1-L’ASE (ASINARA. SARDENYA, 1535)

Nota de l’autor
Sobrevolant Sardenya, en viatge cap al Nord d’Africa em va cridar l’atenció, des de la finestrella d’un Boeing 747, un illot, la qual silueta dibuixava i recordava un ase o una somereta. En arribar al meu hotel de la ciutat santa de Kairouan, vaig aconseguir del recepcionista un mapa d’Itàlia i fou, per a mi, una sorpresa afegida que aqueil illot hagi nom Asinara i que el monument históric que encara s’hi pot observar sigui el castell en ruïnes del pirata Barbarrossa. Per altra banda, dins les tradicions turques, hi figura la llegenda que explic en aquestes pàgines.

Khair ben Eddin, més conegut com el pirata Barbarrossa, era home robust, d’alta estatura, cabeçut i de cara ampla, aspectes que augmentava un voluminós turbant de seda morada. També eren trets remarcables del seu rostre uns pòmuls aits, uns ulis grans i negres dotats de la que diuen mirada de corb, una pell pigosa i uns havis gruixuts que mig amagava una barba de pèls que eren com clins de cavall amb reflexes vermellencs. En aquell moment, els seus amics i enemics el qualificaven de “terror del diable » i anava de victòria en victòria, amb una flota que creixia i unes tripulacions ferotges que l’havien consagrat, a força de sang i foc, com a rei dels mars. De fet era senyor de tot un seguit de petites illes a la Mediterrània occidental, Elba, Ischia, Pròxida, Lipari i, sobre tot, Asinara, al nord de Sardenya, que presenta a vista d’ocell la silueta d’un ase. En la creença que tan curiosa geografia li havia de donar bona sort, Barbarrossa féu edificar un castell enmig de l’illa. La fortalesa, amb murs de pedra i morter, tenia torrellons i muralles de considerable volum, amb les seves sageteres i merlets, fossats i rastells. Pensava Khair ben Eddin que no era casual la forma d’aquella illa. La natura, sota el cisell d’Al.là, havia dibuixat un ase de rocam. I els vents de la superstició, arreu del Mare Nostrum eren favorables en aquest sentit. L’ase era per lis antics egipcis el sjmbol de Tifó, déu del mal. Els perses, per altra banda, sacrificaven ases al déu de la guerra. Els romans veien en aquest animal el valor i la potència. I aquest sentiment, tot piegat, havia passat als turcs i als nordafricans. Convençut que Asinara era, doncs, solar de bona fortuna, Barbarrossa li atribuïa el seu darrer gran èxit: L’assalt, conquesta i saqueig de Maó. Estava aquell port i ciutat entre fortificacions. Quan els pirates desembarcaren en la costa menorquina vàren veure dificil trave ssar aquel cinturó de muralles i baluards. Els illencs es defensaven amb alguna artilieria, moites bailestes I arbabussos i un nombre important d’armes bianques. Però el batle, Jaume Scala, i els prohoms, Antoni Olivar, Gil Calderer i Jordi Huguet, emporuguits al davant de la sinistra fama de Barbarossa i els seus corsaris, considerats invencibles i despietats, traïren la bona gent que en eus confiava. Amb l’excusa de parlamentar la pau, anàren al camp enemic i allà ordiren l’entrega de les claus de les portes fortificades i de la ciutat tata als pirates turcs, això a canvi d’esser respectades les cases, familia i béns dels traidors. I la presa de Maó fou aixi de fàcil. El combat breu sense cap gest intrèpid que resultàs útil. Les aus de rapinya anàren per tots els carrerons i habitatges. Ningú no es saivà d’ultratges i robatoris. Els més agosarats en defensa del seu patrimoni i éssers estimats hi deixaren la vida. El f ill major de Barbarrossa es va fer un collar de nassos i orelles que li arribava als peus i mai no havia feta tanta feina la seva samitarra. Tanmateix, trenta-dos anys després, seria mort a la població mallorquina d’Andratx, en el decurs d’un altre desembarcament piràtic. Havent atacat la torre de Son Mas, fou degollat a la clastra d’aqueila possessió. Però de Menorca sortiren triumfants, amb un boti quantiós entre or, argent, joies, queviures i esclaus. Se’n dugueren entre cadenes més de vuit-cents captius, dos centenars dels quals eren nins i nines. Però Barbarrossa, lluny de recompensar els seus col.laboradors cristians, va fer cas d’una fórmula antiga: “Roma no paga traidors !” i per això, consumada la conquesta, es negà a portar-se’n aquells que havien venut els seus compatriotes que restaren en terra, les butxaques buides, la famllia delmada, la casa en flames i exposats, des del primer moment, a la revenja popular.
