Ja hi tornam a ser. Jesús quin dia, avui. Ho serà gruixat amb aquesta lumbàlgia que passeig. M’hauria d’haver donat de baixa. No puc més i encara no he començat. Fos no fos em posaria a cantar per mirar d’enterrar les penes. Què hi quedaria bé, en aquesta cambra: un pasdoble? No, seria molt ordinari.... Un trosset d’òpera? Però si jo no tenc veu per enfilar-me amunt i amunt. I un cuplé una mica picantó? Això sempre queda bé. Fins i tot els senyors, en parlar una mica de cul ja riuen. És que ells també en tenen un bocinet. Avui , na Carminya, la governanta, no hi és, no sé que li han de punyir a l’home devers l’hospital, i jo he pogut triar les habitacions a desar. Només per fer la guitza a les altres i per demostrar qui som i que va ser tota una injustícia que no me nomenassin a mi, governanta, he triat la zona dels VIPS. Per què? No ho sé. Aquí es pensen que fer-les és tot un privilegi. Na Carmiña, encara que no ho confessi obertament s’ho estima més que no una mica més de paga. A vegades, quan feim un sopar i ha begut un poc més del compte li estiram el bec i ella tota mesa se sent nedar dins un riu de sabonera de satisfacció. M’agrada imaginar-me com viuen a través dels petits detalls que deixen a les habitacions, el perfum de les flors que els marits han comprat per a les senyores, l’etiqueta amb el preu d’un fulard de seda... Hi entres i sents aquelles aromes d’essències, aquell massatge facial que es posen... I si per casualitat han vengut amb ella, amb la senyora o amb l’amant, que m’és a mi, sent aquell perfum, aquella fragància que jo només d’estraperlo som capaç de sentir quan vaig a la perfumeria i mig d’amagat, quasi de puntetes, m’acost a les mostres de perfum del bo i me’n pos un poquet, per aquí, pels polzes, i aspir eixamplant la pitretra, dissimulant una mica, però amb tota l’ànima, com si me ne’n volgués portar una mica amagada dins les conques del nas, d’amagat de la dependenta perquè servidora té una mica de decència...

Au! Vanesseta, som-hi. Primer envit. Dama o cavaller? Ai, ara em pega un no sé què aquí, just en aquest buit entre les costelles i l’estòmac. Una mescla d’emoció i de fàstic. Fos no fos faria repicar els tambors: Au, badocs, entrau tots als paradís dels rics. Però Déu meu, què és això? més que un llit sembla una pleta sense esterrossar. Aquests executius! Són tots com a maquinetes que qui sap quin déu els dóna corda! Avui el senyor no ha dormit al seu jaç habitual. Programat com està, s’ha aixecat a les set i mitja del matí, a les 8’05 deu haver baixat a berenar, a les 8’30 un taxi l’esperava a la porta i ell, planxat i confitat hi ha entrat amb la major elegància. Ai! si sabessin quin rossegall deixen darrera. Es clar que tot té una explicació. A les empreses els piconen l’orella tot el dia que han de ser agressius, que han de caçar, no una mosca al vol, sinó ni un microbi no els pot passar per malla i a casa seva quan arriben, troben la dona que es queixa que la mimen poc o que mai no té un detall per ella; i llavors les criatures, i els crits i les besades i aquella mica de recança per no complir com cal totes les obligacions paternes, i això els estova una mica, els acaba de fer el repèl i van a colgar-se lassos i atupats. I si no sempre hi ha els llençols de davall, quatre punts ajustables, prodigi de la tècnica amb minúscules, que els impedeix fer aquest devessall. Però mirau aquí, ni Egipte, fustigada amb les dotze plagues, quedà tan malfeta com aquest pobre llit. Ai, no sé si el faré cristià. Voleu dir que pel cap davall, aquest subjecte, avui no ha somiat que n’escanyava sis o set? Vegem, examinem