Que lent aquest aprenentatge
que se t’emporta lluny de mi.
Com n’és d’imperceptible i dèbil
el baf dels teus records,
la calor I les paraules clivellades
dins la fonda ferida del mirall.
Dis-me, hoste meu,
com sobremorir a la ventura
d’una vida
encastada al moll d’una altra vida.
Si vols no m’ho diguis ara:
fa fred i aquesta nit és buida,
freda I buida com un cec a les portes
del no-res.
Espera a demà:
vindran ocells amb foc als ulls
i gotes d’estelada
al moll de la nocturna deixadesa.
Ja puc percebre l’altura del seu vol,
ja sento com truquen a la porta
de l’ arcàngel I dels llunyans oasis.

In Vol de Cendres (1996)