Res queda entre nosaltres més que els nostres
ulls sospesant la derrota. Una
mesura poc fiable on ningù no sap
qui guanya o perd. Potser res sigui
veritablement el que necessitàvem;
pensa, amor: un areny sense petjades,
una mar sense aigua ni gavines. Res
ens ompliria tant com la distància,
com els gestos carbonitzats
pels calius del record.
Ni les carícies, amb el cor t’ho dic,
ni les besades, podrien revifar
aquell esbós d’estima, d'un amor jovenívol
que s'esfullava baix la pois de la matinada.
Ja t’ho he dit, no queda res,
ni tan sols el dret a saber
qui guanya o perd,
qui fou, si tu o jo, qui portà la tardor.