CAPITOL 1

     Hi havia una vegada un bosc. Era un bosc sec i hostil com la fulla d’una guillotina. Tots els camins i senders que el recorrien es perdien desdibuixats per angostos barrancs o enmig de la brusca i esmolada vegetació d’un sotabosc esquerp i feréstec. Les seves fondalades i carenes traçaven un paisatge pedregós i empinat recobert per arbres retorts, malforjats i puntasecs que, abocats a un sedentarisme ineludible a causa de la seva immoble condició, creixien escardalencs entre les pedres.
Els únics éssers pertanyents al meravellós regne animal que habitaven el bosc eren majoritàriament bèsties depredadores que intentaven depredar altres depredadors més petits que, amb grans esforços, intentaven evitar ser depredats. Aquests, al seu torn, intentaven depredar altres depredadors encara més petits els quals depredaven minúsculs animalons la funció bàsica dels quals era procrear contínuament i en gran nombre per evitar així ser aniquilats pels seus depredadors.
Vet aquí la natura en estat pur. Una natura arraulida sota les ombres i els contrallums d’un bosc impenetrable que a penes coneixia la petjada sempre assetjant de l’home.
El bosc es trobava a la capçalera d’una ampla vall al peu de la qual s’alçava la minúscula vila de Sant Gregori, un poblet d’uns escassos dos-cents cinquanta habitants que, perdut en el racó més remot de la comarca més inaccessible i oblidada del país, observava aquella boscúria inescrutable des d’una distància més que prudencial.
La vall de Sant Gregori, estancada entre altes carenes i amb un únic camí d’accés lent i tortuós, llanguia entotsolada, perenne al pas del temps, contemplant les hores invariables dins l’immutable espai que l’abraçava sota els seus invisibles braços. Els seus envellits habitants, sotmesos a una endogàmia ancestral, estaven quasi tots marcats d’una congènita i amorfa lletjor i una justesa mental que, sumades al seu peculiar accent, els convertia en uns espècimens d’unes particularitats genètiques i idiosincràtiques sense igual.
Multitud de faules i llegendes d’allò més sorprenents i inversemblants sobre el bosc i els estranys éssers que l’habitaven s’havien transmès oralment de generació en generació al llarg del temps. Històries increïbles de fetilleries, embruixos i encanteris que havien quedat impreses amb lletra indeleble en l’imaginari popular dels escassos i peculiars pobladors d’aquella vall inhòspita. Contaven que el bosc de Sant Gregori, enrevessat i tortuós, engolia a tot aquell que gosava endinsar-s’hi, que tothom que hi havia penetrat més endins del que seria recomanable no n’havia tornat a sortir mai més amb vida. Condicionats per les seves pròpies vel·leïtats, només els més valents i agosarats del poble s’atrevien a posar els peus dins el bosc, procurant no penetrar-hi massa endins, no fos cas que després no sabessin refer el camí de sortida.

    Sant Gregori era un indret gens acostumat a rebre la visita de forasters, i els pocs que ho feien, per curiositat, per obligació o per equivocació, en fugien el més aviat possible per a no tornar-hi a posar els peus mai més. Potser per això va causar tanta sorpresa i incredulitat l’arribada d’aquell noi lacònic i de posat absent que, a principis de tardor de l’any 1950, va decidir convertir el bosc de Sant Gregori en la seva llar. El noi, jove i descurat, acompanyat només per una mula vella i cega que un dia va trobar abandonada al peu d’un camí i per un carro mig desmanegat que havia arreplegat d’entre les runes d’una casa esfondrada on solia aixoplugar-se, desconeixia per complet les llegendes i rondalles que impregnaven aquell bosc i l’excés de prudència que tenallava els habitants del lloc. Al poc temps de la seva arribada a Sant Gregori, aquell home silenciós i poc sociable, que rarament sortia del bosc i s’atansava per la vila, va començar a ser objecte de la xafarderia i la xerrameca insidiosa d’alguns veïns que volien creure que el foraster que entrava i sortia del bosc com si res no els podia portar res de bo. Com sol passar en aquets casos, sobretot en poblets petits on la meitat de la població està enfrontada o enemistada amb l’altra meitat, també hi va haver lloc per a la versió contrària, la dels qui esguardaven amb compassió i misericòrdia aquell jove brut i solitari d’ulls clars i bondadosos. Abstret i indiferent, el jove ignorava l’impacte que havia causat la seva inesperada presència en aquell lloc. Ell simplement s’havia endinsat dins el bosc perquè es guanyava la vida, o almenys ho intentava, arreplegant per dins els boscos tot el que trobava: Vesc, llenyes seques, fruits i bolets, per després vendre-ho o bescanviar-ho en els mercats i places de les viles de la contrada. Amb un aspecte que evidenciava una deixadesa crònica preocupant, aquell home havia trobat en el bosc de Sant Gregori el seu lloc ideal, precisament perquè allí gairebé ningú hi posava mai els peus. Va ser per casualitat que va trobar dins aquell bosc impenetrable una petita cabana de pedra que havia suportat estoicament el pas del temps. La cabana s’alçava impàvida al peu d’una minúscula clariana on tot d’afloraments rocosos de tons rogencs i grisosos no havien deixat créixer la mala herba. Després de vàries incursions dins el misteriós bosc i d’unes quantes nits dormint en aquella petita cabana sense que ningú el foragités, el jove boscater va decidir instal·lar-se en aquell lloc i esperar que el pas del temps no li fos tan hostil com ho havia estat en anteriors ocasions.
