Quan el rellotge de pèndol de la sala va tocar onze vegades, ja feia gairebé dues hores que Anton Pàulu feinejava amb les carpetes de l’ajuntament. Havia estudiat l’allargament del camí d’A Funtanichja, la construcció d’un altre dipòsit d’aigua, el moblament del saló dels joves. Francament, havia treballat bé, havia treballat molt i estava satisfet. La brama que corria pel poble li feia mal al cor i aquestes dues hores l’havien ajudat a no pensar-hi. Va desar les ulleres i va ficar l’estoig en un calaix de la taula al costat dels bolígrafs. Després es va asseure a la poltrona i va engegar la televisió (…) Al bell mig de la pel·lícula, quan el jove trotava tranquil per la prada, va sentir una porta que s’obria. Li va costar entendre que era la porta de casa seva.

–Endavant, passeu!
Eren ells. Els nanos. Ghjuvan Marcu i Vincensu. Amb la història de sa mare, ja no hi pensava.
–Bona nit, Anton Pà!
–Bona nit, nois! Com que ja sou gent de la casa, aneu a la cuina, agafeu aquella botella de moscatell de la nevera i els vasos, també! (…) On éreu la nit que va petar l’estació? –va preguntar Anton Pàulu (…)
–Érem aquí, Anton Pà, que no us en recordeu?
–Fins a les quatre, i després?
–Vam marxar cap a les cinc, oi que sí? –va dir amb convenciment Vincensu.
–És la primera vegada que ho sento! Qui s’ho hauria de creure?
–La geperuda, els policies! –va dir Ghjuvan Marcu–. A les altres persones no els importa.
–Que no ho sabeu, que m’heu fet còmplice d’una acció que rebutjo?
–Heu dit que sou al nostre costat, tot i que no amb nosaltres
–li va recordar Vincensu.
Anton Pàulu encara dubtava entre fer-los fora de casa i acabar-ho d’una vegada per totes o seguir acceptant-los per no perdre l’oportunitat de fer-los entendre que ell tenia raó. Havia pensat en ells moltes vegades. Al capdavall, fins a quin punt s’arriscava? La seva condició de tinent d’alcalde i les seves posicions antiautonomistes i antinacionalistes, el treien de tota sospita. La geperuda no hauria escorcollat mai casa seva. I pel que fa als sacs, encara havia de néixer qui podia trobar-los! Però només faltava que els nanos li demanessin un fals testimoniatge! A les cinc del matí, a casa seva ja no hi eren, aquella nit! Era més que evident que els dos tenien cua de palla. I si la policia vingués per interrogar-lo, ell què faria? (…)
–Apa, passem a altre tema. Per què heu dinamitat l’estació? –va preguntar Anton Pàulu.
–De què parleu? –va contestar Vincensu–. Vós no en sabeu res. Si voleu ser al nostre costat, heu de saber que a les cinc, aquella nit, érem aquí, a casa vostra!
–Encara que fos veritat, la vostra manera d’actuar no és legal! –va dir Anton Pàulu.
–Potser no és legal –va dir Ghjuvan Marcu–, però és legítima.
–I tant que no! No es pot jugar així amb les paraules! –es va amoïnar Anton Pàulu.
–Ni es pot jugar així amb llibertat d’un poble! –va afegir Vincensu.
–Qui és que parla de llibertat? –es va inflamar Anton Pàulu.
–Els nacionalistes, només –va dir Ghjuvan Marcu–. Els altres en tenen prou de menjar de les mans de l’amo.
–Sempre amb la mateixa història! –es va alterar Anton Pàulu–. No hi tornis, amb allò del llop i del gos!
–La lluita no és violència: és l’arma dels qui no tenen altres formes d’expressió. Jesús també fa agafar el fuet contra els mercaders del temple! –va dir Vincensu–. Quins mitjans li queden, al dèbil, per defensar-se contra el poderós que l’agredeix?
–Però si no t’agredeix ningú! –va cridar Anton Pàulu.
–Perquè us han begut el cervell amb les seves raons. Us han destruït la consciència de pertànyer a un poble! –va dir Ghjuvan Marcu.
–Com sempre, no voleu escoltar res! –va dir Anton Pàulu, volent tancar el tema.
–I a vós tampoc no us agrada gaire escoltar! –va dir Vincensu.
«Home», pensava Anton Pàulu, «no hi ha manera de convèncer-los! Però no m’hi vull barallar, que vull guardar la possibilitat de fer-los venir al meu terreny».
–M’heu de prometre –va seguir Anton Pàulu– que per un cert temps, almenys, no fareu petar res més.
–Tranquil, Anton Pà. Mentre els sacs siguin aquí, no podrem pas!
A Anton Pàulu se li va escapar una mitja rialla. Al final, el cabdill d’aquella colla de brètols encara resulta que seria ell! El rellotge de pèndol, que havia callat amablement durant la discussió, tornava a fer sonar els segons discretament. Anton Pàulu i els dos nanos van buidar les copes i van anar cap a la porta. Els fanals del carrer estaven apagats, i també els llums de les finestres abocades a la plaça. Els dos nanos van desaparèixer dins la nit, com lladres. «La lluna resplendia sobre Bastia, el Port Vell semblava contemplar-la.» Però, en aquella hora no se sentia ni guitarra, ni mandolina. El silenci, només, embolcallava el poble, després que s’hi hagués fet molt soroll, com el que fa l’esmolador esmolant ganivets. Encara que, aquí, no eren ganivets el que s’esmolava.