1. PRELUDI

Una llarga carretera d'asfalt. Llarga, molt llarga. A pèrdua de vista. Dins un paisatge despullat, sense cases, quasi sense arbres i sense vegetació. Déu sap on. Damunt aquesta llarga cinta d'asfalt roda un camió. Més bé gros. Estrany. Sense cap marca recognoscible. Negre. Lluent. Placa de matrícula invisible. Roda damunt aquesta carretera interminable. Déu sap com. Déu sap quan. Un dia qualsevol. A bord, al volant, un home de devers 45 anys. Devora, un al.lot: 17 anys. De moment els anomenarem L'HOME i L'AL.LOT. Llavors, ja ho veurem.
L'HOME: Saps, podria fins i tot xerrar, però per dir què? I si m'equivoc? I si et dic fill i tu no ets el meu fill? Si et dic que et conec des de sempre, quan t'he arreplegat a la carretera fa a penes deu minuts? Què ha passat abans d'aquest moment? Què passarà d'aquí a deu minuts? On t'he vist la primera vegada? On t'he de deixar? L'AL.LOT: No ho sé.
L'HOME: Tu no ho saps. Jo tampoc. L'AL.LOT: Voldria pixar.
L'HOME: Més tard. Quan jo també en tendré necessitat. No podem perdre temps. L'AL.LOT: Així mateix hi ha coses que saps, aleshores.
L'HOME: Això, ho sé.
(Un llarg silenci)
L'HOME: No podem perdre temps. Hem de deixar uns paquets. Tenc 45 anys, jo. Descarrec aquests paquets, els duc a qui pertoquen i me'n vaig. L'AL.LOT: I com saps que són els seus bons destinataris?
L'HOME: Hi seran. No em faran esperar sense raó. Seran allà i pus. Atur el camió, davall, tu m'ajudes. És per això, que hi ets! (La seva cara s'il.lumina amb un somriure.)
Ben segur! Vet aquí perquè hi ets! Devora jo. M'has d'ajudar a descarregar els paquets. No hi havia pensat. Hi ha paquets grossos, no hi arribaré tot sol. Segur. Tu m'ajudaràs. No hi ha ningú al món perquè sí, per casualitat. Tu quedes aquí, devora jo, damunt aquest seient en símil de pell, dins aquest camió, en aquesta carretera, dins aquest món, perquè m'has d'ajudar a lliurar els paquets. Els has vists, allà darrere, quan has pujat? L'AL.LOT: No, no els he vists.
L'HOME: Llàstima. Hem perdut el temps.
(Un llarg silenci)
Però almanco saps el teu nom? L'AL.LOT: Com podria no saber-lo? Tampoc no som un idiota!
L'HOME: Segur que no. L'AL.LOT: Em dic Bruno.
L'HOME: Bruno? Un nom triat a posta per embullar les pistes. Va bé a un munt de llengües. Un nom hàbil. Un nom eixerit. Jo també en voldria un com aquest. L'AL.LOT: I tu, què noms?
L'HOME: No t'ho puc dir. No en tenc el dret. Almenys mentre no haurem trobat per a mi també un nom que vagi bé a un munt de llengües. L'AL.LOT: Però això existeix! L'HOME: (interessat) De veres? L'AL.LOT: Sí.
L'HOME: Digues-me'n un. L'AL.LOT: No en sé cap.
L'HOME: Ho veus? No en saps cap. L'AL.LOT: Walter, per exemple. L'HOME: (desconcertat) Walter per exemple?! L'AL.LOT: Walter. És tot.
L'HOME: No està malament. M'agrada! D'acord, em dic Walter. L'AL.LOT: Però jo no et puc dir el nom, cada vegada, segons els teus capritxos.
L'HOME: I per què no? L'AL.LOT: Perquè... L'HOME: (obstinat) I per què no?
(El mira amablement i amb un punt d'irritació)
Anem a pixar.
(Atura el camió. Davallen tots dos i es posen a pixar a un costat de la carretera deserta)
Quin gust! Realment no estava segur que el camió s'aturaria. Però s'ha aturat. He tengut la idea d'aturar-me, he frenat, s'ha aturat, hem devallat i ara pixam. El món és bell, Bruno! L'AL.LOT: I tornarà partir?
L'HOME: Què vols dir? L'AL.LOT: I bé, si tenies por de no poder-lo aturar, a aquest monstre, jo tenc por que no pugui tornar partir.
(Hi pugen. No es veu ningú enlloc, ni a la carretera ni a les voreres. Ni cases, ni vehicles, ni ànima vivent.)
L'HOME: Què m'has dit que noms? L'AL.LOT: Bruno.
L'HOME: Què t'hi jugues, que torna partir? L'AL.LOT: Ja ho sé, que torna partir.
L'HOME: Què t'hi jugues? L'AL.LOT: Només ho deia perquè...
L'HOME: Què t'hi jugues? L'AL.LOT: ...perquè no es veu una ànima. I no seria divertit quedar blocats aquí.
L'HOME: Tu no saps res de la vida... I la tornes dur. Aquest camió torna partir. I saps qui t'ho diu...
(Cerca desesperadament el nom)
És en Walter, qui t'ho diu. I a més a més, has pixat, no? Què vols més? No s'havia dit que jo frenaria, que aturaria el camió. I ho he fet, no? L'AL.LOT: Sí, ho has fet.
L'HOME: I has pixat. L'AL.LOT: Sí, he pixat. I tu també.
L'HOME: I doncs ara podem partir. L'AL.LOT: Però a on?
L'HOME: A lliurar els paquets. Ho has oblidat? L'AL.LOT: T'he d'ajudar...
L'HOME: I llavors se'n va cadascú pel seu costat. Almanco és això que crec... Si no és que tu ets el meu fill. No s'ha dit que tu no siguis el meu fill. M'agradaria tenir un fill com tu. L'AL.LOT: No en tens, de fills?
L'HOME: No ho sé. I tu, tens un pare? L'AL.LOT: Sí, crec que sí.
L'HOME: On? L'AL.LOT: (restant dins la vaguetat) Lluny.
L'HOME: Dins un camió? Com aquest? (L'al.lot no respon)
Som jo que t'ho dic: tu, de ton pare, en saps tant com jo. (L'al.lot no respon)
Et pos messions que és camioner. Eh? Què hi dius? Té un camió gros i negre. Circula per llargues carreteres interminables, entre mates i desert. Eh? No respons? Has perdut la llengua? Eh? Messions que es diu Walter. Un nom per a tots els temps. I quina classe de paquets reparteix? De totes les talles? De misteriosos? De petits? De grossos? Sense fer preguntes? Sense adreça? Sense rebre res a canvi? Eh? Uep! Deixondeix-te! No t'he arreplegat perquè quedis en silenci al teu racó. Quan jo xerr, prova de prendre el relleu de tant en tant. L'AL.LOT: De mon pare, m'estim més no dir-ne res. L'HOME: Ah no? (Irònic). I de què vol parlar, Sa Eminència? L'AL.LOT: (L'interromp) Mira! Hi ha un home devora la carretera.
(En efecte, al costat de la carretera, perdut dins la immensitat del paisatge, un home ha aparegut: més aviat vell, malalt, amb vestit fosc, sense corbata, s'aguanta tot dret, com a una parada militar, o com a una parada d'autobús, a la ciutat. Però no n'hi ha, de parada d'autobús allà on espera. O almanco no hi ha cap rètol.)
L'HOME: En bona hora, era el temps.

2. WITTGENSTEIN

L'home sembla no veure el camió que arriba i s'atura just devora ell. El conductor, que d'ara endavant anomenarem Walter, fa un cluc d'ull a l'al.lot, que anomenarem Bruno. Baixa el vidre de la cabina i parla a l'home.
WALTER: Ohé!
L'HOME: Una veu!
Es gira per mirar darrere, sorprès, com si la salutació es pogués adreçar a qualsevol altre que no fos ell, dins aquest paisatge sense límits.
WALTER: Bon dia.
L'HOME: Em parla a mi?
WALTER: Tenc un paquet per a vostè. L'HOME: (molt sorprès) Per a mi?
WALTER: Sí. No s'ha de sorprendre. Vostè és aquí, a la vora d'aquesta carretera, i jo em trob aquí amb el meu camió. Vostè té dos braços i jo tenc dos braços. O més bé quatre, com pot veure, perquè jo he menat un assistent: aquest valent jovenet que es diu...
BRUNO: Bruno.
WALTER: Vet aquí en Bruno, com li deia. L'he agafat a la vorera de la carretera fa una hora, per poder fer tots els lliuraments de manera puntual i precisa, en un dia.
L'HOME: No sé de què em xerra. WALTER: (serè) D'un paquet.
L'HOME: Un paquet?! WALTER: (somrient) Per a vostè.
L'HOME: Però està segur que és realment per a mi?
WALTER: Escolti, en Bruno també li ho pot confirmar. No és així, Bruno?
L'HOME: Si va a dir ver, no ho sé. Walter té un gest de connivència amb l'Home, i mira l'al.lot amb commiseració. WALTER: No sap res mai, el pobre, ni tan sols sap si té un pare o si és orfe. (A Bruno) Vénga, davalla, ajuda'm, hem perdut bastant de temps.
Baixen tots dos de la cabina i van darrere, L'home queda mirant-los, bocabadat, sense saber què fer. Walter i Bruno reapareixen duent un paquet voluminós i aparentment molt pesat.
WALTER: El veu? Tengui, és per a vostè.
L'home agafa el paquet amb qualque dificultat i el pósa tot d'una en terra.
L'HOME: Però aquí hi ha escrit Wittgenstein!
WALTER: És per a vostè, no? Vostè no és el senyor Wittgenstein? I doncs, no faci pus comèdia. Encara acabaré per tenir dubtes.
BRUNO: Walter, puc fumar un cigarret? WALTER: A la teva edat? (a l'home, perdent paciència) Què, tot va bé?
L'HOME: Perdoni?
WALTER: Vostè és el senyor Wittgenstein, no? Ludwig Wittgenstein? L'HOME: (precipitadament) Sí, sí, som el senyor Wittgenstein. Sempre he estat el senyor Wittgenstein. Vol veure el meu passaport?
WALTER: Duu un passaport?
L'HOME: Ben cert. Sempre el duc. Ja ho sap, la policia...
WALTER: No comenci a dir-me frases subversives! No les aguant! L'HOME: (temerós) No, vull dir que dur els documents d'identitat...
BRUNO: Jo no en tenc.
WALTER: Tu no tens res. Ni passaport, ni pare, ni jo no sé quantes d'altres coses encara. Els paquets també són tots meus, no ho oblidis. Tots.
BRUNO: Jo no n'he de fer res, dels teus paquets.
WALTER: Perquè ets un ignorant. Això salta als ulls. L'HOME: (cercant desesperadament de tornar atreure l'atenció) Podria saber què he de fer?
WALTER: Res. No s'exciti així. O corre els risc de ser perseguit per comportament obscè a un lloc públic.
L'HOME: Me'n puc anar?
WALTER: Se'n dugui el paquet, com a mínim. L'home prova d'aixecar el paquet, però és molt feixuc. Ho prova dues o tres vegades, de bades. Obre els braços, desolat. Aleshores es diu que li sobra el temps. Es treu de la butxaca un llibret tot arruat i es capfica en la lectura. És una novel.la policíaca d'un autor americà de la sèrie B. La lectura l'acapara del tot. WALTER: Esperi, l'al.lot l'ajudarà. Però primer, encara que duu el passaport i això resol la qüestió, em doni la prova de qui és.
L'HOME: Com de qui som?! WALTER: (peremptori) Que vostè és en Wittgenstein. L'HOME: (amb esperança) Podria ballar?
WALTER: No.
L'HOME: Contar històries de riure?
WALTER: Això és millor.
L'HOME: I doncs escolti aquesta: "D'allò de què no se'n pot parlar, no se n'ha de fer esment". Li ha agradat? Bruno esclafeix de riure i s'empassa el fum. Comença a tossir, però no s'atura de riure, mentre que Walter el mira de coa d'ull. WALTER: No s'enfadi. És un al.lot un poc ase. Com tots els joves. Ara mateix li envergaré dues mamballetes. No s'enfadi, senyor Wittgenstein. Deu haver sofrit molt?
L'HOME: Déu n'hi do.
WALTER: També ha anat a la guerra? L'HOME: (suspirant) I sí... WALTER: (provant d'endevinar) Vietnam? (veient que l'altre fa signe que no) Corea? (un altre signe negatiu) Segona guerra mundial? (sorprès) La primera?! L'HOME: (ple de dignitat) La primera.
BRUNO: I jo? També m'agradaria entendre-ho. WALTER: Calla. Ja t'ho explicaré. (A l'home) Em deia que havia sofrit molt.
L'HOME: Sí. La meva família...
WALTER: Continuï.
L'HOME: Bé, no sé si...
WALTER: Per favor!
L'HOME: És que no es tracta de coses que em concerneixin. Directament.
WALTER: Però encara m'ha de provar que és en Wittgenstein. Sinó, per què li he deixar el paquet?
L'HOME: No sé si... WALTER: (insistint, com de costum) Per què li he de deixar el paquet?
BRUNO: Molt just.
WALTER: Ens ha de dir que vostè és en Wittgenstein.
L'HOME: Vegi... Tres germans suïcidats... Un pare mort de càncer... Una germana adorada morta de càncer... Un germà pianista, s'ho figuri, que perd a la guerra la mà preferida, la mà dreta... BRUNO: (irònic) La Primera Guerra Mundial, m'imagín. L"HOME: (sense percebre la ironia) Sí, justament. BRUNO: (brutalment) Bé, jo ja he acabat el cigarret...
WALTER: Sí, ens n'haurem d'anar. L'HOME: (perdent esperança, ara que començava a trobar-hi gust) Però, senyors, si just acab de començar! (torna ficar el llibret dins la butxaca) Voldria parlar del dia que...
WALTER: Em sap greu, no tenc temps.
L'HOME: Els podria contar del tema de Trakl... WALTER: (pujant al camió) Anem Bruno! Tenim molts d'altres paquets per repartir. Sap? No només hi és vostè.
L'HOME: I qui altre? WALTER: (amb un gest vague, cap a l'horitzó) D'altres, d'altres... L'HOME: Qui? Jo ja ho he donat tot, ja ho he lliurat tot. No teniu necessitat d'anar més lluny. Ja ho he dit tot. Ja he pensat en tot, jo. Els altres? Cap crida d'auxili no pot ser més forta que la d'un home tot sol! Decència moral. Recolliment! La paraula alliberadora! El pensament alliberador! Fa falta coratge! Tirar-se amb coratge dins l'abisme del propi ser! Ara no tenc temps per fer feina, però per morir potser sí. Escric quasi sempre soliloquis. Coses que em dic entre quatre ulls. Allà on els altres continuen, jo m'atur. Per a qui en sap massa, és difícil no mentir. Em cregui! Miri! (torna obrir febrilment el llibre tot arruat) Miri! Això! Aquest llibre és ple de vida! No com un home, com un formiguer!...
BRUNO: Vénga, parteix!
WALTER: Tot d'una!
(Posa el motor en marxa)
L'HOME: La lògica és un infern! El camió parteix. L'home desapareix a l'horitzó. Desapareix definitivament dins un nigul de pols. L'al.lot s'assossega i s'instal.la confortablement damunt el seient, com per dormir.
WALTER: Uf! Realment ja no podia pus!

