¿Qui m’ho hauria dit l’any passat,
Quan vàrem fer per Pasqua granada
[es casament,
Que va ajuntar es parents de tres viles,
I hi hagué serenates, escopetades i bon [xalar
¿Qui ho hauria dit a l’església, o al [berenar:
Rosa amb ell no acabaràs l’any?
Tu sa meva alegria, sa meva satisfacció,
Vares esser, oh Toni, quan eres viu, i sà.
No em mancava ni oli ni vi,
Ni sis mesos a l’any es pa de blat.
Hi havia es graner i es llenyer plens:
Ara ets mort, i jo no tenc pus béns.
No tenc bé en el món, i amb tants de [sofriments
No hi ha ningú que m’ajudi i em consoli.
No m’has deixat, oh cor de sa teva dona,
Per record un besada, una paraula;
Has deixat na Rosa entre misèria i pena
Ta mare tota sola, i es teu foc apagat.
No tenc pus bé en el món i en tantes de [penes
No hi ha qui m’ajudi o em consoli.
No m’has deixat, oh cor de sa teva dona,
Per record un besada, una paraula;
Has deixat na Rosa entre misèria i pena
Ta mare tota sola, i es teu foc apagat.
Les dones que s’han reunit entorn de na Rosa descarreguen tot el seu dolor acarnissant-se amb el cos d’en Gelat (criden). Els homes hi intervenen per aturar-les.
RONCADOR: Aturau-vos, aturau-vos, què feis?
PIXADRETA: Feim allò que hauríeu d’haver fet voltros de tot d’una. Feim bocins aquesta maleïda carronya, i que el dimoni la s’endugui... (consens de les altres dones)
ESGUERRAT: No, aturau-vos, aquesta carronya està destinada an es vilablanquers...
(cridòria col·lectiva entre homes i dones)
PANCUIT: Ja basta, vénga! (torna la calma) Cadascú que torni a ca seva. I tu, Bergantell, anit faràs guàrdia an en Gelat; que ningú s’hi acosti. Demà farem realitat sa nostra venjança.
Tots se’n van. Només queden en Bergantell i es cos mort d’en Gelat. Poc després entra na Pixedis, l’enamorada d’en Bergantell, i ell li canta la seva serenata.
Oh mirall de les al·lotes de la vila,
Oh la meva clara estrella matutina,
Més blanca que el brossat i que la neu,
Més vermella que una rosa damasquina,
Més amarga que la ceba i que la taronja [agra,
Més dura que una costa i que una penya
Tu m’has embruixat: jo em consumesc a [poc a poc.
Estic desganat, i dins el cor tenc gran [pena.
De nit no dorm, i tenc la sang que em bull.
Com menjar si hi ha herba de moix en el [sopar?
Amoll entorn les meves cabres a lloure,
I no tix ni tan sols tres formatgeres al dia.
On fas llenya el dissabte pel forn
Jo vénc fent veure que cerc el vedell;
Et duc la càrrega, i et vull sempre al costat
Com el teu anyellet i el quissonet.
Estimes tant el teu cussó i el teu xotet
I llavors tant m’odies a mi mesquí.
Si a la soll dónes sopar al porcellet
El vespre, o culls a l’hort la lletuga,
T’aguait, i tu mai no em vols a prop.
Però jo sempre t’estim, i sempre t’he [estimada,
Des que era tan petitó
Que no arribava a agafar-me a l’aset.
Deixava sovint descuidats els anyells,
Muntava a collir la fruita damunt el [cirerer,
Amb tu jugava a les pedretes
I guanyant volia el premi en besades.
De la mossegada, que, enfadada, al costat
Tu me donares, tenc encara ara la marca
Un dia, que era en temps de segar
I d’ordi nou es feia el pa,
Tu cantaves a Venus; jo amb gust
Estava davall una mata escoltant-te.
Cop en sec te vengué la tossina;
Jo vaig dir: «una aresta!» i tu et tornares [vermella.
Te’n recordes de la darrera nevada?
Tiraves bolles de neu, i a dalt del teu balcó
Feies entre migdia i l’alba aparició,
Mentres jo feia somrient un besamà.
Aquells vespres jo venia a ca teva,
I vetlàvem i jugàvem tots junts a cartes.
Vénc sovint amb el sistre a la teva [foganya,
M’acost a tu, i aleshores estic ben a punt,
I toc i cant tercets i cançons;
No me’n record de la son i del sopar;
El piló, on sec, em pareix de plomes,
I no em preocup d’encegar-me de fum.
Et vaig donar el cor, o Pixedis ingrata
I totes les meves coses et donaria.
El formatge, que la meva vaca clapada
Em fa cada dia, jo el venc a Ciutat
I d’amagat de mumare i de les germanes
Te compr vetes, agulles i cordons.
T’he donat una xarxa carmesina
Amb quatre penjolls, entrunyellada,
Una jaqueta de serrells d’estamenya;
Quan la dus pareixes una casada.
A l’església el diumenge de matí
Ets l’enveja de totes les paisanes.
Amb gust deixaria de ser en Bergantell,
Per ser la jaqueta que et vaig donar
I estrènyer el teu si alabastrí;
I ara que ets al llit dormint,
Que bé si fos el capçal o el coixinet,
O el llençol de damunt del teu llit!

