Una història

Dins la fusteria se sent el soroll que fan els interiors de les fusteries, com no podria ser de cap altra manera. Hi ha gent treballant i un transistor engegat que, suposem, ningú no escolta. Perquè ningú no escolta els transistors -per molt engegats que estiguin- en una fusteria. En un racó hi ha una tipus d’oficina prefabricada d’on vessa una llum groga, cansada i vessuda, i on se suposa que hi deu haver l’amo. Un taller d’ambient de postguerra just abans d’enllestir el mil.leni.

Efectivament, la capsa de mistos amb intenció d’oficina és el lloc de l’amo. Ho sabem perquè tots els amos són, si fa no fa, iguals, i ara n’acaba de sortir un, mireu. Surt, xoroia per damunt les ulleres un per un tots els empleats. I, caçador destre, fixa l’ull en un ; amb l’índex es recull un moc que li penja del nas dret i crida :
-Josep ! Josep, collons !
Un parell o tres d’obrers paren. Es treuen els cascs -suposem que per sentir-hi milior- i miren l’amo, palplantat davant la porta del despatx amb tota aquella llum groga a l’esquena, tirant-li les espatlles cap endavant. Quan els fa un senyal amb la mà, que elis interpreten com un què feu, idiotes, pencau, que no és a vosaltres que us crid, els obrers continuen amb la seva feina, suposem que una mica alleugerits perquè no els criden a ells.
-Josep, hòstia ! -torna a cridar mentre encén un cigar pastat que li penja a la boca. A nosaltres ens sembla un cigar, però els empleats saben que allò és un apèndix : sempre ha estat allà penjant. Si més no ells sempre l’han vist. Un empleat, suposem que és en Josep, para, deixa l’estri que feia servir damunt un taulell i camina mentre repeteix allò tan sabut de :
-Mani, senyor, mani, es que no el sentia, sap ?
-Entra aquí dins, collons, que no tenc tot el sant dia per anar darrere vostre...
I després, com intentant arrenjar les primeres paraules que, ara se n’adona, han estat massa dures, afegeix :
-...Va, nano -i es queda tan ample, com si amb això quedés tot arrenjat. Ell està convençut, de fet, que ha demanat perdó. O com si ho hagués fet.
Primer entra el cap, que per res del món deixaria que un subordinat seu li passés al davant. Després entra en Josep. El cap s’asseu a la cadira, i una mica de cendra cau damunt una taca de la camisa on, suposem, sempre hi cau.
-Va, nano, asseu-te...
-Gràcies senyor.
.-Mira, nano, no m’enfilaré : no et puc renovar el contracte. Ets bo i feiner, però les cosses no són com abans. No tens sort. Em sap greu perquè...
Suposem que el cap continua parlant tot i haver firmat que no s’allargaria pas. Perquè ens fixam més amb en Josep, que no l’escolta, només pensa, suposem, en com ho farà saber a la seva dona. Justament ara, justament ara que les coses començaven a anar bé, no hi ha dret, ara que semblava que una mica de vent engreixaria el velam i faria córrer la barca, mar i ones enllà, no hi ha dret, no tenim sort, no. No senyor.
Després recull una targeta de la gestoria i surt del despatx. Va als vestidors, agafa la bossa esportiva que la dona li va regalar pel seu sant, posem per cas, i se’n va sense dir adéu a ningú. Suposem que no ho fa perquè no vol que l’aigua que se li ha acumulat als ulls s’arreplegui encara més i agafi forma de llàgrima inútil i fàcil, i llisqui galta avall en sentir les paraules de anímiques i de conhort que els companys, és de suposar, li dirien.