3. EL SABER

El camió roda per la carretera d'asfalt, interminable. El paisatge àrid i descarnat, tot a l'entorn. Cap casa. Cap signe de vida.
WALTER: Dorms? BRUNO: (que dormia) No.
WALTER: T'has adormit? BRUNO: (excusant-se) Saps, aquests discursos, sense aturall... Què és que nomia?
WALTER: Qui?
BRUNO: Aquell subjecte.
WALTER: Wittgenstein.
BRUNO: I qui és?
WALTER: Qui és... Qui és... BRUNO: (sospitant qualque cosa) Ho saps o no?
WALTER: Vès si ho sé! L'ignorant ets tu, un vertader ase, com tots els de la teva edat.
BRUNO: Bé, i doncs, qui és?
WALTER: Deixa-ho estar. Seria massa larg d'explicar, sobretot a qualcú com tu. Tu, de fet, quants de llibres llegeixes? Eh? Xerra! Llegeixes molt?
BRUNO: Jo no llegesc. Jo barrín. WALTER: (irònic) Això mateix! En realitat això tampoc no fas, està escrit damunt la teva figura, o més bé als grans que tens al front i a les galtes. Això és! El senyor no llegeix. Barrina. Per començar qualcú intel.ligent pot fer les dues coses, el dia és llarg...
BRUNO: Aleshores, aquest subjecte...
WALTER: Qui?
BRUNO: El que acabam de veure. Fa les dues coses? Tenia l'aire d'estar dedicat nomŽs als llibres.

WALTER: (furi—s) Per qu? Quin aire tŽ qualcœ que no coneix mŽs que els llibres?

BRUNO: (que no es sap explicar, per˜ sap de qu parla) Un aire... aix’...

WALTER: (agressiu) Com, aix’?

BRUNO: Un aire d'al.lotet que ha quedat al.lotet.

Un llarg silenci. Walter repeteix remugant les darreres paraules de Bruno i el mira de tant en tant sospitosament, sense saber qu dir.

WALTER: Per˜ tu quin paper hi jugues, en aquesta hist˜ria?

BRUNO: (innocent) Quina hist˜ria?

WALTER: Aquesta!

Assenyala amb un gest el cami—, la carretera i el paisatge, tot a la vegada.

BRUNO: Bah! No ho sŽ.

WALTER: No ho saps?

BRUNO: No.

WALTER: I aleshores per qu et fas l'important?

BRUNO: Qui? Jo?

WALTER: S’, tu! per qu et fas l'important? Per qu et fas el sentenci—s, obres la boca, envies la gent al dimoni, xerres, xerres, xerres? (L'escarneix) Jo no llegesc. Jo barr’n. (Reprenent un to natural) Vegeu-ho! El m—n sencer t'esperava. No sab’em com tirar endavant. A part de tot, com has pujat al cami—? Al meu cami—...

BRUNO: (sarcˆstic) ƒs teu, de veres?

WALTER: (escandalitzat) Ben segur que Žs meu!

BRUNO: Tu xerres, i ni tan sols saps qu hi ha dins els paquets!

WALTER: S’, que ho sŽ.

BRUNO: Qu hi ha, i doncs? Digues-ho!

WALTER: Ho sŽ, nomŽs una mica.

BRUNO: Llavors, per qu no m'ho dius?

Walter frena bruscament i atura el cami— tan brutalment que el cap de Bruno pega al parabrisa.

WALTER: I llavors, per qu no davalles?

BRUNO: (un poc entabanat del cop) Vatua el m—n! Que has perdut el cap?

WALTER: T'has fet mal?

BRUNO: No, no Žs res.

WALTER: (amable) T'has fet mal? Deixa-m'ho veure...

BRUNO: (rient) Ara no et vulguis fer passar per mon pare. Tanmateix, tu no ets mon pare!

WALTER: I qui som, segons tu?

BRUNO: Qualcœ que m'ha recollit a la carretera.

WALTER: Quan ha estat aix˜?

BRUNO: Com? O no te'n recordes? Fa devers dues hores. Jo era al costat de la carretera, feia autostop, tu t'has aturat, jo he pujat...

WALTER: Basta de dir dois!

BRUNO: (amb un to ambigu) De veres, que no te'n recordes? M'has demanat a on anava, jo t'ho he dit i m'has fet pujar.

WALTER: (preocupat) I a on anaves?

BRUNO: Al mateix lloc que tu, justament.

Walter torna posar el cami— en marxa i torna partir. La carretera llarga, molt llarga. El paisatge desert. Res no ha canviat. Tot com abans.

WALTER: Com que tu ho saps tot, per qu no em contes qualque cosa?

BRUNO: Jo no sŽ res. SŽ dues o tres coses d'all˜ que em succeeix. No ho oblid.

WALTER: BŽ. Aleshores conta'm dues o tres coses d'all˜ que et succeeix.

BRUNO: ƒs simple. Som a dins un cami— negre, condu•t per un personatge que diu que nom Walter, per˜ jo en tenc dubtes, el cami— estˆ carregat de paquets, dels quals ell diu que sap qu hi ha a dins, per˜ jo en tenc dubtes, rodam per una llarga carretera deserta, no hi ha ni un ˆnima, per˜ de tant en tant trobam personatges estranys que han fet la Primera Guerra Mundial...

WALTER: (l'interromp) No tots, ja ho veurˆs.

BRUNO: ... per˜ jo tenc dubtes. Jo em dic Bruno, tenc 17 anys, faig autostop on sigui necessari, en la bona direcci—, per˜ tenc dubtes, no llegesc...

WALTER: (l'interromp) ... barr’n...

BRUNO: (aprofitant la interrupci—) ... barr’n, envii tothom a fer-se fotre i sospit fortament que dins aquests paquets hi ha mercaderia que no em convŽ, ni jo convenc a la mercaderia.

WALTER: I que Žs?

BRUNO: (lac˜nic) Llibres.

WALTER: I com ho pots saber?

BRUNO: Pel seu pes, aquests fotuts llibres!

WALTER: (at˜nit) Pel seu pes?

BRUNO: No t'has fixat en el subjecte d'abans? Feia la impressi— que s'havia de xapar en dos.

WALTER: (preocupat) Vet aqu’ per qu t'han enviat a la carretera i per qu t'he fet pujar. Per ajudar-me a dur els paquets. Jo no hauria pogut, tot sol. Tu no estaves previst, saps, en aquesta hist˜ria.

BRUNO: (amb un aire trist) No estava previst?

WALTER: No. No m'havien dit que tambŽ trobaria un al.lot. Dels altres, estava al corrent.

BRUNO: Per˜ jo s’. A mi m'ho havien dit.

WALTER: De veres?

BRUNO: (tot content d'humiliar-lo) S’, ben de veres.

WALTER: Qui t'ho havia dit?

Bruno no respon. Fa un gest vague amb la mˆ, cap a dalt, cap a baix, a la dreta, a l'esquerra, no es veu bŽ. Cap a onsevulla. No respon.

WALTER: (caparrut, com de costum) Qui?

BRUNO: (improvisant) No t'ho puc dir.

WALTER: BŽ, aleshores et faig davallar.

BRUNO: No pots. T'he d'ajudar en els paquets. No hi pots arribar tot sol. T'he d'ajudar. Et faig companyia, perqu no t'adormis. Et faig riure contant-te estupideses relacionades amb la meva vida aventurosa. Som jo. Som l'altre. Som tu i jo. Som dos. T'ajud a descarregar els paquets. S—n massa pesats per a tu tot sol. Llibres. (amb un gest de disgust) Aix˜ no Žs per a mi. LlegirŽ quan serŽ vell.

WALTER: Quan ja no enravenarˆs pus.

El cami— continua el seu cam’ dins el paisatge desert i l'al.lot sembla adormir-se de bell nou.

WALTER: (es sobresalta, quasi cridant) Per˜ qui ha dit que s—n llibres?!