el territori, facem-li acuradament l’autòpsia. El cocó del llit està a la part dreta que és la que teòricament ha usat per dormir. Confirma aquesta hipòtesi el fet que s’ha trobat el llençol aixecat de les quatre puntes i té forma de X, la qual cosa vol dir, sense haver estudiat massa criminologia, que la part que roman en el seu lloc és perquè ha estat presa per l’embalum i el pes específic del subjecte en qüestió. El coixí dret ha estat vilment despullat de la seva protecció, cosa que en un llenguatge tècnic anomenam coixinera, que roman ajaçada per terra, tota arrugada, cosa que confirma que abans de ser abandonada del tot fou, involuntàriament, torturada pel distingit hoste. El coixí conserva, només que se l’odori amb delicadesa, una mica d’essència destil·lada de la seva propensió sudorífica que, amb l’ajut de la calefacció, que el molt massoquista ha mantingut a tota pastilla tota la nit, ha romàs enganxada al coixí i s’ha consolidat en forma de taca. L’altra coixí roman mig esperellingat a l’altre costat amb símptomes més que evidents d’haver estat usat com a dama de companyia o, qui sap si, de salvavides. Es fàcil observar com la coixinera és a punt de ser arregussada del tot, com si fos llenceria íntima, cosa que ens fa inclinar molt més per la primera opció. Evidentment el cobertor roman, talment una corona mortuòria, als peus del llit. N’és innocent de qualsevol trifulca i de qualsevol complicitat ja que segons totes les suposicions fou la primera penyora que patí la humiliació del desterro. El llençol de damunt, amb clars senyals de violència ha estat company inseparable de les pugnes nocturnes. S’ha hagut d’enrotllar sobre ell mateix com les llaunes de tonyines d’un temps, quan encara no s’havia generalitat l’open eisy, que en diu la meva veïna que té una mocosa de quinze anys que xampurreja l’anglès i ella l’escarneix a tothora més estufada que un paó. Examinem amb detall, no massa no fos cosa en sortiguem nafrades, el camp de batalla. Amb tota la cura del món, talment com si es tractàs d’un teixit adolorit, agafam el llençol de damunt per una punta i l’intentam posar equànimament en els seus justos termes. Us podria telegrafiar la jugada que ve a continuació però m’estim més que siguin vostès mateixos qui ho vegin amb els seus propis ulls. Avançam lentament, amb càmera lenta fins a descobrir, ta-xan tat-xan que el llençol, si fa no fa en el punt on convergeixen les seves diagonals té una taca que si fos possible restituir-la en la seva textura original convendríem que es tracta d’un material llimós, producte no d’un fortuït i imprevisible acte funcional, sinó més aviat fruit d’una premeditada i preconcebuda mas-tur-ba-ci-ó. La qual cosa, segons la nostra acurada experiència, ens fa descartar com a efecte detonant la televisió en la seva modalitat de pagament (l’executiu no es pot permetre la baixesa d’haver d’humiliar-se davant el recepcionista i mostrar-li, via suplements adicionals, la seva porca abjecció). Per tant, descartat aquest demagògic instigador podríem convenir què ha estat amb.... No amb una revista pornogràfica no. Aquesta genteta té una certa profunditat cerebral i uns recursos que els plebeus no tenim. Ho ha fet, oh meravella, amb la imaginació. Ha estat un atac de desig insatisfet. Havia fet comptes de lligar-se qualsevol dama fàcil i emportar-se-la com un trofeu de guerra a aquest tàlem de lloguer. Però les presses, la mala cara, la poca traça i mil i una futilesa més han esvaït les seves ultravalorades qualitats de latin-lover. Solució subsidiària: acudir a carn mer-ce-nà-ri-a, altrament dit una