La nit suau ens esvarava passejades
per nostra nova coneixença, tornant
i anant, finss el darrer cau,
aci a la vora del penùltim llumi
hi nasqué del teus llavis com un afany
el nostre racò d'amor devastador,
un afany que espenta cadires i
doblega espills retrovisors,
omplint-me boca i mans el teu afany,
petites perles de la nit, engolides totes.
per l'insomne deler de la teua boca
i aixi, estranys, trobàrem el sol
parant taula a d'altres convidats.
Guardàvem encara qualque secret
inutil de dir sota clarors tan clares,
un lloc o un altre, puix
les nostres ciutats pareixien intercanviables.