4. LES GERMANES BRONTè.

A l'extrem de la carretera apareixen tres siluetes: menudes, primetes, tres al.lotes potser. ƒs aix’: tres al.lotes d'aire extravagant, vestides com no es fa des de fa tamps. Hom tŽ la impressi— de trobar-se al comenament del segle XIX, un XIX angls, pages’vol, de la banda dels Alts de Hurlevent. WALTER: (una galtada per advertir el jove) Desperta! Tenim visita. Bruno es desperta immediatament. Walter atura el cami— just a punt per no tomar la segona de les tres al.lotes que s'ha tirat audament al mig de la carretera.
LA PRIMERA: Grˆcies a DŽu que s'ha aturat.
WALTER: Us haur’eu pogut matar, dic jo.
LA PRIMERA: Que ens disculpi. La meva germana Emily Žs particularment impetuosa. Per˜ vol’em que s'aturˆs. No pod’em deixar que segu’s el seu cam’ sense donar-nos els nostres paquets.
WALTER: Els paquets?!
LA PRIMERA: S’. Som tres, no ho veu? WALTER: (confœs) S’, per˜ jo...
LA PRIMERA: Ens deu tres paquets, un perhom. Per˜ primer permeti'm que em presenti. Em dic Charlotte. Charlotte Bront‘. Volen un te?
WALTER: Permeti que nosaltres ens presentem tambŽ, i vulgui excusar-nos pel cami—, la pols i aquests vestits. Fa hores que rodam i jo no dorm... no dorm...
LA PRIMERA: No hi ha de qu. Ho comprenem molt bŽ.
WALTER: Jo em dic Walter i vet aqu’ el meu... vet aqu’ en Bruno.
BRUNO: Puc fer pixo? WALTER: (indignat) No!
LA PRIMERA: Aquesta Žs la meva germana Emily, 2 anys mŽs jove que jo. I aqueixa la meva altra germana, Anne, a qui guany de 4 anys.
BRUNO: Puc fumar almanco un cigarret? LA PRIMERA: No! (S'adona que ha estat massa brutal). Si sabŽssiu... WALTER: (tot d'una interessat) Qu?
LA PRIMERA: Seis dins el nostre bell sal— de Yorkshire, preneu una bona tassa de te amb galletes, que us ho cont. WALTER: (mirant al seu entorn) On... ens podem instal.lar?
LA PRIMERA: Seis aqu’. Grˆcies.
Els fa seure en terra, a la vorera de la carretera, en rotle com si fossin dins un bon sal— burgs.
LA PRIMERA: De totes les maneres, mai no hi passa ningœ per aquest paratge. Ningœ. Estau c˜modes?
WALTER: S’, grˆcies. BRUNO: (remugant entre dents) Sols que no arribin els indis! WALTER: (desprŽs d'haver afusellat Bruno amb la mirada) Per favor.
LA PRIMERA: Aleshores podem comenar. Jo, ja ho he dit, em dic Charlotte. Vaig nŽixer l'any 16... BRUNO: (burleta) Primera Guerra Mundial?
WALTER: Calla!
LA PRIMERA: No. Al vuit-cents, en ple vuit-cents. Thornton. Anglaterra. La nostra mare va morir quan jo tenia cinc anys, n'Emily tres i n'Anne nomŽs un. Quatre anys mŽs tard les meves dues altres germanes mŽs grans tambŽ varen morir: la pobra Maria, la pobra Elizabeth. Tenien a penes dotze i deu anys. Un disgust immens.
WALTER: Com varen morir? LA TERCERA: (intervenint per primera vegada, com en un sospir) De tuberculosi.
WALTER: Em sap greu.
BRUNO: Ja estˆ, el te?
LA PRIMERA: Tot d'una. Anne, estimada, te n'ocupes?
Anne s'aixeca aviat per anar a preparar el te. Emily calla, els ulls perduts dins el buit, la mirada absent.
LA PRIMERA: Ens vˆrem trobar que Žrem quatre infants, amb mon pare...
BRUNO: Per˜ no Žreu tres?
LA PRIMERA: Ten’em un germˆ, del qual encara no us he parlat. El seu nom vertader era Patrik, per˜ li diem Branwell. L'adorˆvem. Era bell, alt, noble. Era el geni de la fam’lia. L'aviciˆvem, l'envoltˆvem, sempre demanant-li coses, qu feia...
BRUNO: I qu feia? LA TERCERA: (tornant amb el te) Pintava. Era un artista.
WALTER: Per˜... Tenc la impressi— que no el conec, que no n'he sentit a parlar gaire...
LA PRIMERA: Bevia.
WALTER: Bevia?
LA PRIMERA: Es drogava. D'opi.
BRUNO: Qu Žs aix˜?
Les interrupcions de Bruno s—n inconvenients, per˜ crida l'atenci— per la manera de degustar el te: absolutament impecable. WALTER: (mirant-lo admirat) Res. Deixa parlar aquesta senyoreta.
LA PRIMERA: Nosaltres, durant aquest temps, totes tres, escriv’em poesies. Les publicˆvem. Ningœ en volia. Ningœ les comprava. Ningœ les llegia. BRUNO: (sempre impecable) Poesies? Parla amb un accent molt esnob, com si s'haguŽs educat a un bon col.legi.
LA TERCERA: Poesies, s’.
LA PRIMERA: I desprŽs Branwell tambŽ va morir. T’sic tambŽ, a pesar de l'alcohol i la droga. Al seu enterrament, un dia glacial de setembre, n'Emily es refreda, es posa malalta, i no surt pus de casa. Refusa cuidar-se. Sempre havia estat molt cabota...
Esclata en llˆgrimes. WALTER: (entendrit) VŽnga, no es posi aix’, per favor.
Bruno deixa de beure el te i posa delicadament la tassa en terra.
BRUNO: No em dirˆ que va morir, tambŽ.
LA PRIMERA: S’.
LA TERCERA: Jo tambŽ. Jo tambŽ vaig morir. De tuberculosi. Com totes les altres germanes meves.
Segueix un llarg silenci. Es sent com una bufada de vent del desert, que ve de lluny amb un poc de pols i busques. WALTER: (inc˜mode, s'aixeca) BŽ, bŽ, ens n'hem d'anar, ara. Grˆcies per tot. Grˆcies pel te.
LA PRIMERA: S'oblida de qualque cosa. WALTER: (desconcertat) De qu?
LA PRIMERA: Dels paquets.
WALTER: Ah s’, m'excusi, Žs ver. Bruno, ajuda'm.
Les tres germanes queden allˆ esperant, mentre que els dos homes desapareixen darrere el cami— i tornen amb tres paquets. WALTER: (amb un somriure) Sap? Tenia ra—: n'hi ha tres!
D—na els tres paquets a les tres germanes. S—n molt lleugers, aquesta vegada.
WALTER: BŽ, ha arribat el moment de partir.
Pugen tots dos al cami—. Bruno es dirigeix per primera vegada a Emily.
BRUNO: M'agradaria escoltar una de les seves poesies. Almanco una vegada.
Emily no respon. Un llarg silenci desconcertant. WALTER: (indec’s) BŽ, anem... EMILY: (de cop, amb la mŽs gran simplicitat)

La nit estrellada portarˆ not’cies:
surt a la garriga agranada pel vent,
posa't a l'aguait de l'ocell d'ales fosques,
de bec i d'arpes tacades de sang.

No miris al teu entorn, no baixis els ulls,
per˜ segueix dins el silenci ta traa celeste:
observa a quin endret copeja la garriga,
llavors, vagabund, agenolla't i resa.

Quina sort t'espera en aquest lloc,
no vull ni ho gos predir,
per˜ el Cel sofreix una pregˆria ardent
i DŽu es clement... adŽu!

Walter posa el cami— en marxa, que arranca amb un cruixit dels pneumˆtics. Les tres petites s—n ben aviat lluny a l'horitz—.

5. COM ES FA PER TORNAR GRAN

En ruta. No hi ha ningœ. Ni tan sols Kerouac.

WALTER: Aquesta vegada no tens ganes de dormir. M'equivoc?

BRUNO: No, no t'equivoques.

WALTER: (alegre) Qui t'ha ensenyat a beure el te?

BRUNO: (amb un punt de provocaci—) Mon pare.

WALTER: Ton pare?

BRUNO: S’, quan jo era petit. Em va dir que, si volia fer-me un gran home, havia d'aprendre a beure el te perfectly.

WALTER: (admirat i un poc desconfiat) No sabia que ton pare...

BRUNO: Hi ha munts de coses que no saps. Ni tan sols sabies qu hi havia dins els teus propis paquets.

Riu veient-lo preocupar-se.

BRUNO: A part de tot: per qu els reparteixes gratis?

WALTER: Qu?!

BRUNO: Per qu te'n desfˆs?

WALTER: No me'n desfaig, els regal.

BRUNO: Justament, perqu els regales?

WALTER: Perqu som gener—s. Perqu DŽu existeix. Perqu el temps passa mŽs agradablement. Perqu no m'agraden les preguntes ni m'agraden els curiosos. Perqu no plou i seria temps que ploguŽs. Sempre hi ha caramulls de raons.

BRUNO: VŽnga, sigues seri—s, digues-me la veritat. Per qu?

WALTER: Perqu... (Seri—s) No ho sŽ.

BRUNO: (desprŽs d'una pausa) Jo ho sŽ. Perqu ja no saps qu n'has de fer.

WALTER: ƒs possible.

BRUNO: Ai, ai, ai. Ho has dit massa aviat. Ets massa complaent. No m'has convenut. Digues-me la veritat!

WALTER: ƒs possible.

BRUNO: Pots confiar en mi. No estic de cap manera ficat en una hist˜ria d'espionatge sense adonar-me'n.

WALTER: No. De fet tenc la impressi— que es tracta de tota una altra hist˜ria.

El cami— corre a bona marxa damunt la llarga carretera d'asfalt. El paisatge no canvia.

BRUNO: Puc posar en marxa la rˆdio?

WALTER: No. No tenim els mateixos gusts.

BRUNO: Qui ho ha dit?

WALTER: Creu-me, som jo qui t'ho diu.

BRUNO: A mi m'agrada Mozart.

WALTER: (sorprs) Mozart?!

BRUNO: Don Giovanni.

WALTER: Don Giovanni?!

BRUNO: (content) Puc?

Estira la mˆ cap a la rˆdio i es prepara per escoltar, tranquil.lament; les mans darrere el clotell i els peus sortint per la porta.

Com una desclosa d'alegria fœnebre ressona una ˆria de Don Giovanni de Mozart. Escolten tots dos durant un moment, felios, distesos, i llavors Walter, cop en sec, apaga la rˆdio.

BRUNO: Per˜, qu fas?

WALTER: T'ensenyarŽ a escoltar Mozart com cal. Per comenar, lleva tot d'una els teus peuots de la porta.

BRUNO: Per˜ quin mal hi ha, en aix˜?

WALTER: (remarcant ir˜nicament cada paraula) Si ton pare et va ensenyar com es beu el te dins el bon sal— burgs de les germanetes Bront‘, tambŽ t'hauria pogut ensenyar que no s'escolta Mozart amb els peus en l'aire!

BRUNO: I com se l'escolta?

WALTER: (seri—s) Provant de tornar gran.

BRUNO: (tambŽ seri—s) Ah, Žs aix˜?!

WALTER: S’, Žs aix˜. El t’tol d'aquesta lli— Žs: COM ES FA PER TORNAR GRAN.

Bruno fa una mitja rialla.

WALTER: No hi ha de qu riure. ƒs un art de viure: el mŽs subtil, el mŽs dif’cil d'aprendre. No hi arribarˆs mai, tu.

BRUNO: A qu?

WALTER: A tornar gran.

BRUNO: Jo barr’n.

WALTER: A tornar gran aix’ com cal.

Repeteix amb obstinaci— aix˜ que acaba de dir.

BRUNO: Jo barr’n aix’ com cal.

Un llarg silenci hostil.

BRUNO: Quin has dit que era el t’tol de la lli—?

WALTER: (impertorbable) Com es torna gran.

BRUNO: (provocador) I tu, quan eres petit, et varen ensenyar aquesta lli—?

WALTER: (impassible) S’. Per˜ el professor no tenia la meva envergadura.

BRUNO: Tu dirˆs que jo som curi—s, per˜ com es fa per tornar gran?

WALTER: (seri—s) Llegint.

BRUNO: Llegint qu?

WALTER: Llegint llibres. I escrivint-ne, potser.

BRUNO: ƒs tot?

Una pausa. Walter torna posar la rˆdio en marxa, maquinalment; ressonen encara durant uns instants notes de Mozart. Aleshores Žs Bruno qui apaga sobtadament.

BRUNO: (ir˜nic) Puc afegir un petit comentari a la teva lli—? Per tornar gran tambŽ fa falta: no llegir massa, no escriure massa, no masturbar-se excessivament, no refredar-se a l'enterrament d'un germˆ, no agafar tuberculosi, no su•cidar-se, no anar a la guerra, sobretot a la Primera Guerra Mundial. I no desempallegar-se dels propis llibres.

WALTER: Bravo!

BRUNO: La lli— s'ha acabat. Tens res per beure?

WALTER: Aigua mineral sense gas i vodka mortal de 98 graus: qu t'estimes mŽs?

BRUNO: Com va morir Branwell?

WALTER: (sense pietat) Tubercul—s, drogat i alcoh˜lic.

BRUNO: Una vodka, per favor.

Ha pronunciat aquestes paraules amb un accent del tot esnob. Tots dos riuen mentre que el cami— prossegueix el seu cam’ dins el desert.

6. PROUST

Ja ha aparegut, per˜ ells no se n'han temut. Ell, naturalment, el nou personatge. A la vorera de la carretera. Per˜ ells riuen i gairebŽ no s'hi fixen. Amb un instant de retard, tot just a temps, el cami— s'atura bruscament amb un xiscle dels pneumˆtics, desprŽs fa marxa enrere a poc a poc uns metres.

L'HOME: (impertorbable, d'un toquet fa caure un granet de pols del seu vestit de tall perfecte) Jo no bec mai vodka, grˆcies. Vaig conixer un bar— que en bevia, per˜ jo no bec mai vodka.

WALTER: Vol un paquet, vost tambŽ?

L'HOME: S’, per favor.

WALTER: (conciliador) Cap problema. L'al.lot m'ajudarˆ, tot d'una descarrec all˜ que vost vulgui. Vegi, ens ha d'excusar, no l'hem vist i hauria pogut succeir el pitjor. Hauria estat un incident lamentable, i a mŽs DŽu sap qu hauria pogut passar al capdavall.

L'HOME: Li puc assegurar que una persona de la meva coneixena n'hauria estat molt apenada. Em tŽ molta d'estimaci—. A mi i tambŽ al paquet.

WALTER: (impressionat) De veres?

L'HOME: Ben de veres. Jo no dic mai mentides. Llevat de quan envii un telegrama per anul.lar una cita o una invitaci—. En aquest cas, evidentment, tot estˆ perms.

WALTER: (un poc intimidat) Voldria explicar-li-ho. Un tal incident no Žs gaire freqŸent. Fiem broma. L'al.lot estˆ molt dotat per a les imitacions. Bruno, mostra a aquest senyor com saps imitar un esnob.

Bruno, que estava ja a punt de descarregar, apareix rient al darrere del cami—. Mentrestant, l'home ha agafat un aspecte aterrit, no es sap per qu.

BRUNO: (amb un to afectat com fa un moment) Qu hi ha Walter? Qu vols?