puta. Un recurs massa fàcil i al capdavall que tothom, vull dir aquesta genteta, el troba degradant pel poc mèrit que comporta. Què pensaria el porter de nit, que es coneix tota la mercaderia de la ciutat, quan el vés aparèixer amb la marfanta per la porta? Indubtablement tot d’una li faria una radiografia francament esgarrifosa: en primer lloc, cauria en picat la fama, l’honor, l’estima que l’honorable senyor podria tenir; cosa que seria inversament proporcional, en canvi, si la subjecta en qüestió provingués d’una meritòria i anònima caçada al vol; en segon lloc, el porter de nit, atès el seu minuciós domini d’aquesta mena de mercaderies, sabria si el presumptuós client és aferrat, morbós, masoquista, sàdic, pervertit o indefinit quant a la seva filiació sexual, cosa que a més, pel poc domini del peixet que té el volander client, pot, d’altra banda, portar a inequívocs imperdonables que, ves per on, acabarien inexplicablement filtrant-se al seu brillant expedient. Per tant, si no s’ha caçat una voluntària al vol i el recurs fàcil de la visa d’or s’ha descartat completament, com es pot resoldre aquella bimbolla de desig? remei antic, casolà i manual: espolsar-se-la. Però no es creguin. No és tan fàcil. Aquesta gent no actua així com així. Aquest acte alevós hauria estat impossible si no hagués estat amb l’ajut d’una penyora màgica. Quina és? Facin senyores i senyors les seves apostes? Arrisquin les seves messions? Sopes, volen sopes, idò ja està. Basta obrir el calaixet superior del comodí per trobar-nos amb una capsa de preservatius. Oberta, vostès mateixos ho poden comprovar per les arrugues que presenta el prospecte, i amb un element separat de la resta, cosa que implica una total disposició per a ser usat en cas d’emergència o necessitat. A vegades, aquesta servidora ha trobat una d’aquestes criatures de làtex, com un peix dins un rostoll, tota esllanguida i dessecada en un cornaló del calaix. Inútil per a sempre més. Però no se’n vagin. La cosa, aparentment tan senzilla i primària, encara té més ramificacions. Per si d’acàs l’efecte de la penyora, com una Salve a la Puríssima, no hagués sorgit efecte, el subjecte en qüestió ha volgut assegurar el tret i ho ha fet amb la inestimable ajut del diari que, en funció del metabolisme atàvic del nostre convidat deu romandre tot escotorrat davall el llit. No, no és aquest cas! idò en el seu defecte roman a la paperera però sempre obert, vegin sinó, per la pàgina de relax: estudiant, joveneta, no professional, s’ofereix per hores a cavallers solvents i amb bona posició. Viuda, jove, problemes econòmics, cerca mascle apassionat, mínim trenta mil. El cos del delicte! Una vegada restituïts els fets sense la presència abjecta del presumpte implicat, procedirem a la destrucció de les proves i a preparar la llosa per si avui vespre hi cau un altre tord. Lara-lí.... Lara-la.....Laral-li.....Lara-la. Alerta, avís per a principiantes, convé davant un panorama tan desolat com aquest cerciorar-se que l’interfecte ha abandonat per complet l’habitació i, fins i tot, l’hotel. No fos cosa que us passàs el que sempre sol passar. Que amb l’excusa de venir a cercar la maleta o d’haver-se oblidat l’ordinador portàtil o qualsevol fotesa de l’arsenal que porten, ell entra com un Jesucrist Superestar a Jerusalem i llavors us embetuma amb la seva mirada de fera lasciva i si no li aturau els peus us marca l’urpa per una natja o, en el pitjor dels casos, cana a la perfecció la vostra talla de sostenidors. I no hi valen crits. Els clients mereixen un respecte i sempre tenen la raó. Regla benedictina de la casa on servim.

