XV

Guaita el temps
–vell senyor de falconeria–
com recull i atresora la carnassa
amb què ha de alimentar els jorns
que la mort preserva i fixa,
amb quina força llança al cel l’objecte
màgic de l’amor.
Com la palpitació de la causa primera.
En la nuesa de tot allò que no té nom.
Sempre el mateix gest : ell posseir,
Tu ésser posseït.

Jardí bàrbar, Llibres del Mall, Barcelona, 1981.
In Raison de hasard, Noroît/Fédérop, 2010.