* *
*

Un cop al carrer, amb la roba de la feina, encara, l’aigua aquella s’asseca o s’evapora, tot depén de si fa sol o vent. En Josep no ho sap. Més aviat no s’hi fixa, perquè no li importa. A nosaltres, tampoc. Seria fàcil que trepitjàs fems que un ca hagués escampat aleatòriament ; massa fàcil.
Pensa, suposem, en com li farà saber a la seva dona. El millor que pot fer és dir-li-ho indirectament : així reblanirà l’efecte. Açò el preocupa molt. No és tan fàcil dir una cosa així, suposem. Camina pels llocs on, suposem, ho fa cada dia quan surt de la feina. S’atura, però, davant d’un bar. Sense pensar-s’ho gaire -o sigui, pensant-s’ho poc-, hi entra. Ningú no se’l mira, perquè, de fet, ningú no el veu entrar. També ell se sent ningú. S’asseu en un tabalet, apuntala els colzes -ara un, ara l’altra- damunt el taulell engaxós. Després demana una copa. El cambrer aixeca la mirada del diari, suposem que és un esportiu -i ho suposem perquè tots els cambrers en llegeixen- i li diu :
-Què vol ?
- Una copa -repeteix eri Josep. Quan s’adona que no ha està demanant res en concret, només una copa, es corregeix i diu que un gin-tònic, o un conyac, no ho sabem, però tampoc no és el més important.
Les quatre hores que es passa en el bar bevent gin-tònics o conyacs -no ho sabem, però ho suposem- són resumibles : només beu i demana gin-tònics o conyacs. També les passa inventant històries per vendre la notícia a la seva dona. El matarà, quan li ho digui. Farà un disbarat. Mira, estimada -imaginem que pensa-, aquest mes haurem de deixar el pis i anar a un més barat ; o tornar a casa dels teus pares ; o vendre’ns el cotxe ; o oblidar-nos de l’entrada de l’apartament i seguir de lloguer tota la vida ; o no podrem anar al cinema aquest cap de setmana ; o hauràs d’esperar les rebaixes per comprar-te les sabates de taló, aquelles que havies vist i que tant t’agradaven ; o tornar a emprar els condons, o pendre les pastilles, el que sigui més barat, perquè el nen haurà d’esperar una temporadeta més, ara és impossible, tenir-ne un... Fa una ullada per la finestra i veu el cel ennuvolat. És tard i vol ploure, suposem que pensa.
Per tant, paga. Surt del bar i una, dues, tres i quatre gotes que el cel, vessut, ha deixat anar van a parar a les seves ulleres. Evidentment, avui és l’únic dia que no ha agafat el paraigua. Camina. Cap a casa seva, suposem.

* *
*

Efectivament, és casa seva. Ho deduïm perquè ha obert les portes -primer la de baix i després la de dalt, al revés seria impossible- amb unes claus que tenia al clauer que ha tret d’uns texans que duia dins la bossa que, possem per cas, li va regalar la dona pel seu sant.
Entra i prem l’interruptor de la llum. Deixa una riereta d’aigua dolça al seu darrere, un regal del cel. S’asseu a la butaca on sempre s’asseu per mirar la televisió -això és evident : la té just al davant-, i tanca els ulls, no sabem perquè. Però suposem que per pensar en com li dirà a la seva dona, que és el que fins ara ha fet. No ens dona temps per suposar res més, perquè j a està gitant sobre l’estora de pèl acrílic vermell amb un drac dibuixat que no sabem si la van comprar, els la van regalar, anava amb el pis o què. La seva dona tindrà, ara, dos motius per fer un disbarat. Tant se me’n fot, suposem que pensa, perquè immediatament després hi escup. Ara en tindrà tres. I més tard, només uns segons més tard, s’adorm. S’ha adormit i no mort perquè -a banda que no seria normal morir-se així per les bones, sense cap altra motiu que no sigui vomitar- ronca, i açò nosaltres ho podem sentir.

* *
*

Una clau que algú ha ficat dins el forat del pany -les claus totes soles no poden ficar-s’hi- provoca un petit soroll que no el desperta. Quan la persona que ha ficat la clau dins el pany, provocant un soroll que no ha despertat en Josep, ha tancat la porta darrere seu després d’haver entrat -seria il.lògic no fer-ho així-, fent un soroll encara més fort que tampoc no el desperta, nosaltres ja hem suposat que es tracta de la seva dona.
La seva dona, en veure el regalet dei marit damunt l’estora de pèl acrílic vermell amb un drac dibuixat que no sabem si la van comprar, els la van regalar, venia amb el pis o què, s’asseu feixugament a la butaca que en Josep té al costat i que no és tant per veure la televisió sinó més aviat per fer ganxet, posem per cas. Se’l mira una estona fixament, i després tanca els ulls. Això fa que, òbviament, deixi de mirar-lo, amb fixació o sense. Pensa, suposem -ja que el pensar és un fet inherent, encara que no gaire habitual, als éssers humans, sobretot quan tanques els ulls després de veure la gitada i el marit roncant a la butaca on se suposa hauria de mirar la televisió-, pensa, doncs, en un perquè. La primera cosa que li ve al cap és que n’ha passat qualcuna, de grossa. Ho sabem perquè ho diu en veu -no importa si alta o baixa : ho diu-. Segueix pensant, suposem, però no sabem en què. Al cap d’uns minuts en Josep desperta. I ell, en veure-la, intenta agafar-la pel coll, no pas per escanyar-la -que no seria il.lògic-, sinó més aviat per abraçar-la o, suposem perquè ell té necessitat d’esser abraçat -això també és inherent als éssers humans.
Tot abraçant-la, en Josep es posa a plorar. Encara no sap com s’ho farà per dir-lì-ho. No creu, però que sigui tan dificil fer-ho : li ho dirà i ja està. La seva dona no en farà cap, de disbarat. Ella també l’abraça i també es posa a plorar. Per a en Josep no hi ha suposicions que valguin : es considera afortunat de tenir una dona que l’entén, que l’ha d’entendre, pensa. I se sap feliç. Enormement feliç. Increïblement feliç.

