Ja deu comengar l'alba allà defora,
em vares dir, i tot el món va néixer
de l'escletxa de llum del finestró.
No molt lluny, blanquejaven els camins,
feien corbes, pujaven
i baixaven, incerts i més reals
que el bosc que els envoltava. De la terra
s’enlairava una boira que es va fer
transparent i deixava que veiéssim
els fantasmes dels pins. Els campanars,
les parets de les cases, els turons,
l'afany de mil ocells,
tot tornava a ordenar-se sobre el buit,
neixia sense esforç
d'aquest cotò de sucre de la llum
de l'alba que tu em deies. El teu cos
i el teu cor i els teus mots
em lligaven al món.