L'HOME: (amb un to modest) He de dir que jo tambŽ, sense bravejar, he provat diverses vegades de fer imitacions.

WALTER: (immediatament interessat) De veres?!

L'HOME: S’, pˆgines delicioses que feien un pastitx de la prosa de Flaubert, de Balzac.

WALTER: (un poc decebut) Interessant.

L'HOME: Per˜ no tenen vosts, tambŽ, la impressi— que fa un poc de fred?

Preocupat, es puja el coll de la pellissa.

BRUNO: No.

L'HOME: No fa massa aire dins aquests paratges?

BRUNO: Be, Žs vost que viu per aqu’...

L'HOME: M'estimaria mŽs continuar aquesta interessant conversaci— dins la cabina.

WALTER: Com vost vulgui.

BRUNO: El paquet, el descarregarem llavors?

WALTER: Deixa'l fer, no has sentit el senyor? DesprŽs, desprŽs!

Deixa passar primer l'home, que s'arrufa tot d'una enmig del seient, desprŽs puja a devora ell, al lloc del conductor, mentre Bruno s'enfila amb un bot a la part contrˆria.

WALTER: Estˆ c˜mode? Estˆ bŽ aqu’?

L'HOME: ben’ssim, grˆcies.

WALTER: Encara tŽ fred?

L'HOME: No, no es preocupi per mi, aquesta mica d'aire no em pot fer molt de mal. Ja es sap que els corrents d'aire s—n sempre perillosos, per˜ al capdavall... es sobreviu, es sobreviu...

BRUNO: Puc pegar un bot per agafar la caadora, aqu’ darrere.

L'HOME: De veres, que seria tan gentil? Per˜ no, no voldria...

BRUNO: (corts) Just un moment.

Salta fora de la cabina i, al cap d'un instant, torna triomfant amb una caadora molt calenta entre els braos.

BRUNO: Tengui, l'ajudarˆ a estar millor.

Li col.loca afectuosament la caadora damunt els genolls.

L'HOME: (a Walter) Veig que tambŽ vost, com tots els homes que m'han conegut, mira espantat la quantitat d'abrics que duc fins i tot als llocs mŽs poc freds...

WALTER: Efectivament...

L'HOME: (glid) Ha de saber, estimat senyor, que sofresc una rara malaltia.

BRUNO: (tot content) Vost tambŽ?!

L'HOME: (picat) Per qu, qui mŽs?

BRUNO: (torbat) BŽ, sap?, avui dia Žs fˆcil trobar persones que sofreixen qualque mal... Senyoretes de bona fam’lia...

L'HOME: Jo no som una senyoreta.

BRUNO: (encara mŽs maldestre) No volia dir aix˜. Em permeti! Li ha caigut la caadora.

L'hi torna posar damunt els genolls.

BRUNO: No s'ha de moure massa.

L'HOME: La meva Žs una malaltia noble: tenc asma.

WALTER: Una cosa com la tisi?

L'HOME: (implacable) Asma.

WALTER: (que no ha ents res) Ah, ja ho entenc.

L'HOME: Vost Žs un imbcil.

WALTER: Qu ha dit?

L'HOME: Vost Žs un imbcil. Si creu que Žs l'œnic home capa de repetir les coses, quan els altres no les comprenen, s'equivoca. Jo tambŽ les sŽ repetir.

WALTER: (furi—s) Baixi tot d'una del meu cami—!

Bruno, content, cerca d'evitar el pitjor, tambŽ perqu l'home li cau simpˆtic.

L'HOME: Baixi per aquest costat.

L'ajuda a davallar precipitadament i agafa la caadora, mentre l'altre intenta fer front a la fœria de Walter.

L'HOME: Vost no sap qui som jo!

Walter fa decaure la rˆbia, immediatament.

WALTER: S’, ara que ho diu: qui Žs vost?

L'HOME: Ho endevini.

WALTER: No em faci perdre temps!

L'HOME: (amable) Ho endevini!

WALTER: Un senyor?

L'HOME: MŽs, mŽs!

WALTER: Un marqus?

L'HOME: MŽs, molt mŽs!

WALTER: Un pr’ncep?

L'HOME: Foc, foc, foc...

WALTER: (perdent la pacincia) Per˜ bŽ, m'ho vol dir o no?

L'HOME: (amb gran dignitat) Som un escriptor.

WALTER: Vaja..

L'HOME: L'escriptor Marcel Proust.

WALTER: I jo que creia...

L'HOME: Un intel.lectual!

WALTER: S’, s’, ja ho he ents...

L'HOME: La gl˜ria del seu segle!

WALTER: (burleta) Bruno! Ho has sentit!?

S'allunya rient-se'n. L'home estˆ furi—s, per la manca de respecte.

L'HOME: Vost no sap qui som jo!

WALTER: No m'importa gens.

L'HOME: Vost no sap de qui som amic, quantes persones importants conec.

WALTER: Agafi el seu paquet i se'n vagi.

L'HOME: Tantes de coses divertides que us hauria pogut contar, ancdotes, curiositats, xafarderies, gossip irresistibles.

Dient la parula anglesa, fa un clamor—s error de pronœncia, a l'estil del seu personatge mŽs odiat: Bloch.

WALTER: Ho deixi fer, fris!

Mentre Walter es precipita com una fœria darrere el cami—, a recollir el paquet, l'al.lot s'acosta a l'home.

BRUNO: (confidencial) Me'n conti qualcun a mi!

L'HOME: (afalagat) BŽ, em deixi pensar un moment. Ah, s’, aquest pot anar bŽ. Escolti. La duquesa tenia una vaca tan bella, per˜ tan bella, que pareixia un... un toro. Li ha agradat?

Bruno no tŽ temps de respondre, perqu el breu col.loqui Žs interromput per l'arribada d'un paquet molt feixuc, tirat de mala manera per Walter als peus de l'home. El paquet es desfˆ: en surten set volums, que queden damunt la pols.

WALTER: (molt enfadat) Tengui, agafi el seu paquet i foti el camp!

Puja tot furi—s a la cabina i posa tot d'una el motor en marxa, tan aviat que el pobre Bruno tŽ temps a penes d'obrir la porta de la seva banda i entrar, just un moment abans que el cami— torni partir a tota velocitat.

L'HOME: (mirant-los descomparixer dins un nigul de pols) Acaba just a temps, per˜ acaba malament!

7. L'AMISTAT.

Continua el viatge dels dos aventurers, dins el cami— negre, al llarg de la carretera asfaltada i deserta.

BRUNO: Et puc fer una pregunta?

WALTER: S’.

BRUNO: Encara que sigui una pregunta indiscreta?

WALTER: S’. Si no per a qu serveixen els amics?

BRUNO: Ah!, ara som amics! BŽ, llavors en parlarem. La pregunta (esclatant): en tenim encara per a molt de temps, amb tots aquests paquets i aquests amics de la punyeta?

WALTER: I doncs, primerament: no s—n amics meus. Els veig, com tu, per primera vegada. En segon lloc: no diguis paraulotes. En tercer lloc: no en tenim encara per molt de temps, si Žs aix˜ que vols saber.

BRUNO: Quants de paquets hi ha?

WALTER: No ho sŽ.

BRUNO: Ho saps o no?

WALTER: S’, ho sŽ.

BRUNO: Quants n'hi ha?

WALTER: (incert) Quatre o cinc...

BRUNO: (meticul—s) Quatre... o cinc?

WALTER: Quatre. Cinc. Qu sŽ jo!

BRUNO: Ets un bon entabanat.

WALTER: Era aquesta la pregunta indiscreta?

BRUNO: No, era aquesta: quan d—nes la lata, te n'adones o te ve aix’, de manera inadvertida?

Una pausa llarga.

WALTER: Respecte d'aix˜ d'amics...

BRUNO: Jo i un com tu no ho serem mai.

WALTER: Per qu?

BRUNO: Primer per l'edat.

WALTER: Qu tŽ l'edat, que no va bŽ?

BRUNO: La teva.

WALTER: Qu?

BRUNO: No va bŽ.

WALTER: La meva va ben’ssim. Quaranta-cinc anys duits amb despreocupaci—. Salut de ferro! Si et pos les mans a damunt, et faig cendra amb un buf. Diners, dones, vida: no em manca res. Qu Žs que no va bŽ? No som un moc—s com tu. No tenc desset anys. No tenc grans a la cara, ni moc al nas, ni el cagarro al cul. Tenc quasi trenta anys mŽs que tu, d'acord. Tot experincia, tot joia. La meva edat va ben’ssim. I estic orgull—s de pertˆnyer a una generaci— que va anar a escola regularment, a l'escola tradicional, a l'escola que ensenyava de veres a llegir, escriure, fer contes, pensar i crŽixer, estimat infant de farinetes. Les meves dones s—n dones, no donetes. He viscut a ciutats vertaderes, he begut aigua de veres, he menjat bistecs de veres, he crescut amb bona mœsica i bons llibres i ara els puc tornar tots, desprŽs d'haver-me'n nodrit durant anys.
Bruno vol obrir la boca.
WALTER: I no gosis dir ni una sola paraula. BRUNO: (repetint) "He crescut amb bona mœsica i bons llibres". ƒs aix’? Ho he dit bŽ? Sense canviar una coma? Ho has dit talment? WALTER: (desconcertat) I ara?!
BRUNO: Ah... Aix’ ho sabies, per qu. Ho sabies tot. Sabies del viatge, del cami—, dels paquets, de les aparicions a la carretera. WALTER: (amb mal humor) Jo no sŽ res.
BRUNO: Tot!
WALTER: Res!
BRUNO: Tot!
WALTER: Res! BRUNO: (rient) Pareixem dos al.lotets que es barallen i volen veure qui cedirˆ primer. WALTER: (amb un somriure) Per ventura comenam a ser amics de veres.
Una llarga pausa. Distesa.
BRUNO: Digues-me una cosa. Abans que aparegui el corresponent fantasma (i si els meus cˆlculs no s—n errats no hauria d'estar gaire), et puc respondre jo tambŽ amb un petit i sabor—s mon˜leg que m'he preparat aquests darrers minuts, mentres estˆvem tots dos en silenci a un rac—?
WALTER: Si fas via.
BRUNO: Per˜ no t'ofendrˆs?
WALTER: Resulta, respectable senyoret, que certes coses tenen el poder d'ofendre'm i certes altres no. Aix’ que... BRUNO: No hi tornis. Escolta. A mi els homes de la teva edat em semblen la prehist˜ria. (Moviment de rˆbia de Walter) Deixa'm parlar. No arrib a veure la diferncia entre un subjecte com tu i un dinosaure i voldria recordar-te que els dinosaures s—n una raa destinada a desaparixer, si no han desaparegut ja definitivament. (Walter prova de dir qualque cosa). Per˜... els trob simpˆtics. Xerr mŽs de gust amb tu que amb un jovenot de la meva edat. Almanco aprenc qualque cosa. Saps, jo tambŽ sabia aix˜ dels teus paquets i del seu contengut. Del cami—, del viatge, no t'enfadis, ho sabia quasi tot. Per˜ no t'ho podia dir. M'han ordenat: ves-hi, espera'l, prova de pujar a bord, ajuda'l, fes-te el seu amic. I jo he vengut, m'he fet trobar, he pujat a devora tu, t'ajud a descarregar els paquets, intent comprendre't, t'escolt, et mir com funciones fins i tot quan pareix que dorm al meu raconet. T'ho volia dir perqu no t'ofenguis si, de tant en tant, et punx. A mi m'agrada aix’ com ets. I saps per qu? Perqu no ets mon pare. Si no...
WALTER: Si no?!
BRUNO: ... no quedaria a escoltar-te ni un minut mŽs, ho entens, aix˜, no Žs ver?

WALTER: Ben cert, que ho entenc!
Pausa.
WALTER: Amb una paraula...
Mostra un somriure triomfant com volent dir: ho entenc tot, jo! I el cami— continua el seu cam’. BRUNO: (donant-li la mˆ) Amics? WALTER: (estrenyent-la-hi) Amics.

8. CƒLINE

Mentre el cami— continua el seu cam’ pel desert, a l'horitz— apareix un homenet, no gaire gran ni gras, mal vestit, amb aspecte de pobre, una boina a la francesa, potser, qualque cosa semblant, qualque cosa sospitosa. MŽs bŽ frentic, fa una estranya operaci—: posa damunt la carretera tres pedres grosses, a poca distˆncia una de l'altra. El cami—, que arriba, s'ha d'aturar.

WALTER: (des de la cabina) Per˜, qu fa?

L'HOME: (molt enrabiat, amb cont’nues jeremiades) Els meus tres punts! Sense, no puc parlar, no puc existir! Els meus tres punts s—n indispensables!... indispensables, mecagondŽu!... Ho repetesc: indispensables per al meu metro!...

WALTER: Per qu?

L'HOME: Per posar-hi els meus ra•ls emotius!...

Bruno ja ha saltat del cami—. Walter s'hi ajunta al cap d'un moment. Riuen com a bojos, el personatge Žs d'aquells divertits. No en troben, d'aquests, tots els dies.

