1. Espero des de fa un munt de temps. Dues hores, em penso. Detesto esperar. Ja sé que a ningú li agrada d’esperar-se sense raons concretes, però és que a mi, a més, em posa boig. Corro d’una punta a l’altra dels meus pensaments, parlo a soles callant les paraules; em fa por el buit del no-res profund. Sé que un dia d’aquests faré una bogeria. Alguna cosa faré. Potser cridaré renegant els déus del cel, perquè estic cansat i moro esperant. O bé pujaré damunt d’un banc i pixaré ben dret a les boques de la gent que passa indiferent. Un dia d’aquests. Un dia. Però ara espero a soles, assegut, ferm com una roca, arrapat a un mur de llibres que elevo entre jo i la gent.
Des que em trobo aeroport endins n’he llegit tres. Un que tenia a la butxaca, un que he comprat al quiosc, i el tercer traient-lo de la reserva que sempre guardo a la maleta. I això no va gens bé: un llibre menys per a les lectures de la nit, quan seré al llit d’un nou hotel, on mai he dormit, encara.
Com és que no puc calmar-la, aquesta testa que em va a mil per hora en aquest aeroport ple de gent desconeguda i sense ànima? Potser que acluqui els ulls i que deixi de llegir. Potser que provi de dedicar-me al cos que ara desitja fugir d’un cor espantat com és el meu. Un bolígraf, doneu-me un bolígraf i un tros de paper blanc on escriure.
No puc més, d’esperar un malparit d’avió.
Què escric? La llista de tot el que no m’he d’oblidar. La maleta. Els documents. El bitllet. Els diners. Els números dels telèfons. El nom de l’hotel. El carrer. La mala sort que m’obliga a sortir de casa meva per córrer a la quinta punyeta. I tot per què? Cinc minuts de glòria al congrés internacional de les llengües minoritàries de l’Europa mediterrània. Vaig al micròfon, llegeixo allò que he escrit, ningú m’escolta i em torno a asseure, i espero dos dies més abans de poder tornar-me’n a casa. Amb un altre avió, en un altre dia com aquest.
No t’agrada viatjar? Jo odio viatjar. Cada cop que em moc de casa al món, encara que tot s’acabi en dos dies, em pesa com dos anys de vida llençats a les brutícies del millor abocador de la zona.
La meva dona diu que hauria d’anar a veure un metge. Un home com jo, no és pas normal que hagi de patir per una cosa que resulta fàcil i agradable a la resta del món. Rediable, et paguen, et cuiden, et desen ben desat a les millors capitals d’Europa, i tu et poses com l’anyell el dia abans de Pasqua.
De petit em pensava que n’hauria tingut prou ullant-me a cada instant per fumar-me Sigmund Freud. Ho sabia tot, de la seva teoria psicoanalítica. Havia vist una gran quantitat de pel·lícules de Hitchcock, entre la tele i el cine: de què em servia de llegir-lo i d’estudiar-lo encara més a fons? L’home, quan es fa gran, serà el que serà a causa d’un trauma infantil; per això, considerant que de zero a deu anys no m’havia passat mai res d’espantós, allò que encara m’havia de passar de dolent havia de venir de deu a dotze anys, perquè després m’hauria tornat un noi gran i, per tant, prou de traumes. I no m’ha passat mai res. Tot normal, un pare i una mare normals, germanes, germans i cosins tots normals, estudis regulars, fins les relaciones amb les noies han estat sempre d’allò més normals. D’on és que em ve, doncs, l’odi als aeroports, a les estacions, als ports i a tots els viatges que m’obliguen a dormir dins d’un llit estrany?