No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
¡Oh mortal! ¡Oh mortal!, deshaz la rueda
pues de vida a merced de la agonía
lo que te queda es lo que no te queda.
El telèfon sabia cada cita
i la veu estremida del missatge.
Adesiara m’engatava per no veure’m
(impossible llegidor d’una carn inefable)
nuu d’amor sentint-me enamorat.
Al bar fassers, formica sense marbre,
carretades d’arena feta espera:
un desesper sencer no dóna cap imatge.
Aquella por secreta amb gust de poc
m’anava esperitant amb dues paraules
que repetia a tothora com un boig.
Les palmes queien com queia l’horabaixa,
turistes devoraven suvenirs a balquena
i ningú no sabia el nom del que esperava.
Vaig badar molt els ulls per veure i creure
si de bon de veres era el vuit-cents cinquanta.