Suara, en el seu castell, Khair ben Eddin, fumava el seu narguil sobre un divà, al fons d’una gran sala d’arcs que làmpares de teb resplandir treien lleugerament de les ombres. I reia, feia grans riallades, en companyia dels seus tres lloctinents, Dragut, Sinan i Aidin. Parlaven de com la justicia cristiana havia execu tat els traidors, piiblicament escapçats i esquarterats. Barbarrossa repeti un cop més que els morts només eren morts i que quan de vegades li semblava sentir els crits de tots aquells negres fantasmes mesclats amb la veu del vent n’havia que atribuïr la causa a la droga. Va reconèixer que també eren moits els pirates que havien donat la vida per el, sota el flamejar de la seva bandera, en les més aferrissades lluites. Però no l’esperaven a l’infern puix no hi havia més infern que la mar i el món. Mentre els seus lloctinents dubtaven dels mots del seu cabdill i potser s’estimaven més pensar en els esperits segons la lletra corànica, Barbarrossa deia que la mort gela per a sempre ànima i cos i que tots els seus companys caiguts es podrien sota les algues flotants de la mar, enmig dels esculls gegantins de la costa o en el fang mesqui dels aiguamolls ribererics. Estava amb aquestes idees quan observà fit a fit els seus tres capitans: Dragut era la crueldat; Sinau, l’astúcia i Aidin, la bravesa. Aixi doncs, el seu desig i la seva demanda s’adreçaven a Sinau, un jueu d’Esmirna,que encara que tenia les cames moit tortes i era esquerrà, es distingia pel seu enginy...
-Sinau! Escolta...
-Digau Visir...
-Vuil una dona en el meu llit, però no una dona qualsevol. Ara mateix tenim dins les masmorres no menys d’un centenar de xicotes d’entre tretze i vint anys, quasi totes elles maoneses. Series tu capaç de triar-me’n la que. a més de posseïr notable bellesa, fos, alhora, honrada, treballadora i intel.ligent?
La pregunta va venir moit de nou al vell corsari. El seu indomable instint li deia que no podia negar-se a complir amb tal servei i que potser es jugava el coll, cas de decebre el seu senyor. Quan un es troba sota les ordres d’un esperit altiu no pot fallar. Esperà un moment abans de respondre i cercà, a través de la finestra, un raig de lluna entre les branques dels pins. Un es pensa esser lliure quan caça esclaus-es va dir, en el seu interior més intim i secret-i llavors resulta que es troba en mans d’un boig maniàtic i capriciós. Ja no li basta la fragància se ductora de qualsevulla de les seves amants. Ara, com Salomó, vol una reina de Sabà.
Sabent que tota excusa o queixa era inútil, assentí amb un mo viment de cap i afegí:
-Per a quan la voleu, aquesta al.lota?
-Per a demà vespre, sens falta.
