Quan vagis lluny porta'm
una fior o una coseta;
una curiositat.
Porta'm un pom de tot,
una esquella de mar
d'alli d'on glaqa,
un tub plomat del Titicaca,
una ploma d'indi de debò,
un déu africà;
la pèrfida rosetta d'orient
o la gomada llàgrima
de l'Hevea d'amazones.
Si aniràs lluny conta'm
de la frenesia de colors
que enlluerna
les asèptiques aurores boreals,
de les comarques que el no res
els li fa terme;
conta'm dels pobles
que animen el món de treball
com les abelles el rusc de primavera,
de les instintives processons d'ocells
migradors i els equinoccis
dels molts camins fets.
Però recorda quan vagis lluny
de no dur-me llàgrimes d'homes
de no contar-me dolors de pobles
que aci llàgrimes i dols
en tenim des de sempre
com per distreure'ns la vida.