* *
*

Una altra història

A na Maria se li han aferrat els llençols, aquest matí. Normalment es lleva a les set en punt. Per preparar l’esmorzar al seu marit. Avui, però, ell ja se n’ha anat a treballar. No creu que li hagi molestat. De fet, ell sap que des de fa un parell de dies ella no es troba a to. Fins i tot ha tingut una mica de febre. Ho compendrà, segur. Perquè el marit de na Maria és molt comprensiu.
Ha anat a la cuina, com cada matí quan es lleva, per fer-se un café. Mentre espera que la cafetera xiuli, esprem unes taronges i se’n beu el suc. De contenta que està, no li cal afegir sucre al suc. Avui podria esser un dels dies de la seva vida. Encén una cigarreta i se la fuma. Sap que potser és una de les darreres, i ni li importa. Després es pren el cafè. Va a l’habitació i es despulla com mai no ho havia fet. Deixa tota la roba per terra. Està contenta, i tant que si ! Posa música. Ben fort. Que es noti com n’està, de contenta. Entra al lavabo. Obre l’aixeta de l’aigua calenta de la dutxa. Deixa que ragi. Treu una tovallola de la prestatgeria. La col.loca damunt el radiador. Entra a la dutxa.
Quan en surt, agafa la tovallola i agraeix la seva escalfor. S’eixuga molt suaument. Com si tingués por de fer-se mal. Es posa la roba de davall. Després, i sense pensar, uns texans, una samarreta i unes bambes. Agafa la bossa de mà, les claus del pis i se’n va.

* *
*

A la sala d’espera hi ha més dones. Només dones. Però s’hauran d’aguantar : ella té el primer nombre. Serà la primera. La infermera crida el seu nom i na Maria entra al despatx.
Al cap d’una estona, na Maria surt del despatx. I surt de l’edifici. Va a la cafeteria del davant. Es pren un altre cafè.
Mitja hora més tard, torna a entrar a l’edifici d’on, mitja hora abans, havia sortit. Ara és ella qui s’ha d’esperar. Més tard, la infermera li diu que ja pot entrar. Entra. La doctora li confirma les seves sospites : està encinta.
Na Maria somriu.
És la vida moderna i sembla que funciona. Et ben planifiques quan tenir una criatura. Avui dia no la pots tenir quen ve, no. T’ho has de planificar. I aquest és el millor moment, sí senyor !

* *
*

I, com una estona abans, surt de l’edifici. Aquest cop, però, no va a la cafeteria, sinó al bar, més bé luxós, del cap-de-cantó. Demana una copa de cava. La primera celebració serà amb ella mateixa. El cambrer li dedica un somriure, imaginant-se que deu tenir un bon motiu per brindar amb cava de bon mati. Ella se la pren de cop i en demana un altra. Aquesta vegada l’assaboreix.
Surt del bar i entra en una cabina de telèfons. Truca. Parla amb algú. Riu i plora. Plora i riu. Truca un parell de cops més i fa el mateix que a la primera trucada. Riu i plora. Plora i riu.
Camina pels carrers, sense direcció fixa. Es fixa en tots els aparadors. Compra coses. Moltes coses. Somriu a la gent. Entra en una pastisseria. Es compra pastes dolces i pastes salades. Després surt el sol i es compra unes ulleres.
S’atura davant d’un portal. Treu un clauer i obre. Agafa l’ascensor. En surt. Pren el mateix clauer i obre la porta d’un pis. Entre. Put. Al menjador, veu el cap del seu marit. Està assegut a la butaca on veu la televisió. Però esta apagada. O sigui que dorm. Hi va. Vol despertar-lo per donar-li la bona nova. Qualcú ha gitat sobre l’estora de pèl acrilic vermell amb un drac dibuixat que no sabem si la van comprar, els la van regalar, venia amb el pis o què. Suposa que ha estat ell. S’asseu al seu costat. Quan ell es desperta, s’abracen. Ella plora i somriu. Està molt contenta. Ell plora. S’abracen més fort. S’estrenyen. Conscients tots dos de tenir tanta sort : saben que s’entenen. Se saben feliços. Enormement feliços. Increïblement feliços.