No em suposa gaire esforç recordar
la primera sensació percebuda
el dia que vaig iniciar el còmput
de la meva història a partir
del descobriment de la teva riba
diu u del mes u de l'era nova:
adonar-me que la vida del temps
es pot marcar per l’aroma que exhalen
les situacions que el van accmplint.
Així, la flaire dels moments de calma
absoluta es podrien correspondre,
si fa no fa, a l’efecte de sentir-me
pessic de cel o grum de terra bona;
altrament sentir la desemparança
que em produïa no tenir-te a prop,
a l’abast, sense estar a tir de fona
creava una espècie de sentor
tan irrespirable que els pocs espais
que aconseguia endevinar a penes,
s’esvanien al temps que s'enduria
el baf i se’m gebraven les mirades.