Ara, si tots vostès m’acompanyen, assistiran a una perfecta ressonància magnètica de la vessant escatològica, porca amb paraules més senzilles. Capítol segon: el bany. Aquest sis metres quadrats ens forneixen una quantitat d’informació primària de l’individu que anomenam convencionalment i respectuosa: senyor client. Convé obrir la porta discretament, i observar amb cura l’escenari dels autos. Entrar-hi amb la mateixa insolència d’un miura que surt pel toril de la reial maestrança és una imprudència temerària que pot acabar amb l’assistenta ingressada en una UVI i amb una cuirassa de guix que li foltra el 90% de la superfície útil. Raó evident, el bany pot presentar símptomes alarmants de la síndrome pantanosa. Es poden establir, segons l’estat amb què s’ha trobat l’habitació, a prioris, però sempre és un assumpte delicat i perillós, la quantitat de desorde final és directament proporcional a com el menen d’estret a casa seva. D’on es pot concloure que si l’aigua treu la punta del nassarrí per la porta, a casa seva no en vessa ni una gota. De totes maneres no crec que sempre funcionin aquestes teories, crec que són suposicions fàcils de na Carminya. Quan un home és brut, ho és sempre, aquí i a ca seva, potser allà ho dissimuli més, però un brut sempre és un brut. Entrar en el bany suposa tenir un fetge com un petroler que no passa la ITV ni regalada. Els mínims perdonables, ja us els podeu imaginar, uns reguinyols de pastadents per la pica, algun esquitx pel marbre. El d’avui mira que ho és, brut. I jo que l’he vist sortir per la porta i anava més estirat que un philodendron que sempre ha viscut a l’ombra. I se n’ho ha duit tot..., no ha deixat res: el paquet de cleenex, la bosseta de sabó i la de xampú, el raspallet de dents, el de fer les sabates netes, tot, tot i tot, aquest home, si viatja molt, deu poder fer un mercadet benèfic amb tanta potinga minimalista. El salva-eslip inclòs, què el deu haver de filar? Bé, posats a ser pràctics, per ventura té morenes! Ja està resolt l’enigma, el senyor no se sap torcar el cul. Mirin quin mapa que ha deixat estampat a la tovallola. Ara s’explica tot. Aquest mal, mira que és de molts. Jo els suggeriria, a les empreses, que en els interludis d’aquests cursets de competitivitat els fessin una mica de prèdica de com netejar-se els darreres després d’haver tributat a la natura. Cada dia me’n trob dues o tres, de tovalloles brutes. Es veu que és un mal interclassista. Globalitzat, que en diuen ara. I Žs que els estufats d’homes es pensen que el bidet és un luxe només per a la higiene íntima de les senyores. O per rentar-s’hi els peus si tenen peresa de dutxar-se. Homes, com a cavalls verds! Ah, i tornant als cursets de les empreses, també no estaria de demés que els ensenyassin a orinar. No només per la dificilíssima tasca que els suposa durant tota la micció haver d’endevinar el forat sinó també perquè la majoria el s’entren quan encara baveja una mica i, és clar, encara ell, el membre, no s’ha ben col·locadet covant els ous, ja els veus la taqueta que s’insinua. I ells bé que diuen, aquest lavabo com xorreja, ja m’he tacat. Ja ho poden endevinar el que els brama!

Ja està, feina feta té bon tranc. Només em manca posar les cortines. Treure l’esprai màgic i sifonar una mica. La governanta vol que l’ambient sigui homogeni. Tot en ordre.

.... Ai! m’oblidava la darrera comprovació. Sí, això és el comandament a distància. No seria la primera vegada que, anant tan aturullats, se l’han enduit i ens han deixat el mòbil per ponedor.

Ai! aquesta lumbàlgia. Ja no hi pensava. No sé si m’he contagiat del virus de la competitivitat però tot el temps que he trullat no hi pensava, en el mal. Ja és hora d’anar a berenar: dues galletes integrals i un iogurt descremat... És una bona hora. Totes hi seran. Ja ho veis, no ho ha estat, cap privilegi. Però les altres no ho saben. Viuen dins la falsa visió que els ha fabricat la governanta. Ara deuen surar dins un mar d’enveja. Avui seré la reina. Una reina sense territori, a l’exili d’una mentida prefabricada. Una reina que comanda dins el mar profund de la infelicitat dels altres.
A les vores vives de Sant Marçal de l’any 2000