Mariana Ripetta, la filla d’un carboner, s’havia acostumat, després de la mort de son pare, a viure sola enmig del bosc. El seu habitatge era una barraca amb murs de pedra seca j teulada de brancam. L’humil casa, d’una sola peça, amb una xemineia al beil mig, segons costum dels antics sards, tenia un hortet j un galliner a la part del darrere. Un poc niés lluny, sota el sopluig d’un coval hi havia una cabra lietera. I encara, seguint un cami— noi, sobre un marge, tenia cura aquella al.lota d’una casa d’abe 11es on es destil.lava una exquisida mel de romanl. A niés de cul— tivar cols, iletugues, raves i altres verdures i hortalisses, menjava, Mariana, f ruites bosquetanes com mores j f raules, i castanyes, puix aqueli bosc era quasi tot castanyeda. No descui dava un art, heretat del seu progenitor, que no era aitre que el de conéixer i fer servir les plantes medicinals. Tres o quatre pits en l’any anava al mercat I allà bescanviava ous, mel I for matges per sabô, pasta per a sopa, cera, oh I algun tros de teixit amb el quai renovava la sempre pobra i deteriorada vesti menta. Devia tenir la doncella vint-i--dos anys i havia arribat ais dies que descrivim amb unes cames ilargues i extraordinària ment àgils, un bust moit ben dibuixat d’endurides i regulars ma melles, uns maiucs generosos I un rostre bru, bonic i ovalat que animaven uns ulis grisos de gran vivor i ben desperta intel.li gència. Esperit iliure, rebel, solitari per força, semblava con tenta dins aquella ombrivola natura, pràcticament ignorada de tothom. Cada capvespre anava a cercar llenya per a fer foc I co rria peis senders encatifats de fuhla seca per a visitar els cérvols, els seus amics I interlocutors. Gulada pel cants dels oceils seguia el rastre d mamifers de pèl roig fosc, curt j aspre, que es feien admirar per les seves banyes rnassisses I ramoses que perdien I renovaven cada any. Descobria en la terra f resca les petjades de ilurs potes ilargues i amb gest alegre anava a i d’aquells animals, que en veure-la, movien la curtissima cua, talment coin si fossin gosos de falda. També els cérvols femella acudien a llepar-li les mans i allà, enmig de la foresta s’hi concentrava una tert on les paraules humanes es barrelaven amb el remugueig d’aquells éssers que no eren tan irracionals coin la gent es pensava.
La tardor donà pas ais primers oratges de l’hivern j Mariana havia de restar dins la seva barraqueta, prop dei foc, de fosca a fosca, en aquelis breus dies d’hivern, encara més ombrivois en aqueli boscatge. I aqul apareix un altre personatge revestit de ben marcat caràcter. Es tracta d’Hug Bonapart, de la familia dels Bonapart de Mallorca, cavalier de cinquanta anys, alt I fornit. Cavalca amb dos deis seus servents i porta un vestit de caça grisenc creuat amb una ratiia blanca. Té un nas ilarg, una barra ampla, un rostre de dura expressiô, un capeli blau amb p10- mes d’estruç j uns ulis de mirada biava, quasi metàl.lica, al dir deis seus enemics. S’endinsa per caminals pobiats de moises i ro meguers, galopa sobre les estores d’herba f resca, passa entre els veils arbres foirats de plantes enfiladisses. S’atura i ensuma l’aire embalsamat de menta.. .On sôn els cérvols? Ha de menester bona carn per a fer una bona torrada. Un dels seus servents, que sembla esser expert en la matéria, assenyala un abisme obert per les torrentades. El governador Bonapart, que administra Côrsega en nom del rei Ferran d’Aragô, es lamenta dintre seu, d’haver ha gut de deixar a l’esquena massa coses: Primer les alcoves i sales del Palau Bonapart a Ciutat de Mallorca, on hi té tans amics I bones relacions, negocis ± entreteniments. Després el Palau Reiai de Barcelona, on era ministre j conseller del monarca, tot plegat enmig d’una vida regalada. Perô un cop a Côrsega, després del nomenament, la desconfiança envers dels que i’envoltaven es re flectia per tot arreu: en els claustres tenebrosos on s’hi amaga va la iluentor d’una espasa traidora, en els racons de les façanes de cada casa de Bastia, la capital.. .La daga podia romandre també ocuita entre tapissos I cortines, sota damascs i velluts...