L'HOME: (desconfiat) Per casualitat Žs vost un artistoide?

WALTER: No.

L'HOME: Mœsic, potser?

WALTER: S’, m'agrada Mozart.

L'HOME: Estam salvats!... Ens entendrem millor!... S'imagina la mœsica sense punts de suspensi—, senyor Carall?

WALTER: Ah, aix˜ no! Aix˜ no!

L'HOME: I sense pauses?

WALTER: No, ben cert, ben cert!

L'HOME: Bravo, tornam estar d'acord!

WALTER: Tenc pixera, no puc pus!

BRUNO: (aprofitant l'ocasi—) Em permet?... Jo tambŽ vaig a fer un pixo!

L'HOME: Facin, facin!... Per˜ on?

WALTER: (embarassat) Allˆ...

Fa un gest vague in direcci— de la immensitat de l'espai. De totes les maneres, tot Žs buit, no hi ha ni un ˆnima.

L'HOME: Vet aqu’ per qu mirava per allˆ, bergant!... Sempre per allˆ!... I que es retorava tot!... I que no em feia cas!... I esbatanava els ulls, bandarra!... Estic segur que no li ha quedat res dins el cap!... Ni l'essencial: que jo som l'œnic escriptor del segle! Jo!... jo!... no escoltin tots els altres mamelucs de l'h˜stia desconsagrada, vatuadŽu!... Jo!... jo!... no els ho repetirŽ mai a bastament!... que tota la massa merdosa dels altres! els escup!... els escup!... que umplen pˆgines i pˆgines de merdetes pagades al cent per cent!... carallots! merdotes a tant el quilo! lleprosos! estœpids fastigosos!... els escup! els escup! no valen ni el seu merd—s bol’graf! ni el recanvi del bol’graf!... tornats com a collons abans dels vint anys! tots putots i totes culeres!... escanyats, vanitosos, plagiadors, tronxos, venedors d'estores!... mˆfia merdosa, val mŽs llegir els Goncourt!... sense cap dubte!... avortons sense formol!... Ha pixat?!...

BRUNO: (zel—s i somrient) Jo s’!

L'HOME: No em miri d'aquesta manera, bon jove, no tenc baves a la boca!

BRUNO: (somrient, acostant-se-li) NomŽs una miqueta.

L'HOME: El meu estil a "rendici— emotiva"!... NomŽs una troballa de quatre sous, li ho he dit, d'acord, per˜ li capgira la Novel.la, de manera que no se'n refarˆ pus!... la Novel.la ja no existeix!... Ha acabat de pixar, vost?!...

WALTER: (un poc atemorit, ajuntant-s'hi) S’, s’.

L'HOME: Ja era hora! Per˜ qu Žs que tŽ, caguerel.les? Un roi de pixum estil Mauriac?... Es creu que encara estˆ en guerra i i es compixa com tots els francesos, vatuadŽu?!... Fa un roi ininterromput estil Joyce?... TŽ un fluix estil Proust?... les seves coses estil Virginia Wolf?... els pensaments diarreics estil caga'm aqu’ caga'm allˆ?... mecagondŽu!...

BRUNO: La novel.la ja no existeix?!

L'HOME: M'he expressat malament!... vull dir que els altres ja no existeixen! els altres novel.listes!... tots aquells que encara no han aprs a escriure en "estil emotiu"!... els retardats!... els directors dels "Quaderns antic-antic"!... Els desconfiats!... Ja no s—n novel.les all˜ que publiquen, sin— redaccions d'escola!... redaccions sarcˆstiques, arqueol˜giques, proustianes, babliques, g’diques, sense cap ni peus, ni collons ni pardal!... redaccions!... redaccions nobles i nobliques!... antiracistes, redaccions per a petits premis! redaccions per a grans premis! redaccions per a premis mitjans! redaccions per a cap premi no importa serˆ per a una altra vegada! redaccions PlŽiade!... redaccions! Vost la tŽ, la seua redaccioneta?

WALTER: (que no ha ents res) S’! Ara la hi vaig a dur tot d'una (corre a darrere el cami—).

L'HOME: Aquesta necessitat que tenen tots els camioners d'escriure!... d'escriure "a la manera de"!... commovedor!... realment commovedor!...

Walter estˆ a punt de tornar. Per˜ just aparegut de darrere el cami— (amb un volumin—s manuscrit en les mans) queda clavat pel crit de l'home.

L'HOME: (cridant) Alto! No s'hi atreveixi! vatuadŽu!... Deixi aqu’ el meu paquet i foti el camp!...

Walter Žs com a fulminat per la decepci—.

WALTER: (glid) El seu nom?

L'HOME: (dign’ssim) Louis-Ferdinand Auguste Destouches, dit CŽline.

Walter cerca per uns instants i reapareix amb un paquet en les mans.

WALTER: Tengui.

Fa tres passes exactes, marcades, com els tres punts de l'escriptor.

WALTER: (en una darrera temptativa) Li he de dir que el meu manuscrit Žs ple d'idees.

Puja a la cabina, mentre Bruno corre a llevar els tres punts de la carretera.

L'HOME: (cridant com un obsŽs) Jo no tenc idees!... ni mitja!... per a mi no hi ha res de mŽs vulgar que les idees! a les biblioteques en trob a balquena!... i als cafs!... a les latrines pœbliques!... als cenacles literaris!... a les revistes d'avantguarda!... tots els impotents vessen d'idees!... i els fil˜sofs!... els capellans!... els revolucionaris!... les idees s—n la seva indœstria!... hi emboliquen els joves!... els professors!... els espiritualistes!... les ˆnimes belles!... els acolloneixen, als joves, amb les idees!... amb les revolucions!... jo no escamp missatges pel m—n!... ah jo no, senyor meu!... jo no estic per omplir l'aire amb els meus pensaments! jo no, senyor! no m'engat de xerremeques, ni de porto, ni de falagueries per als joves!... no em capfic pens’vol per al planeta! som nomŽs un petit inventor d'una coseta de no res! que passarˆ, per DŽu! com tota la resta! com el clisteri! reconec la meva ’nfima importˆncia! per˜ tot llevat de les idees!... Aquestes les deix als sagnadors!... totes les idees! als macarrons, als rufians, als confusionistes!...

Walter posa el motor en marxa, Bruno Žs a bord, el cami— parteix de nou cap a l'aventura.

L'HOME: (cridant-los a darrere) Vost, senyor camioner, sigui dit sense ofendre'l, fa cara d'intel.ligent!

Per˜ Walter ja no ho pot sentir.

9. LA TRA•CI—

I el cami— marxa.

BRUNO: Divertit aquell subjecte, eh?

Walter calla, enfadat.

BRUNO: No tens ganes de parlar un poc?

WALTER: No d'aquell subjecte.

BRUNO: Per qu? Qu t'ha fet? No t'ha cagat el manuscrit

WALTER: (esclata) Per˜ tu de quina part estˆs?

BRUNO: (afable) De part teva, de part teva.

WALTER: (irritat) Ho saps, qu ha fet, aquell?

BRUNO: Aquell subjecte?

WALTER: S’, ell. Ho saps, qu ha fet?

BRUNO: Qu pot haver fet? Matances?

WALTER: Pitjor.

BRUNO: (curi—s) Qu Žs pitjor?

WALTER: (inventant un poc) Ha venut Par’s als alemanys, ha fet d'espia, d'esbirro, de torturador, ha venut fins i tot sa mare.

BRUNO: (rient) Bum!

WALTER: A tu no t'importa res, no Žs ver?

BRUNO: Ja hi tornam ser...

WALTER: (imparable) Als de la teva generaci— no els importa gens la guerra, el nazisme, la fam, la tortura, les agafades massives, els col.laboracionistes, la Resistncia, els espies...

BRUNO: (seri—s) No, gens.

WALTER: Hi ha res que us importi?

BRUNO: (incapa d'estar seri—s) La Primera Guerra Mundial.

WALTER: Per˜ una tra•ci—, saps qu Žs una tra•ci—?

BRUNO: S’, que ho sŽ. Aquest estiu un amic meu se'n va anar de vacacions pel seu compte. Estˆvem junts tots els estius. Se'n va anar tot sol onsevulla de la punyeta. Em va trair, jo no ho vaig poder consentir i la nostra amistat es va rompre.

WALTER: Vet-ho aqu’.

BRUNO: M'ho vaig cobrar tot d'una. Li vaig fotre l'al.lota i me la vaig endur dins el llit.

WALTER: Ben’ssim.

BRUNO: En fi, dins el llit. Dins el llit meu, no...

WALTER: A prop.

BRUNO: S’.

WALTER: Sense entrar en detalls.

BRUNO: Aix˜ mateix.

WALTER: I aix˜ nomŽs per la tra•ci— d'un moc—s de la teva edat. Ara pensa un moment en una tra•ci— de veres. En la tra•ci— d'un home cap a la seva gent, cap a la seva naci—. La vergonya de passar-se a l'enemic, d'adoptar-ne les raons, el punt de vista, la llengua.

BRUNO: Parlava alemany?

WALTER: Parlava com ells.

BRUNO: Durant la guerra?

WALTER: La segona.

BRUNO: Tanta de sort!

Una llarga pausa. Bruno sembla poc convenut.

BRUNO: Per˜ era divertit!

(Walter calla).

Flastomava com un carreter. A mi, qu hi vols fer, els qui flastomen em cauen simpˆtics. Paraulotes! I tu no li deies res, eh, mesqu’?! A mi s’, per haver dit una sola vegada una innocent 'punyeta'! A ell res, ni a la cinquantena vegada que cridava mecagondŽu!

WALTER: Calla, desgraciat!

BRUNO: S’, mecagondŽu! mecagondŽu!
M'agradaria xerrar com aquell tocat del boll, per˜ no ho he ents gaire bŽ, tot all˜ que deia! Aquella hist˜ria dels tres punts, com era?

WALTER: Un tra•dor.

BRUNO: I tambŽ sobre les idees no anava molt desencaminat. Tots aquests que et donen pel cul s—n els qui et parlen d'idees i de grans ideals. Sempre ells.

WALTER: Un fotut tra•dor.

BRUNO: Per˜ qu hi tŽ a veure la tra•ci— amb la literatura?

WALTER: Com? Qu hi tŽ a veure?

BRUNO: S’. No et facis la vestal escandalitzada. Digues-me qu hi tŽ a veure!

WALTER: (incapa de trobar les paraules, tanta Žs la indignaci—) Per˜... per˜... la tra•ci— Žs la negaci— de la literatura!

BRUNO: (amb calma, no es comprn si ho vol entendre o se'n fot) Per qu?

WALTER: Perqu s’! Perqu sempre ha estat aix’!

BRUNO: Per qu?!

WALTER: Perqu la tra•ci— Žs una indignitat moral, mentre que l'art, la literatura Žs... la cosa mŽs sagrada que hi ha...

BRUNO: Paraules. Ets un sac de merda de paraules.

WALTER: Qu?

BRUNO: Un sac buit.

WALTER: Jo som ton pare!

BRUNO: Tu no ets ningœ. I et queden poques coses per ensenyar-me. Et convŽ fer via. No tenc temps.

WALTER: Per˜ qu dius?

BRUNO: Ho has ents bŽ.

WALTER: No. Torna-ho dir.

BRUNO: No fa falta.

Una llarga pausa. Dramˆtica.

WALTER: He de deduir... que has decidit anar-te'n.

BRUNO: Tard o prest.

WALTER: Quan?

BRUNO: Tard o prest.

WALTER: I a on anirˆs?

BRUNO: On em durˆ el vent.

WALTER: Primer, hem de descarregar els paquets.

BRUNO: D'acord. I llavors cada un pel seu cam’.

WALTER: El meu acaba aqu’.

BRUNO: (indiferent) Ah s’?

Una llarga pausa. Desconcertant.

WALTER: Saps, primer t'he dit una mentida.

BRUNO: I llavors te'n dirŽ una jo.

WALTER: Quan t'he dit que no sabia amb precisi— quants de paquets ten’em encara per repartir.

BRUNO: Ho saps?

WALTER: S’. Eren quatre.

BRUNO: Estic content que tot acabi dejorn.

WALTER: S’, acaba dins el temps just.

BRUNO: Millor aix’. Quasi m'havia oblidat que tenia desset anys.

WALTER: Jo no. Jo no ho havia oblidat.

BRUNO: Sense rancor (li d—na la mˆ).

WALTER: Sense rancor (la hi estreny).
I sense tra•cions. No les aguant. No les he aguantades mai, per˜ ara, a la meva edat, a quaranta-cinc anys no les suportarŽ.

BRUNO: Quan vŽnen, vŽnen.

WALTER: Qui ho ha dit?

BRUNO: No ho record. Qualcœ.

S'aturen de parlar. Bruno mira a fora per la seva finestra. La carretera Žs llarga, encara. El dia no s'ha acabat. I el cami— marxa.