Anà Sinau al seu dormitori i després de pensar i pensar com havia de complir tan rar i complicat encàrrec, enfilà amb la seva fèrtil inventiva tres idees que li permetrien justificar els extrems de la seva tria. A trenc d’alba, sense haver clucat els ulls un sol instant, davallà als subterranis que servien de càrcer ais captius, allà on grinyolaven les cadenes, els murs des renien fètida suor ila fosca es mesclava, a tota hora, amb l’aire enrarit. Els guardians li obrien portes i reixes i Sinau, com sempre, mesclant amb bramuls les seves paraules per tal de fer por als subordinats, passà entre d’ells com una ventana. En trà finalment en un recinte cobert amb volta de canó i allà din tre, no menys d’una cinquantena de dones joves, restaren en paorós silenci. Totes callaven, tremoloses, pàl.lids els rostres, mentre absort, el pirata, les anava clavant la vista. Enllumena des per un fanai, puix els raigs del sol mai no davallaven fins aquella fredor de tomba, Sinau podria descobrir en la bellesa de moltes d’aquelles cares un immens espant i el seu somriure sinistre augmentava potser aquelles positures temorenques. Escolli, sense presses, dotze donzelles, les més afavorides de visatge i figura. Rivalitzaven, totes elles, per llurs harmóniques proporcions i les belles talladures dels seus cossos. Qualsevol poeta les hagués adjudicat cares de rosa, cabells de seda, ulls de daina i veus dolces com la mel. Ja ben convençut de quines eren les més hermoses, les va fer sortir de la presó i pujar a les dependències superiors. Les reuní en una zona ajardinada i les va dir d’anar en fila india, a través d’un passadis, i sense cap tipus de vigilància, fins a una de les sales d’aquells fortificats habitatges. Sorpreses, aquelles xicotes, compliren les ordres del pirata i anant pel passadís, veren en alguns racons, alguns cistells curulls de monedes d’or i argent. En arribar a una sala tota encatifada d’estores perses i coixinades turques, quatre eunucs negres les escorcollaren. Es descobri, aleshores, que només tres de les al.lotes no portaven entre els piecs i amagatalls de les seves vestimentes, alguna d’aquelles monedes. Sinau en va voler saber els noms: Francina, Berenguera j Constança. Després que les altres haguessin retornat ais soterranis, procedí el corsari a posar en pràctica la segona prova, complagut de poder comptar amb tres captives honrades. Les va ordenar de sortir a un hortet on l’arbreda era espessa i fresca i hi remorejava l’aigua d’un brollador. Un dels eunucs havia posat, tot travessant la porta d’eixida, una escombra o granera, grossa i bruta. Francina li passà per damunt, Berenguera la decantà amb une puntada de peu i Constança s’ajupí, la posà pel mànec i la deixà recoizada en el mur més proper. Sinau, que l’havia estat observant a una prudent distància, picà de mans, tot satisfet i exclamà:
-Vet ací una dona que ès tan feinera com honrada !
Només restava una prova i en aquest cas l’havia de superar Constança en solitari. Sinau esdevingué amabilitat pure i després de despatxar Fraricina i Berenguera vers el seu trist en claustrament, va fer asseure Constança en un divà i prengué seient al seu costat, pregant-li de prestar la màxima atenció al que li havia de dir. Aixi estant, es va treure de la butxaca un medalló d’argent encunyat en arabescos i n’obrí la tapadora. Dins hi havia un retrat en miniatura que representava un home jove. Sinau es posà a mirer seriosament aquella minúscula pintura men tre amb veu carregada de misteri anava dient:
-No tinc germans ni germanes i, aixi i tot, el pare d’aquest home ès fill de mon pare. De qui és el retrat?
Constança agafà la pregunta al vol i després clucà els ulls un instant. Raonà la resposta amb notable rapidesa:
-Si una persona no té germans ni germanes, el seu pare només pot tenir un fill, que ha d’esser, per força, aquesta mateixa persona. Aixi hauré d’entendre que el pare d’aguest home del retrat sou vos i, per tant, el retrat que contemplau és el del vostre fill...
La cara de Sinau s’eixemplà amb un gran somriure. Un sospir de fonda satisfacció sortí del pit del vell pirata. Constança havia encertat la resposta i demostrava tenir una intel.ligència gens comuna, àgil i oberta. Confessà:
-Tens raó. Es el meu fill Suleimari, que ara és capità a Xipre, amb un estol de l’armada turca. Que Al.là li conservi la vida !
Moit content, puix Constança era alhora honrada, feinera i de cap despert, la conduí allà on hi havia les serventes de l’harem i aquestes la banyaren amb essències, li posaren una xil.lava filetejada d’or i grana, la caiçaren amb babutxes de seda i la pentinaren amb truriyelles ornades d’or i perles. Aixi, neta i perfumada, la presentà al “rei del mars” que va voler saber, fil per randa, el detall de la tria. I encara Constança no devia sentir una sola espurna de passió per aquell piratot rabassut,d’afavorida panxa, que ja havia doblegat el mig segle, sapigué aprofitar-ne la vida regalada, amuntegant joies d’un botí i l’altre, defensant la seva plaça de favorita de l’harem i amb la seva influència pogué prestar ajut a molts dels seus compatriotes, victimes de l’esclavatge.