Escolta la remor de les muntanyes, els sorolis del crepuscle que s llunyans i de sobte, veu tres o quatre cérvols que salten per clins els matolls.
-Els cérvols! Els cérvols!-Crida--No els deixeu fugir !
La festa, en el casai del govern de Bastia, servirà per a lii mar asprors, per a fer amistats noves, per ésser finalment accep tat pels poderosos de i’iila. Bé l’havien avisat. Bé i’havien ad vertit: el cors és intrèpid, d’ardent imaginaciô, amant de la glôria j la liibertat, que mai no s’ha doblegat ais invassors i dominaclors, per altra banda, tan diferents, des dels fenicis ais catalans, passant per grecs, romans, gods, pisans i genovesos. I res millor que carn de cérvol a la graella.
Aixi doncs, Hug Bonapart afica els esperons a la seva munturaI seguit pels seus servents, es ilança al galop. Dispara, com pot, un i aitre cop, la seva ballesta. El mateix fan els altres. Perà les fletxes es perden en la fosctiria de l’esponerôs fullam. I vet aci que quatre dels animals côrren I côrren per a salvar-se j en el seu desconcert, mentre sonen en terra les ferradures dels cavails i en l’aire el corn de caça, cerquen la barraca de la dolça Mariana. Arnb les potes, un dels cérvols, fa soroll a la porta i en obrir, la xicota descobreix els seus amics del bosc que li dernanen refugi I ajut. Els fa entrar j els abraça per tal de calmar-los en el seu regirat tremolor. De sobte, Hug, apareix en el ilindar de la porta I resta moit sorprès al davant de la curiosa escena que se ii presenta al davant dels ulis. Els dos servents no dubten en fer un gest que significarà infringir mai- tractes a Mariana j matar allà mateix els nobles animais. Perô el governador els atura, absort en la contemplaciô d’aquella al.io ta que li sembla quelcom d altre môn. Els ulls severs de l me es topen amb la mirada trista i tendra de Mariana. I corifûs, quasi avergonyit, fa cul enrera I se’n toma per allà on ha vin— gut. Tanmateix, ja a Bastia estant, Hug Bonapart no es podrà treure del cap aquelia visiô que se li antulla gairebé màglca. Tot j que és casat, tot I que és pare d’una dotzena de f lus, decideix de fer-se seva la doncella del bosc. Aquesta obsessiô creix més j més en el seu interior, a la part més perversa de la seva ànima. Per tal d’enganyar el seu esperit, pensa, que apode rant-se de la f illa del carboner, li podrà donar millor vida, iluny de les serralades on nia l’àguila I dels penyais on arrela el roure, fora dels boscos quan resten coberts per les terribles nevades I deis abismes que solquen els torrents...
Aixi doncs ordena ais seus dos homes de confiança de tomnar a la grandiosa castanyeda on ella habita i que de bon grat o per força, la portin al seu casai. Sense perdre un instant, la pare- lia de sicaris surt al trot i arribats a la contrada on estava la barraca, no la poden trobar. Bé la cerquen homes j dies. Tots els racons d’aquell bosc se’ls apareixen semblants. I quan, e la fi, creuen trobar—se en la clapa de la selva on viu la doncella dels cérvols, en lioc d’habitatge només hi veuen un grandiôs i centenari castanyer. S Hug Bonapart en saber que la da misel.ia dels seus somnis ha desaparegut i aixô l’emmalalteix. Les nits se li faran liargues. Des de la torre de ca seva, a la ciutadella, contempla durant hores la mar j el port, com sj enyo rés Mallorca, on potser, en la distància, s ciel male- f ici. Morirà a Bastia pocs anys després i la seva familia esde vindrà corsa, ja per a sempre. Mentrestant, la branca mallorqui na ciels Bonapart s’anirà extingint de mica en mica.