Eulogio Díaz del Corral: Evocació del Pi de Formentor / Evocación del Pino de Formentor ( Ponent, cuadernos literarios, II etapa, nº 3, Mallorca - Cádiz, 1975)

"La más perfecta obra de la poesía mallorquina" (Gaspar Sabater: "El renacimiento literario en Mallorca". Panorama Balear, n.º 37, Palma de Mallorca, 1954).

"Composició de ressons cosmopolites, esdevinguda símbol del seu art... En redactar les estrofes d'El Pi , cerca la paraula escollida per a la justa expressió poètica que reclamen el tema i aquells moments d'inspiració. Amb fidelitat al paisatge mediterrà classitzant, ordena els mots amb espontaneitat i coherència, fent que la dignitat literària d'un bell mallorquí canalitzi el curs de les idees" (Bartomeu Torres Gost: "El Pi de Formentor. Edició políglota commemorativa del centenari de la seva redacció". Palma de Mallorca, 1975).

"El Pino de Formentor se reviste de una gran potencia ejemplar, ascética y educativa" (Llorenç Vidal: "El Pino de Formentor como modelo educativo", PONENT, cuadernos literarios, n.º 3, II etapa, Mallorca - Cádiz, 1975).

El Pi de Formentor
Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per trone l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (Versió de 1907)

Source : http://es.geocities.com/kirigirisu2002/costaillobera