(Primera introducciò de la veu)
I - Les branques de l’oliver servien de creu
Jérez de la Frontera on els cavalls canten un cor que
s’assembla a les dotze mesures d’un blues espaventat cap a
les encluses de ferrers que han oblidat que viven encara.
Unes notes s’agafen als platans que remouen els somnis andalusos,
llesques de pa perdudes pels qui tenen ara una fam inextinguible.
Ah, gitanos de Jérez !, morenos de verde luna, com deia ell
en el moment de l’amor, ah tigres de les rambles,
ferotges com els humans, com tu, com jo que no sabem
els camins exactes vers el ple domini de la terra, vers els ritmes
d’unes vides inacabables i verinoses, com són les vides que canten
el plaer que ens presenta les claus de la mort que s’acosta.
Que s’acosta o que ja ens cobreix el cos del seu abric negre teixit
- ella ho diu - per protegir de la fred sense dubte terriblement definitiva.
Malgrat tot la ràbia de viure dóna impuls als cors més freds…
(Primera conclusiò de la veu)

* * *

(Segona introducciò de la veu)
II - Branques de sassafràs per a Scarlett
Els ulls esdevenen blancs pels qui són definitivement
negres, esclaus foradats de bales i de menyspreu
en la nit. Llavors els banjos elèctrics maten les orenetes que passen.
Crec que els paletuvis mostren els dents als cocodrils que somnien
de misteris i que per venjar-se menjen les bosses plenes de dòlars
de les senyores, elles sense misteri, de Nova-York la desmesurada.
Ràpida com Mika, l’àguila verda baixa i plora sobre
la mort d’infants maltractats per mines subterrànies.
Ah, la ràbia, la ràbia de la vida que s’aixeca contra
les morts inútils que voldria imposar-nos la dictadura dels arbres.
La Mort ella mateixa - majúscula obligatòria - té por de les morts inútils…
Ara un analfabet agafa el violoncel dels arbres florits i ens ofereix
la tendresa d’un oreig trist en les branques dels sassafràs.
Malgrat tot la ràbia de viure dóna impuls als cors més freds…
(Segona conclusiò de la veu)

* * *

(Tercera introducciò de la veu)
III - La veu em crucifica el ventre sobre un arbre sense existència.
La por és més forta, es diu, que la vida, però és també
més forta que la mort. Amb la mort no es pot viure malgrat el silenci,
amb la por la vida és terrible com un punyal malai però la vida
segueix el seu camí, agafa dreceres y senderes que pujen
y baixen com una carícia sobre el teu cos encara dins el silenci
d’una nit silenciosa. El plaer a desgat la por és un repte
guanyat a cada instant, una muntanya impassible i un oceà colèric
que ens donen, cal saber-ho, el pa de cada dia, el pa de cada nit.
Els camins silenciosos, les dreceres de muntanya que fan al final
el camí més llarg, són els meus moments d’alegria i agafo la vida
amb les mans àvids encara que es dibuixi el nom de la mort.
Ah, els ritmes que a despit del anys ens fan batre les venes.
Malgrat tot la ràbia de viure dóna impuls als cors més freds…
(Tercera conclusiò de la veu)