 
PIXEDIS: Vine, Bergantell, vine amb jo (amorosament li estén la mà).
BERGANTELL: A on?
PIXEDIS: Beneitot, jo t’ho he de dir? (sempre més amorosa)
BERGANTELL: Però no puc, he de guardar en Gelat...
PIXEDIS: (enfadada) T’estimes més aquest ase mort que jo?!? Vine, beneit, ningú sabrà que te n’has anat...
En Bergantell està perplex, no sap què ha de fer. Mira na Pixedis, després en Gelat... Finalment segueix l’al·lota (surten d’escena). El lloc queda desert. Entren a escena, d’amagat, dues dones, ben decidides a desfer-se d’en Gelat.
CINA: Bistiota maleïda, ara acabarem amb tu i amb sa guerra. Te tirarem dins un avenc, esperant que es cucs no tenguin pietat de tu. Tonina, agafa’l per ses cames i anem...
(agafen l’ase i surten d’escena. Minva la llum)
(Torna la llum)
Al cap d’un moment entra en Bergantell, amb el vestit descompost, ben satisfet de les hores passades en intimitat amb na Pixedis. De tot d’una no es tem que en Gelat ha descomparegut. Mira entorn, un poc entabanat.
BERGANTELL: Déu meu... s’ase (li agafa por). Gelat, Gelat (crida, després es diu a si mateix remugant)... pentura es cans el s’han menjat, Déu meu... i ara què faig?
(entra en Pancuit, despert pels crits d’en Bergantell)
PANCUIT: Què passa?
BERGANTELL: En Gelat ha descomparegut, m’he... ehm... endormiscat uns pocs minuts. Quan he tornat obrir es ulls s’ase ja no hi era.
(entren a l’escena també els altres capdamunters. Es miren desorientats. Alguns flastomen de ràbia. En Seny, el batle, ordena que es faci una assemblea per decidir què fer)
SENY: Paisans, és evident, no són estats es cans es qui s’han menjat s’ase mort. Qualcú de voltros l’ha fet desaparèixer i ara l’ha de tornar, si volem prendre venjança contra Vilablanca.
RODÓ: Basta d’aquesta absurda guerra. Era en Gelat la causa del vostre odi. Ara ja no hi és: Sant Apià ha fet el prodigi i amb la seva clau santa ha volgut curar les nostres ànimes fent desparèixer el cadàver d’en Gelat. Avui és Divendres Sant. Crist mor per nosaltres: preparem-nos dignament al Sant Sacrifici...
ESGUERRAT: Sí! Però només existeix una manera per preparar-se pes sant sacrifici: rentar s’ofensa que mos han fet enviant al Senyor com més ànimes millor des pecadors vilablanquers, i jo dic que hem de fer tot d’una una expedició de càstig...
(Crits d’aprovació)
SENY: Però no tenim s’ase... És ver que sa venjança és com sa sal: no se marceix mai. Però sense en Gelat què farem? Don Francesc, quin és es seu consell...?
DON FRANCESC: Germans, invoquem l’ajuda i la benedicció de Sant Antoni, ell que fa tretze gràcies al dia, perquè ens il·lumini sobre el lloc on han duit en Gelat.
(Tots s’agenollen i resen al Sant)
BERGANTELL: Callau, callau, escoltau... (es sent el grallar dels corbs) ...Sant Antoni escolta ja ses nostres pregàries... això són corbs que s’estan acarnissant a sa carcassa d’en Gelat... anem-hi aviat...
(surten tots corrents. Tornen al cap d’un poc amb el cos de l’ase)
PANCUIT: Bé, que l’embalsamin. Abans que sigui grandia durem s’ase a l’església de Sant Miquel a Vilablanca. És allà que ha d’estar, amb sos seus semblants. Veuran es vilablanquers què els espera si mos gosen insultar de bell nou.
(Agafen l’ase i surten d’escena)

ESCENA VI

Vilablanca. Es veuen les restes de cases derruïdes, de pallisses en flames. En Gelat penja de les ruïnes del campanar amb un cartell al coll: «Capdamunt dóna a Vilablanca l’anyell de Pasqua, perquè rompi el dijuni quaresmal». El poble és desert.