10. VIRGINIA WOOLF

A lluny ha aparegut una figura femenina. Quan el cami— Žs visible a l'horitz—, sembla quasi que la dona vulgui amagar-se. No hi Žs a temps, clarament: aleshores s'amaga amb pressa qualque cosa dins les butxaques. El cami— arriba: la dona s'ha recompost i apareix calmada, per˜ d'una calma que no deixa presagiar res de bo. Es recolza en un elegant bast— de passeig.

WALTER: (cordial) Vost no pot ser mŽs que la senyora Virginia Woolf!

DONA: Com ho fet per descobrir-ho?

WALTER: NomŽs hi ha un paquet, a darrere, amb un nom de dona!

DONA: (canviant d'actitud) BŽ, si m'ajudau, si sou bons al.lots amb mi, us contarŽ una bell’ssima hist˜ria.

WALTER: Segur que serem bons al.lots. Per qu no ho haur’em de ser?

DONA: He de menester ajuda.

WALTER: No ha de fer altra cosa que demnar-la.

DONA: (desprŽs d'haver dubtat un instant) Necessit un ganivet.

BRUNO: (baixant del cami—) Primer ens ha de contar la hist˜ria.

DONA: Molt bŽ. Seis aqu’, devora jo.

Walter i Bruno van a seure's devora Virg’nia.

DONA: (amb un moviment de satisfacci—) Ah, un desert tot per a mi!

BRUNO: La hist˜ria!

DONA: S’, ara. Per˜ llavors m'acontentareu?

BRUNO: Per a qu li serveix un ganivet?

DONA: (entristint-se) No us ho puc dir.

BRUNO: Per˜ la hist˜ria s’.

DONA: La hist˜ria s’. Aix’ doncs... Hi havia una vegada una nina feli. Tenia molts de germans i moltes de germanes i vivia feli a una casa molt rica i respectada. Un mal dia sa mare mor’. En aquell moment comenaren les seves desgrˆcies. Un dels germans, un germanastre en realitat, va comanar a tocar-la. A la pobra nina, que tenia aleshores dotze anys, aix˜ li va produir un trauma inesborrable i una profunda crisi nirviosa que va amenaar la seva salut ps’quica. (Pausa). Us he vists, primer, amb aquelles pedres...

WALTER: Qu?

DONA: Aquell home. Les tres pedres que havia col.locat damunt la carretera.

BRUNO: Ah, aquell personatge simpˆtic! El coneix?

DONA: No. Per˜ les pedres...

BRUNO: Les he llevades. Impedien el cami— de tornar partir.

Una llarga pausa.

DONA: L'al.loteta s'enamorˆ d'una amiga. Llavors tenia catorze anys. No era bella, per˜ graciosa, singular. L'amiga es deia Madge.

(TŽ com un atordiment, es recupera)

Madge Symonds. Era bella com la lluna, com la lluna, per˜ no tant com Violet. La nina havia crescut, ja era tornada una joveneta de desset anys, la vida se li havia obert davant amb tot el seu perfum, li agradava llegir, escriure, escrivia molt bŽ, les coses que escrivia agradaven molt. Violet Dickinson apareguŽ justament en aquest punt i va ser el capgirament de tot. Va ser tambŽ el dolor. Tot.

Una llarga pausa.

BRUNO: (estˆtic) ƒs una hist˜ria molt bella.

DONA: Per˜ cruel.

BRUNO: Com acabarˆ?

DONA: (ambigua) BŽ, com totes les hist˜ries. Aqu’ no hi ha finestres.

WALTER: (sorprs) Perdoni?

DONA: Tenia vint-i-dos anys. La nina. Son pare tambŽ mor’. Son pare estimad’ssim. Son pare temud’ssim. Son pare fam—s i protectiu. Son pare inabastable. La nina provˆ de suicidar-se tirant-se per la finestra. Que s—n de maldestres els nins! No tenen xit mai en els seus propis jocs. I durant el temps de migranyes terribles, crisis nirvioses, articles a les revistes, la fama, un petit cercle intel.lectual d'amics refinats, la germana adorada que es casa i se'n va, un llibre, un segon llibre, per qu no provar-ho? per qu no provar amb el cunyat un flirt innocent i malici—s? per qu no provocar l'escˆndol, si els escˆndols fossin encara possibles? Dins una societat ben pensant la nina, un dia, es banya tota nua en companyia d'amics mascles, es casa, pensau-hi, es casa, aquesta nina, fr’gida, atreta per les amigues, es casa i obtŽ tambŽ calor i tranquil.litat del matrimoni, afecte vertader i durador del marit pacient.

Una llarga pausa.

BRUNO: Acaba aqu’? ƒs aquest el final alegre?

DONA: Un dia ho torna provar. Amb veronal. Per˜ la salven al darrer moment. Per qu? l'existncia no Žs feta nomŽs de novel.les. Es torna alar atordida i s'esfora per anar endavant. S'enamora de Vita. Ara tŽ quaranta anys, la vella nina, mŽs de quaranta anys. Vita Žs bella, bell’ssima, altiva. Mirau: aqu’ tenc una foto seva vella, un poc groga, digau-me vosaltres...

BRUNO: (mirant-la) ƒs preciosa.

WALTER: La puc veure? Estupenda.

Li torna la foto.

DONA: Torna una nina aviciada. Fuma puros de Manila, nomŽs per provocar reprovaci— en pœblic. Es compra un auto molt vist—s per atreure's niguls de cr’tiques verinoses i malvoles. Fa conferncies mig socialistes mig feministes. Sofreix molt i es sent sempre mŽs tota sola. La guerra. La segona guerra mundial.

Bruno somriu amb Walter.

DONA: Els bombardejos. La dona tŽ ara quasi seixanta anys i torna nina, aterrorida, sota les bombes, amb les explosions, els morts, els ferits, els crits, les sirenes, els canons antiaeris, els refugis, els llums en la nit. Torna nina per a sempre. Fosca al seu entorn, fosca pertot, ningœ de qui fiar-se, moment d'abandonament total a les pr˜pies pobres forces, cap llum de cap part, ai, qu fer?, i cap cam’ de sortida: torpor abandonament desencoratjament, les amigues llunyanes, el paper que ja no respira, que no fa mŽs olor perfum gust vida. Res, res, res. Ha d'escriure: ha d'escriure una carta, ha d'aconseguir escriure una carta, una carta per a Leonard i tambŽ una per a Vanessa. Com fer-ho? Ha d'escriure almenys aquestes dues cartes abans que es faci la nit: teniu paper? Una ploma? I en aquelles cartes cercarˆ d'explicar-se. No ho fa des de fa temps. ƒs tan fatig—s explicar-se, ajuntar les idees. Tan fatig—s des de fa un temps. Per˜ ho provarˆ, s'ha d'esforar a pensar, ha d'aconseguir pensar, ha de ser capa de pensar, de construir una l’nia, una frase, a penes una retxa: i desprŽs volar volar volar. Comena a fer-se de nit, s’, de nit, s'ha d'esforar de veres a pensar, ha de provar de...

Walter i Bruno s'han aixecat, intimidats i atemorits pel personatge. En silenci van a darrere el cami—, agafen el paquet i el posen en silenci als peus de la dona.

DONA: (deixant caure en terra el bast—)
I la pedra?
La pedra que m'hav’eu proms?
La pedra?
Hi ha sempre una pedra a qualque part.
No teniu una pedra?
No veis una pedra?
All˜ d'allˆ, no Žs una pedra?
Sempre hi ha una pedra a qualque part...

Bruno, misericordi—s, cerca a un rac— una de les tres pedres de l'escena precedent i la posa a devora ella. El cami— torna partir cap al sol que estˆ a punt de pondre's.

DONA: I la pedra que m'hav’eu proms?

Una llarga ombra grisa.

11. LA DONA

Dins el cami—, per la carretera, cap al sol ponent.

WALTER: Ho sŽ, que no he de fer preguntes. Per˜, per qu la hi has donada?

BRUNO: Qu?

WALTER: No em vulguis fer creure que no m'entens.

BRUNO: Qu?

WALTER: La pedra.

BRUNO: Ets tu que no ho entens.

WALTER: Jo l'he escoltada. No m'he perdut una paraula d'all˜ que ens ha dit. T'ho podria repetir tot, com si fos ella. Com si fos ella.

BRUNO: Per˜ no ho has ents.

WALTER: Digues-m'ho.

BRUNO: No vol viure. La pedra l'ajudarˆ a morir.

WALTER: I tu...?

BRUNO: Jo estic per l'autodestrucci—. M'agraden els personatges que s'eliminen tots sols. Els fa falta molta de fora. I molt de coratge. Faig per ells tot all˜ que puc.

WALTER: (el mira) Ets gran, ara.

BRUNO: S’. He crescut. Ha estat una jornada llarga.

WALTER: Pixem.

BRUNO: No. No pix pus en companyia. I nosaltres dos som massa tots sols. Comena a pesar-me, aquest cami—.

WALTER: Els paquets quasi s'han acabat.

(Amb un sospir)

Ha estat bell, per˜...

BRUNO: S’, fins que ha durat. No ha estat malament. Per˜ ara, tambŽ tu ets gran.

WALTER: S’. Sempre faig com si no ho sabŽs.

Lluny, a la carretera, ha aparegut una dona. Just a la vorera. Fa un gest amb la mˆ. Com si volguŽs que li permetessin pujar.

BRUNO: Mira! Una dona.

WALTER: Per˜ no Žs un poc prest per a un nou encontre?

BRUNO: (concret) I a mŽs no tenim altres paquets amb noms femenins.

WALTER: Qualque cosa succeeix.

BRUNO: (tot content, es frega les mans) Arriba la vida.

El cami— s'atura dolament a dues passes de la dona.

DONA: Puc pujar?

BRUNO: Qu hi fas aqu’, tota sola?

DONA: Coses meves. Puc pujar?

WALTER: Vine.

ƒs mŽs galant que Bruno. Davalla i permet a la dona que pugi per la seva banda. El cami— reprn el cam’.

WALTER: On vas?

BRUNO: Enlloc. Com vosaltres.

BRUNO: Per˜ nosaltres anam a qualque part!

DONA: No.

BRUNO: Hem de repartir paquets.

DONA: Els dos darrers. I llavors?

BRUNO: I llavors... (sorprs). Qu noms?

DONA: Primer deis-me els vostres noms.

BRUNO: Bruno!

WALTER: Walter!

DONA: Som la que es posa en mig. La que romp les amistats. La que desencadena la ira i l'enveja. La que et llana ple de furor contra aquell que, fins a aquell moment, havies estimat. Som la qui estˆ entre un i l'altre i no permet mŽs que l'amic reconegui l'amic. La que separa. La que divideix. La que permet que la vida continu•, acolorint-la de dolors i d'afectes.

(Pausa)

El meu nom Žs Maria.

WALTER: Bell nom.

BRUNO: Per˜ qu has volgut dir fa un moment?

DONA: Per qu? qu he dit?

Llarga pausa en mig del desert.

WALTER: Ets molt bella.

DONA: Ho sŽ.

BRUNO: I no tens por, de viatjar tota sola?

DONA: Qu em podria succeir?

BRUNO: BŽ, un home sol saltar damunt una dona tota sola.

DONA: (Rient) TambŽ amb l'altre ha passat...

BRUNO: L'altre qu?

DONA: L'altre cami—.

WALTER: N'hi ha un altre que volta per aqu’?

DONA: (burlant-se'n) Un altre? Milers! Milers d'altres!

BRUNO: Repartint paquets, com nosaltres?

DONA: S’. Repartint paquets.

Llarga pausa.

BRUNO: I t'ha saltat a damunt, l'home de l'altre cami—?

DONA: S’! Qu creus? Tenc dues bones cuixes, jo.

BRUNO: Les puc tocar?

DONA: Tu s’, per˜ ell no (indica Walter).

BRUNO: (tocant-la) Ets preciosa.

DONA: T'ho he dit, que he vengut per dividir.

BRUNO: (excitat) Toca'm tu a mi.

DONA: Aix’.

BRUNO: S’’’...

DONA: Ets molt bell.

BRUNO: S’’’...

DONA: Esperem al vespre. Hem de lliurar els darrers paquets.

BRUNO: No, escolta...

DONA: Esperem al vespre. No vull en Walter entre els peus.

WALTER: Si voleu, me'n vaig ara mateix.

DONA: No frissis. Cada cosa a son temps. Descarreguem els paquets.

WALTER: I jo, no et puc tocar?

DONA: No, nomŽs en Bruno.

WALTER: Ni tan sols si em posˆs a plorar? Ni tan sols si em tornˆs fer un al.lot?

No respon ningœ. Bruno estˆ sempre damunt la dona i li acaricia els pits. La dona el deixa fer, per˜ no hi col.labora. Walter, taciturn, pensa nomŽs a menar.

BRUNO: Maria...

DONA: S’?

