No moure’s

i aguantar la respiració,
fingir
fins a punta
d’Alba
i després tombar de sobte
a la cantonada de la casa
on s’estén
aquell estany que dormita.
I llavors ensumar l’Elba
i les brises toscanes
de flor de gessamí…

I deixar grallar
les cornelles
que diuen que nosaltres, els illencs,
vivim en una presó.
Quina bajanada, sí, quina bajanada…

El Diable, segons elles, ha proscrit aquesta flor,
sempre fou respectada la llei del gran ducat,
emperò, bojament enamorat,
el jardiner se’n vengué
a regalar
una branqueta
blanca i groga
tota perfum…
tota amor…
Et diré Iasmina,
perquè val més callar el teu nom,
els Mèdicis em cerquen
m’han condemnat a mort.
Au, cull aquest branquilló,
porta’l a l’altra riba,
hi he posat el meu cor
i els seus mils sospirs.