De tant en tant som jueu,
jueu de l'Exode i jueu del Retorn.
M'han fet savi a les Amèriques;
som botiguer jueu dins el vintè districte de París.
Les meves ungles han quedat dins els murs blancs de calç
i la sang de les meves mans.
Som el jueu, viu i testimoni damunt la terra dels homes.
La meva raça va sorgir quan naixia el mon i dins la foguera de l'entretemps
m'han anomenat ara Déu, ara Ca,
ara Home.
Però el meu pit és un tabernacle fidel, on guard un somni vell,
un somni vell dels meus,
els altres Jueus!

Moltes altres voltes, som africà.
Som l'africà més negre de l'Àfrica negra.
Som l'africà que canta amb una veu gruixada pels camps del MIssissipi.
Som aquell pastor desmanegat, dret de sempre a la confluència dels mons.
Som el de les sequeres i el de les tempestes.
Som el dels boscs.
Som jo l'exiliat antic, la foscor de cent països:
m'ha sembrat el vent dolent.

Àfrica, mare dels homes, la corda dels segles m'encercla, m'enrevolta
i em garrota!
I jo estic mut com el temps, pels carrers d'Aubervilliers,
embolicat dins un gros abric, amb la granera a la mà.
Som l'àrab de la Renault que, un dia, torna.
I vet me aquí, dins aquest racó de sol vell,
meravella i fortuna extingida!
Som l'àrab que seu a la vora de les extensions vanes.
I vet aquí en mi, retorçades i nuoses, les paciències mil de l'olivera arrelada.
Trencatemps a la llarga de les meves festes fistonades...
Dins les coses continuades
la mort talla a ferro dolç,
a casa de nosaltres, els Àrabs!

Però cap mort gentil
no pot fer caure tots els meus caps:
la condemna suprema és ser viu
dins tots els Homes!

El temps, potser...