BRUNO: Anem darrere. Allˆ estarem tranquils, entre els paquets. Hi ha lloc. Walter ja es cuida de menar.

DONA: No. T'ho he dit. Llavors. DesprŽs d'haver-se post el sol. TambŽ amb els altres ha estat aix’. Hem acabat de descarregar els paquets, s'ha fet de nit i hem fet l'amor.

BRUNO: (excitat) Darrere, dins el cami—?

DONA: (tocant-lo) No, drets! Per˜ no t'excitis. Deixa'm tocar-te. No, no ho facis, aix˜, estigues quiet, espera! S’, ets un bell poll’! Espera!

Mira rient en direcci— de Walter, mentre cerca d'aturar Bruno, que la toca i la mossega i ja no resisteix el desig de saltar-li damunt. Walter mira a davant, a la carretera, sense riure. Cop en sec, atura el cami—.

BRUNO: Qu fas?! No hi ha ningœ. Per qu t'has aturat?

WALTER: Els esperam aqu’. ƒs aqu’ que els hem d'esperar.

BRUNO: Per˜ no hi ha ningœ.

WALTER: Vendran. No tenguis por. Vendran.

DONA: (plˆcida, recomponent-se i allunyant Bruno amb una empenta) TŽ ra—. Hem de quedar aqu’. Un poc de pacincia. No estaran molt. Veis? El sol ja es pon.

El sol, com si obe’s una orde, s'amaga vistosament per la l’nia de l'horitz—.

12. CARROL & KRAUS

El cami— estˆ aturat a la carretera, mentre es fa de nit.

BRUNO: Vet-los aqu’

Compareixen dos homes, agafats de la mˆ. Res de mŽs diferents, almanco en els vestits. Vuit-cents - Nou-cents. T’picament angls, t’picament europeu, d'Europa central. Anau-ho a saber. Sempre agafats de la mˆ s'acosten a la cabina.

UN: Hi ha paquets per a nosaltres, please?

BRUNO: Per qu us agafau de la mˆ?

L'ALTRE: (lac˜nic) Germans.

BRUNO: (desil.lusionat) Ah... (a Walter) Ja els agaf jo! Vine (convida la dona a seguir-lo darrere el cami—).

WALTER: (que ha quedat segut a la cabina) ƒs la darrera entrega. ƒs molt important. Voldria fer-la realment aix’ com ha de ser. Amb totes les regles. Seguint el procediment. Se n'ocupa l'al.lot. Com veis, Žs bon’ssim. Ha aprs l'ofici en un tancar i obrir d'ulls. S’, cert, Žs tambŽ un problema de mestres. I jo, sense bravejar, m'he encabotat a ensenyar-li qualque cosa, en el temps mŽs curt possible...

(Es va posant nirvi—s, perqu aquells dos no tornen. Silenci. Una mirada cap a darrere. TambŽ els nous dos personatges miren en la mateixa direcci—. Per˜ nomŽs Žs possible sentir exclamacions de plaer i entreveure, de tant en tant, dos cossos estrets un a l'altre.)

L'ALTRE: M'agradaria saber qu passa, en aquest m—n.

WALTER: BŽ, s—n joves...

UN: (assenyat) L'al.lot s’, per˜ no la dona. No ho troba?

L'ALTRE: Que Žs sa mare?

WALTER: (escandalitzat) Per˜ qu diu?! Un home no ha de pensar certes coses!

UN: (serˆfic) Un no, per˜ dos s’.

(Una pausa)

Qui sap per qu una dona tan... tan... adulta acaba per fer l'amor amb un al.lot tan jove.

L'ALTRE: Res no Žs mŽs insondable que la superficialitat de la dona. (a Walter) Em permeti. El meu nom Žs Kraus. Aix’ que el paquet amb el nom de Kraus Žs per a mi.

UN: No hi ha res com rebre paquets, a la vida.

WALTER: (fent un cluc d'ull cap als dos de darrere el cami—) BŽ, el gust d'estar un damunt l'altre em pareix encara millor.

UN: (picat) No he dit que no hi hagi res millor. He dit que no hi ha res igual.

Llarga pausa. A darrere continuen les remors, el panteix dels dos, l'aparixer i desaparixer dels dos cossos. Dels paquets, ni l'ombra.

L'ALTRE: Ella deu haver pensat: -Colgar-me amb ell, s’, per˜ gens d'intimitat!

UN: I l'altre paquet Žs per a mi.

WALTER: No tendria la gentilesa de dir-me el seu nom?

UN: (impertorbable) La gentilesa la tenc. Per˜ no les ganes.

L'ALTRE: En l'erotisme hi ha sempre aquesta jerarquia: (assenyalant els dos de darrere el cami—) qui fa... (assenyalant tothom i ningœ)... qui observa... (assenyalant-se a ell mateix)... i qui sap.

UN: Sigui com sigui em dic Carroll. Lewis Carroll. Li puc fer una fotografia.

WALTER: A mi?

UN: Per˜ nomŽs si es posa nu.

WALTER: Jo?!

UN: Un nu art’stic.

WALTER: Art’stic, jo?!

UN: No es pot dir mai.

L'ALTRE: La satisfacci— er˜tica Žs una correguda d'obstacles. No ho sap?

WALTER: No, per˜ ho aprenc.

UN: A despeses seves, esper.

WALTER: S’, a despeses meves.

UN: No s'enfadi. En tot aix˜ de dolent nomŽs hi ha les paraules.

L'ALTRE: Un que es passeja amb vidriol Žs capa tambŽ de posar mˆ a la tinta.

WALTER: Un dia o l'altre ho provarŽ.

UN: Vost tambŽ? Li ho prec. No agafi aquest vici.

L'ALTRE: (al.ludint als dos, a darrere) Una relaci— amorosa que no va quedar sense conseqŸncies. (Assenyalant Walter) Ell va posar al m—n una obra.

WALTER: (com a demanant confirmaci—) Som aqu’ per aix˜?

UN: Com, no ho sabia? No li ho havien dit?

WALTER: (amarg) No.

L'ALTRE: (sarcˆstic) Creia que era el protagonista. Succeeix, potser, a la vida.

UN: En realitat Žs simplement el Narrador.

L'ALTRE: S’, simplement.

UN: La vida, vost estˆ condemnat a observar-la.

L'ALTRE: Hi ha qualque avantatge. El voyeur supera la prova de fora de la sensibilitat natural: el gust de veure la dona amb l'home...

(mira els dos al darrere del cami—, que ara acaben, s—n en ple orgasme i tot el desert n'estˆ c˜micament sacsejat)

... ven el disgust de veure l'home amb la dona.

UN: (d'improv’s, amb el to colric dels infants) Vull el meu paquet!

BRUNO: (sortint de darrere el cami—, mentre s'embotona els calons) L'hi duc tot d'una!

DONA: (tambŽ recomponent-se rˆpidament) I aquest Žs el seu!

(Ofereix el paquet a Kraus, mirant-lo als ulls.)

L'ALTRE: No aconseguesc alliberar-me tan aviat de la impressi— que faig damunt una dona.

DONA: Abans de sofrir-ne un com vost, seria necessari fer-se narcotitzar.

WALTER: Escolta...

DONA: Me'n vaig.

WALTER: Espera!

DONA: Els paquets ja han estat donats, no? Hem fet la nostra feina.

BRUNO: (lliurant el paquet a Carroll) Vet-lo aqu’. Aquest Žs el seu. No hi ha res mŽs allˆ darrere.

L'ALTRE: Conec un pa’s a on els camions el diumenge descansen i durant la setmana no funcionen.

DONA: Quantes de coses sap, vost.

L'ALTRE: Quantes menys en sŽ, tantes de mŽs n'endev’n.

DONA: (sarcˆstica) Tira nomŽs a endevinar?

L'ALTRE: Les vertaderes veritats s—n aquelles que es poden inventar.

DONA: I qu inventa?

L'ALTRE: (didˆctic) Enuncii la definici— d'un hero•sme fˆcil!

DONA: Qu Žs que importa, aleshores?

L'ALTRE: Enunciar all˜ que Žs possible!

DONA: Qu? Ho pot imaginar?

UN: Em permet? El sol estˆ a punt de pondre's.

L'ALTRE: Jo faig feina nit i dia. Aix’ em queda molt de temps lliure.

DONA: (insistint) Qu ens resta per fer?

UN: Em permet? Li ho dic jo: travessar el mirall. Faci com si hi haguŽs una manera d'entrar-hi, Maria.

DONA: Com sap el meu nom?

UN: No importa. Faci com si el vidre haguŽs tornat m˜rbid com la boira i poguŽssiu passar a l'altra banda. Tots tres. Miri: es va transformant en una espcie de gebre just en aquest moment, us ho dic jo! Passar a l'altre costat serˆ facil’ssim...

Els dos homes se'n van en silenci, agafats de la mˆ. Cada un amb el seu propi paquet davall el bra. I certament el vidre comena a fondre's i a esvair-se, just com una lluminosa boira d'argent.

13. LA IRONIA

Dins el cami—. La posta del sol Žs estupenda, interminable. El cel tot vermell, a l'horitz—.

DONA: Coratge, parlem! Som aqu’ per esbudellar-nos, no?

WALTER: No. Massa tard.

DONA: Em podeu acusar de tot, per˜ no de no haver parlat clar des del primer instant. Som aqu’ per dividir, ho he dit. (pausa) Saps qu hem fet, l'al.lot i jo, darrere el cami—?

WALTER: No ho vull saber.

DONA: Moltes cosetes agradables que ni tan sols imagines.

BRUNO: Basta, Maria.

DONA: Moles cosetes agradables, amb ell que estava excitat com un moix. M'agafava fort amb les mans, se m'aferrava als cabells, al coll, amb deia parauletes dolces a l'orella, no Žs ver, Bruno?, i jo mentrestant amunt i avall, pel ventre, els rissos dels pls que t'acariciaven la pell: i vosaltres tres metres mŽs enllˆ que us dieu les vostres beneitures i ironitzˆveu de les coses del m—n, com si al m—n li importˆs gens la vostra ironia. Ho saps, qu Žs que importa al m—n?

WALTER: D—na'm la bella not’cia.

DONA: Dos que fan l'amor. Que s'ho passen bŽ un damunt l'altre. Que es toquen. Que es senten la pell. Aix’ aix’ aix’...

(comena a tocar Bruno, que riu i es defensa com pot, per˜ sense impedir-li que el desembotoni i comenci a jugar)

... i no la vostra ironia, que empesta l'univers!

BRUNO: (rient) Estigues quieta! I deixa'l fer, el viatge s'ha acabat, els paquets repartits, el sol Žs post, no ens barallem. Ens podem separar com a bons amics, no?

WALTER: (amarg) Escoltau qui xerra, Mister Friend! I jo que havia comenat a estimar-te!

DONA: Qu has dit?

WALTER: Comenava a estimar-lo. De veres. Per˜ fa tant de temps, d'aix˜! Ni tan sols record quan. S’, quan? Te'n recordes, Bruno?

BRUNO: (seri—s) Abans que el sol sort’s.

Una llarga pausa.

DONA: Llˆstima que no passi ningœ per aquests indrets. NomŽs pols, barzers, desert, personatges odiosos i camions balandrejants. Ningœ. Altrament podr’em fer la impressi— d'una esplndida familieta de vacacions. Ell, el pare, molt feiner, seri—s, atent i sempre friss—s. L'altre, l'al.lot espavilat, que creix, curi—s de tot, en viatge cap a la vida. I jo la vertadera mare de fam’lia, enamorada del marit i plena d'atencions per a l'œnic fill. Encara jove, encara seductora, no ho trobes?, dubtant entre tot-Žs-amor i adŽu-joventut. Un terrible dubte. Qui ho sap: per ventura Žs justament el dubte en qu em trob. Pot ser que sigui dolenta per aix˜? Tu qu en dius, Walter? Som dolenta per aix˜?

WALTER: No ets dolenta.

DONA: (furiosa) Nooo?! Com em definiries, aleshores? Quina classe de definici— vols donar per la meva extraordinˆria personalitat? Dolenta no va bŽ? O Žs massa poc? Ho puc fer millor, naturalment.

WALTER: (obstinat, com al principi, a repetir les coses) No ets dolenta.

BRUNO: Us voleu aturar, tots dos? M'heu arribat a avorrir!

WALTER: Tu calla!

Una pausa.