Entren Sant Miquel i els tres dimonis.

MIQUEL: Aquella nit no podia no intervenir-hi... penjar aquell horrible ase a la meva església... va ser una broma de molt mal gust... pensàveu que us en sortiríeu nets?

BELZEBUB: Realment nosaltres no havíem fet res... una vegada que en Barrufet va encendre la metxa, la resta ho varen fer els homes tots sols... Creu-me que en qüestió d’estupidesa i de crueldat no tenen gens de necessitat dels nostres «suggeriments».

BARRUFET: (Divertit, girant-se a en Miquel) Encara tenc dins el cap la reacció d’aquell pobre capellà, quan vares provar de despertar-lo apareixent-t’hi en somni: «Que es desperti, don Llombrigot, els capdamunters han penjat en Gelat a la meva església... llevi aqueixa immunda carcassa». Es va despertar tot exaltat i suat, s’aferrà a la botella i es va posar a dormir una altra vegada ben còmodament. Bella «visió mística», la seva...

MIQUEL: Deixau fer els meus servidors. Don Llombrigot, és ver, no és certament un exemple de virtuts, però és sempre un home ple de fe.

BELZEBUB: Ple de vi, deus voler dir. I a més a més la culpa d’allò que va succeir també és teva. Vares ser tu el qui vares desencadenar aquell terrible temporal per despertar el teu servidor «ple de fe»... o d’altra cosa. Va ser el temporal, que va engegar els habitants del poble per por.

MIQUEL: (enutjat) Sí, però no vaig ser jo qui va calar foc al poble i als camps.

BARRUFET: Ni nosaltres tampoc: ho varen fer tot ells. Els vilablanquers creien que les campanes mogudes pel vent eren senyal d’incendi: varen córrer a la desbandada cridant «foc, foc», i així varen donar la idea als capdamunters que eren encara allà a prop. El vent que tu havies mogut va fer la resta. I que som sincer t’ho demostra el fet que els vilablanquers invocaven Santa Àgueda perquè els ajudàs contra el foc. No és gens culpa nostra si aquell vespre la teva amiga dormia...

BELZEBUB: Tot és ver. Mira, un muntage tan perfecte escapa fins i tot de la nostra capacitat, de la nostra fantasia... és un fet que quan els homes s’hi posen són vertaderament diabòlics...

MIQUEL: Però, què me’n deis de don Llàntia, que el bisbe hi havia oportunament enviat per pacificar els ànims, i de la seva mula? (Barrufet abaixa la mirada, torna pàl·lid de ràbia. Miquel el mira, li pega un copet damunt l’espatla i es posa a riure divertit) ...després d’haver-te ficat dins el cos d’en Gelat, entrar sense més dins el ventre de la pobra mula del vicari... has d’admetre que en vares voler fer un gra massa, no? Pots dir que vares fer un bell ridícul... (riu a les totes. Fins i tot en Belzebub, sense que el vegi en Barrufet, fa una rialla. Mentrestant en Barrufet es rebolca de ràbia)

(Surten d’escena)

ESCENA VII

Plaça de Capdamunt. Don Llàntia arriba al poble cavalcant una graciosa mula.

RODÓ: Vet aquí el vicari enviat del nostre bisbe.

(hi acudeixen tots i fan reverències al vicari)

LLÀNTIA: Us beneesc, germans.

SENY: Benvengut, Reverència. El poble de Capdamunt el saluda.

LLÀNTIA: (davalla de la mula) Som vengut a dur-vos la benedicció del nostre bisbe i a posar fi al contenciós que destrossa aquest poble... duis la mula a pasturar... (un capdamunter agafa la mula i surt d’escena)... seria un pecat greu si durant els dies en què Nostre Senyor mor i ressucita, la diatriba sangonosa entre els vostres dos pobles no es recompongués (tots escolten en silenci). Ha arribat el monent de segellar la pau amb els vostres veïnats, en el nom de Nostre Senyor Jesucrist...

