L’aparença estàtica homenatja els excesos...

L’aparença estàtica homenatja els excesos...
Parle de llançar-nos per la primera finestra,
de xicots de mans ocioses calculant-te la pell,
i partir-nos, bocabadats, un llavi.
Vull dir no esperar res i amb tot
buscar una oportunitat, aci mateix.
Parle de no fer-ho per tu, d’uns peus que
s’ensenyaren a ballar per mantindre,
l’equilibri, i d’una certa memoria
entre els oblits de costum.
Davanti l’espontani canibalisme dels teus
ulls, parle, lliure de neutralitats. De mai no
acabar. D’algun presagi. No seguirem el rosari
de burilles del soterrador.
Ciutat deserta, llums deixats,
l’estàtica aparença sempre ha estat
la coartada dels terratrèmols.
Tibant l’instint pel cruixir de la calma
menjarem paisatges
amb els dits.