DONA: Llˆstima que no passi de veres ningœ per aquests indrets. Qualcœ que entengui una dona. Un qualsevol. Pobre Walter! On anirˆs, ara? Finalment t'has alliberat dels paquets, desprŽs d'haver-ho desitjat tota la vida. No Žs aix’? De fills, no en tens i no n'has volgut mai. La teva dona Žs morta fa molts d'anys. Un cami— negre, aix˜ Žs tot quant et queda! Un cami— negre i pus. I no saps ni gaudir de la llibertat que posseeixes. No te la sents a damunt, no te l'aferres a la pell, t'estimes mŽs construir-te una petita gˆbia mental on quedar a•llat i protegit: una petita gˆbia d'ossos humans, de carn viva, de cot— de sucre, d'ulls, de nirvis, de sang, una gabieta alegre i mortu˜ria on estar tranquil tota la resta de la teva vida. No Žs aix’? Pobre Walter mancat, pobre Walter d'un altre segle, Walter mig home, Walter mitja vida, Walter mig mort, Walter pels camins del m—n i pels camins de la bogeria, Walter semidestru•t, Walter cangrenat, empresonat, rebutjat, crucificat, vilipendiat, recercat, humiliat, desheretat, esdevengut orfe de fills i d'afectes. Em sents? Tanmateix, en Bruno ja no hi Žs, Žs a darrere els seus somnis, no ens escolta, es nodreix dels esqueixos del futur, just com ho fan els pelicans. Tu ho saps, com creix un pelicˆ? Nooo? Que ningœ no t'ho digui mai.

WALTER: (amb la mateixa curiositat que un infant i la mateixa innocncia) Com creix?

DONA: Que ningœ no t'ho digui mai.

Una llarga pausa.

BRUNO: Es fa de nit.

DONA: S’, per˜ encara fa claror.

WALTER: ƒs bell’ssima. La primera estrella, mirau.

DONA: Quin silenci.

BRUNO: Tenc molta de son. Voldria dormir i no despertar-me fins demˆ.

WALTER: Jo tambŽ. Dormir.

Una llarga pausa.

DONA: No Žs ver que hi hagi altres camions com aquest. No Žs ver que reparteixin paquets. Cap cami—, cap paquet, cap llibre. NomŽs us he trobat he vosaltres. Us he vist i he pujat. Us he demanat que m'agafˆssiu i heu estat tan bons que m'heu agafat, que no m'heu deixada tota sola a la carretera: perqu prest s'hauria fet de nit i jo no hauria sabut com desfer-me'n, tota sola, en el desert. Comenava a tenir por de veres. Ara, per˜, us tenc a vosaltres, ja no estic tota sola, el sol se'n va i fa quasi fred, per˜ no estic mŽs tota sola i no hi ha cap motiu perqu tengui por. No tendrem mals encontres, ja hem repartit els paquets, ningœ no se'n va a passejar de nit tot sol, no Žs aix’?, i sobretot a un lloc desolat com aquest, i sobretot si Žs dona. Jo som molt raonable i fins i tot plena de gratitud, no som dolenta, ho has reconegut tambŽ tu, Walter, no Žs ver?, havia de menester just un cami—, un acompanyament, un poc de rep˜s, afecte, pell, calor, un home, ho he tengut tot, ho tenc tot, som feli i serena, per qu doncs tenc aquest gran desig de plorar, de fet no sŽ. No n'hi ha motiu, eh? Som realment estœpida.

BRUNO: El sol desapareix.

DONA: I ara qu feim?

Crespuscle. Una claror molt incerta i quasi irreal.

14. JOYCE. FINAL.

El cami— estˆ aturat enmig de la carretera.

WALTER: Pots repetir la pregunta, per favor?

DONA: (pacient) I ara qu feim?

WALTER: (didˆctic) Ens aturam i feim una petita pausa. Abans de reprendre el cam’.

Davalla el primer del cami—, convida els altres dos passatgers a imitar-lo.

WALTER: Ha arribat el moment de separar-nos.

(Pareix quasi que parla amb el cami—, en lloc d'amb els altres dos. L'acaricia, amb una mˆ.)

Llˆstima. Ha estat bell. Ens hem fet bona companyia.

BRUNO: Em duus amb tu?

WALTER: No. Ha arribat un nou personatge. VŽnga, endavant, senyor Joyce.

De darrere el cami—, en lloc d'un paquet, aquesta vegada despunta un estrany homenet, ulleres rodones, mŽs bŽ miop, normal, accent fortament marcat.

JOYCE: Puc?

WALTER: Per favor.

JOYCE: Aquesta Žs l'hora dels morts.

WALTER: S’. Per˜ no ho dubti. No li farem perdre temps.

JOYCE: En tenc a bastament.

WALTER: Jo, no en tenc pus. M'estimaria mŽs fer via. Encara que passaria amb molt de gust una jornada sencera amb vost.

JOYCE: Grˆcies.

BRUNO: VŽnc amb tu, Walter?

WALTER: No. He tornat vell de cop. No t'he de menester mŽs. Com era mŽs jove, fa tant de temps, s’, t'havia de menester. Per˜ ara. Ara no. Em bast a mi mateix.

BRUNO: Per qu no vols que vŽngui amb tu?

WALTER: Perqu tu tampoc ja no en tens necessitat.

DONA: I jo qu faig?

WALTER: Ah, Maria.

(Com si la vŽs ara per primera vegada.)

El cami— Žs teu. Els pots agafar.

(A Joyce)

I aquest Žs el seu paquet.

(Li d—na Bruno)

Sempre ha desitjat un fill, no?

No espera tan sols que responguin. S'encamina cap al desert, on brilla encara un raig de llum. Maria puja al cami—, el posa en marxa i se'n va, en la direcci— d'on Žs venguda. Joyce ha agafat davall el bra Bruno. S'estan uns instants mirant Walter que s'allunya i el cami— que s'esvaeix a l'horitz— dins un nigul de pols. DesprŽs tambŽ ells es perden dins la nit. Tot sol, Walter continua caminant, a peu, a la vorera de la carretera que s'enfonsa dins les tenebres.

WALTER: Qui m'escalfarˆ? Qui em consolarˆ? Qui em dirigirˆ la paraula? Qui esperarˆ una resposta? Qui protegirˆ la meva vellesa? Hi ha una ˆnima al m—n que sap que existesc? Hi ha ningœ que es recordi de mi, d'aix˜ que som ara o d'all˜ que era un temps, quan tants coneixien el meu nom i varen rebre regals de la meva mˆ, quan sabien que els meus ulls es posaven damunt ells i es nodrien de les seves esperes? Ningœ, probablement. Ningœ. Aquesta Žs una de tantes carreteres d'aquesta terra i jo la seguirŽ fins a perdre'm, fins a equivocar el cam’ o trabucar la ra—, fins a la fam, a la set, a la desesperaci—, a la bogeria, fins a la tuberculosi, a l'anorxia, a l'angoixa, a la semiinsconscincia de mi. A la prdua de la mem˜ria. Ja no record res pus de mi mateix. No record pus l'al.lot que he estat. Quin al.lot he estat? Feli.

(s'atura de cop.)

Recordau-vos de dir a tothom que he estat feli, la meva vida ha estat una vida bella i serena. Per˜ ara podeu venir a trobar-me, ara us permet que tengueu cura de mi, no ho refœs, no m'hi neg, us ho preg, us ho permet, sent que les forces continuen faltant-me, som sempre mŽs dbil i em plauria que qualcœ em cuidˆs, m'assist’s. Fins i tot si ara Žs potser massa tard tambŽ per a aix˜. Sent com un accŽs improv’s de tossina, com si l'asma em sacsejˆs el pit, no respir, Žs nomŽs la imaginaci—, no hi ha dubte, no he sofrit mai d'asma, no he tengut mai malalties de tipus asmˆtic, Žs impossible que l'al em falti, que sofreixi aquesta sensaci— de sufocaci—, que no sigui capa de respirar. Ah, el mal del m—n! Els pobres malalts. Em pened d'haver viscut sense pensar prou en ells: en els desheretats, en els presoners, en els bojos, en els reclusos, en els abandonats, en els diferents, en els marginats. Ells s—n la sal de la terra. Estic perdent la ra—? Ho esper. Amb la ra— la vida. Amb l'arribada de les tenebres de la nit tambŽ les de la bogeria. Matar-se. Aix’, pel cam’, per una carretera solitˆria. Fora de la vista dels homes, lluny de tota convivncia humana, lluny de qualsevol raonable relaci— social.

(Comena a despullar-se. Una pea darrere l'altra)

Jo visc les meves perversions. Com Žs dif’cil ser normal! Que Žs d'excitant, per˜, l'aspecte pervers de l'existncia. La recerca de l'absolut en la infracci—, en el desvarieig, en la inconsistncia de tota regla, de tot absurd reglament. All˜ que Žs petit es fa adult, l'infantil madur, el viril femen’, el simple complex. Ai! TambŽ la ironia Žs una espcie de voluptuosa perversitat: una infracci— calculada de les regles del bon viure, una separaci— de la realitat i de la quotidianitat, una fractura del banal, un estupre de la paraula. La ironia: sentit de mort mŽs que qualsevol altra cosa. Separaci— d'all˜ que Žs viu, atracci— per all˜ que Žs destinat a desaparixer. L'ˆnima ir˜nica prepara el cos a la tomba.

(Ara estˆ completament despullat i tremola pel fred de la nit, mentre continua el cam’.)

Me n'adon nomŽs ara: la meva ha estat sols una llarga i irrepetible jornada. Tota la meva vida sols una llarga jornada que creia sense fi. De l'alba al crepuscle dins una ciutat desconeguda, de lloc en lloc, d'estil en estil, caient en errors i omissions, em contradic?, i bŽ, s’, em contradic, com deia el Savi, d'un pub al prost’bul, de la plaja al refugi de la casa, a la recerca per ventura d'un fill que creia que hauria trobat, d'una dona que sabia que no podria guardar devora jo. On deu ser, ara, na Maria? Dins el cami— en direcci— de qu? Cercant el Graal? En companyia d'un cavaller inexistent? Li bastarˆ el gasoli? S’, li bastarˆ, el dep˜sit era encara ple quan li he deixat el meu bell cami— negre, nou, lœcid, flamant. Un cami— buit, ara, per˜ sencer.

(TambŽ la veu es va perdent, en la foscor.)

I en Bruno? Es trobarˆ bŽ amb aquell desconegut? El sabrˆ entendre? Li agafarˆ afecte? Tot s'embulla ara dins la meva ment, ja quasi no sofresc, ja no trob les paraules, nomŽs voldria seure a qualque part i descansar, esperant l'alba de demˆ. Si ve. Em sent tant cansat, tan tot sol, tan esgotat. I tan inœtil. Torn pensar en la jornada de la meva vida i no record ni just un moment de qualque utilitat. O de qualque afecte. O simplement de qualque sentit. Ara les tenebres s'estrenyen entorn meu i em forcen a aturar-me. Fa tant de fred i estic tan cansat. Em recolzarŽ damunt aquesta pedra, esperant l'alba. Per˜ tots vosaltres sou testimonis que el meu darrer pensament ha estat per a ells, per a na Maria i per a en Bruno. Ara, per˜, estic cansat.

FI

Nota

Tant Žs dir-ho tot d'una: a mi el teatre no m'agrada. Sempre n'he fet o llegit o escrit o vist. De nin amb teresetes per les escales del quarterot on s'amuntegaven moltes de fam’lies, de gran a tremoloses direccions art’stiques, al Piccolo de Milˆ com a delegat de premsa, a Riccione amb premis per a texts sublimats i afortunadament oblidats. Fins i tot llegint tots, vull dir tots, els tractats can˜nics: i, com deia Voltaire dels Pares de l'EsglŽsia, abans o desprŽs me la pagaran. Per˜ (perqu sempre hi ha un per˜) el teatre no m'agrada. No m'agraden les kantianes, les avantguardes presumptuoses, els estrils experimentalismes: bancs inc˜modes, plens de verdet, actors dolents, diccions vesuvianes, tres espectadors, tres, com a companys de desventura, texts inexistents, avorriment capital i mortal. No m'agraden les Seus Oficials del Conformisme i del Bongust, les Grans Sales de la Tradici— Acadmica: declamaci— exorbitant insuportable, el guarda-roba amb la coa, la reserva impossible, el setinat superflu rid’cul narc’sic programa de sala, les jaques, les corbates, els acomodadors, les propines. No m'agrada res. Per ventura qualque fortu•t esdeveniment, imprevisible, incident de cam’: una Tempte de Peter Brook a un jard’ verons, un Tristany i Isolda amb escenografia de David Hockney a un Municipal del qual Žs piad—s no recordar el nom... ... I aquest text, en efecte, Žs una llarga declaraci— d'amor al llibre, a la novel.la, al plot de la paraula escrita, a la pˆgina blanca que, a poc a poc, s'omple de fascinants signes cabal’stics sota els ulls del lector... Tot aqu’. Per˜ el Camionabile 451, ara, l'heu llegit. Potser tendrˆ una petita utilitat afegir que Walter c'est moi!, com cridava el neur˜tic Flaubert de la seva madame Bovary.
En temps en qu cada autor prova desesperadament de negar qualsevol traa d'autobiografisme, ans al contrari, fins i tot la mŽs descarada evidncia, doncs bŽ aquest autor confessa: Walter som jo, en provar d'esmunyir-me dolament de la vida. Per˜ som tambŽ Bruno, plebeu. I fins i tot Maria, carnal. Per˜ all˜ que som de veres, de mŽs? Els meus llibres, les meves lectures.