(En aquell moment entra en escena na Rossa, la mula de Llàntia, amb el cos mort d’en Gelat fermat damunt l’esquena; els capdamunters comprenen la jugada lletja que els ha fet en Miquelarro i comencen a pegar bastonades a la mula, que posseïda per en Barrufet, pega coces com a embogida)

LLÀNTIA: Aturau-vos, aturau-vos, maleïts, estau matant sa meva mula!

PANCUIT: Han estat es vilablanquers qui han organitzat aquesta nova ofensa. No tenen respecte ni tan sols per sa seva mula... però ho pagaran car.

(la mula cau exsangüe, en el primer pla respecte de la resta de l’escena)

Mentre creix la ràbia col·lectiva i don Llàntia està acotat damunt na Rossa, entra una delegació de Vilablanca comandada per Panxacul, desconeixedora de la mala jugada d’en Miquelarro.

PANXACUL: Reverend Senyor, hem vengut en missió de pau. Coneixedors de la seva presència hem decidit que era hora de posar fi a aquest enfrontament: som aquí per obtenir la seva benedicció.

PANCUIT: És així que voleu restablir sa pau entre noltros, embrutant encara més es nostro honor (assenyala la mula i la carcassa d’en Gelat).

PANXACUL: Ho jur per mumare: no en sabia res. Deu haver estat en Miquelarro... Ell no hi estava d’acord, a fer ses paus entre noltros.

ESGUERRAT: I a més mentiders...

(Esclata una brega entre les dues parts)

Mentre capdamunters i vilablanquers s’atupen, apareix Sant Miquel (aquesta vegada amb la clàssica vestimenta d’àngel, amb ales i llargs cabells reülls rossos). És invisible als qui es peguen. Amb la seva llança toca la pobra mula, que se’n duu un trastorn i fa un gran pet. Tots s’aturen a mirar la mula. Del nigul de fum apareix en Barrufet (vestit de vermell, amb banyes i coa). També ell és invisible als contendents. Fa qualque cabriola i està visiblement embarassat per com ha estat «expulsat» de na Rossa. En Miquel riu i en Barrufet se’n va amb la coa entre les cames. La mula s’alça miraculosament, lliure del dimoni.

LLÀNTIA: Mirau, na Rossa està curada. Això és un miracle del Senyor i dels seus àngels. Vilatans, aquí teniu el senyal que esperàveu per fer la pau entre vosaltres. El senyor us mira i està cansat de la vostra absurda guerra. Posau fi a aquesta infàmia...

(Tots s’agenollen commoguts)

SENY: I bé, sigui firmada la pau entre Capdamunt i Vilablanca (crits de joia, eufòria col·lectiva)... Enterrem sa carronya d’en Gelat a sa frontera entre es nostros dos pobles, i posem-hi una làpida amb aquestes paraules gravades: «En Gelat, que en aquest confí municipal / altiu va causar un conflicte sangonós / aquí i allà portat i reportat, al final / aquí tengué i a altres donà pau i repòs. / Oh paisans, no us acosteu l’arada, / a la pau pública la terra és sagrada.»

(Crits d’aprovació)

SENY: Llegiguem ara es tractat de pau...

Mentre el batle llegeix el tractat, els personatges surten lentament d’escena. Es presenta novament l’ambient de la primera escena. Hi torna haver Miquel i els tres dimonis, asseguts encara a taula.

MIQUEL: (girat a en Barrufet)Una molt bona entrada, amic meu, però quina sortida... supèrbia (riu divertit, en Barrufet està negre de ràbia)... i és que també aquesta vegada us va sortir malament, i així serà sempre, estimats cosins... (irònic) heu triat la part equivocada. Ara us salud, he de fer el meu entrenament (surt fent la seva corregudeta).

BELZEBUB: Sí, és justament l’ocasió de dir que vàrem fer un ridícul de merda!

SATANÀS: Però... encara no s’ha dit la darrera paraula. Encara tenim un aliat potent damunt la terra.

BARRUFET: Qui?!?

SATANÀS: Com qui? Bàmbol! L’home... amb el seu «lliure arbitri», com l’anomena qualcú, o amb la seva «estupidesa», com en diu qualcú altre.

BARRUFET: És clar! l’Home...