    Només molt de tant en tant, l’estrany i esquerp personatge es deixava veure per la vila. Quan hi anava, ho feia als volts de migdia, amb el seu carro carregat de feixos de rama i arrels, mates de vesc, paneres de bolets i tòfones, cistells de figues, móres, glans i cireres d’arboç, mates de romer i llentiscle.
   La presència d’aquell home llardós i el seu animal escanyolit i cec arrossegant a dures penes un carro malgirbat causava una barreja de llàstima i repulsió entre els habitants de la vila. Tot i així, hi havia quelcom de misteriós en aquell home brut i malfargat, en la seva mirada d’ulls clars i penetrants i el seu posat absent que generava una certa tibantor entre els seus nous veïns. Hermètic i pausat, el seu aire impertorbable i aparentment indiferent intranquil·litzava els ensopits pobladors de la petita vila, els quals havien trobat en aquell nouvingut una font inesgotable de conversa.
Quan arribava a la plaça de la vila, el nouvingut s’aturava en una cantonada, descarregava el seu gènere i, sense dir ni piu, s’asseia al terra amb les cames creuades i esperava a que algú li vingués a bescanviar algun producte mentre s’entretenia contemplant les poques noies joves que habitaven aquell indret.
No corrien bons temps per a desprendre diners. La fam i els durs anys de la postguerra encara pesaven com una llosa damunt les existències dels homes i dones d’aquell racó perdut de món. L’economia de subsistència era el modus vivendi de la majoria de la gent i només algunes veïnes de Sant Gregori, endutes per un desinteressat i caritatiu instint maternal, li canviaven els seus productes per d’altres de primera necessitat que elles li oferien: pa, ous, sal, fruits, llegums, i només molt de tant en tant, algun veí mitjanament ben situat econòmicament li oferia diners a canvi d’algun producte, sempre, això sí, molt per sota del seu preu real de mercat. El jove boscater, amb el seu posat absent i la seva mirada llastimosa ni tan sols parava esment en els diners que rebia. Quan realitzava alguna transacció, es limitava a donar les gràcies i quan li feien alguna pregunta es limitava a assentir o a negar movent el cap amunt i avall o cap als costats. Desconeixedors del seu nom, els veïns de Sant Gregori van convenir de batejar aquell curiós personatge que sempre duia poms de vesc a dalt del seu carro amb el sobrenom de el collidor de vesc.
El collidor de vesc guardava curosament els pocs diners que obtenia de les seves escasses transaccions comercials. Havia començat a estalviar feia un parell d’anys amb el sol i únic propòsit d’acumular els diners necessaris per anar a visitar alguna casa de barrets de la gran ciutat. Mentre aquest dia no arribés però, el collidor de vesc passava el seu temps lliure amb la única companyia de la seva vella mula cega.
    La solitud del collidor de vesc no era un acte vocacional, en el sentit que no implicava una actitud davant la vida ni era el fruit d’una voluntat que naixia a partir d’una reflexió profunda i introspectiva. Ell no era l’eremita que havia escollit l’isolament del bosc com a recés de l’esperit, ni tampoc aquella mena d’homes que responen al jou al que se senten sotmesos pel món de les aparences i els desitjos amb l’ascetisme anacoreta que expia les culpes i els pecats i purifica l’ànima. No, dins l’ànima del collidor de vesc no s’escoltava una veu mística i espiritual que guia els passos vers una llum més sacra. La seva solitud era simplement un acte inconscient, la conseqüència natural que resultava de la seva idiosincràsia.
    Autista, amb una tendència innata a l’abstracció i l’embadaliment i permanentment immers en una mena d’estat contemplatiu i somiós, mirant amb els seus grans ulls embadocats cap dalt al cel, com si hi cerqués quelcom d’inescrutable, el seu isolament era una cosa que li era del tot congènita, no s’hi havia d’esforçar gens. Un estat d’alienació permanent que comportava que aquell home pràcticament no parés esment ni en la seva pròpia persona. La brutícia i la descura embolcallaven el seu cos com si en fos una part íntegra. Tenia les ungles sempre negres, llargs pèls foscos empastifats de mocs ressecats li penjaven pels narius i la cera que li sobresortia per les orelles ja se li enfilava pel manyoc de cabells greixosos que li recobrien embulladament el cap i la seva cara bruta. Les restes de menjar podrit s’acumulaven per entre les fissures de les seves dents retortes i corcades. Degut a les taques i les llànties que s’acumulaven sobreposades una damunt de l’altra, resultava del tot impossible saber de quin color eren el jersei esfilagarsat i els pantalons foradats i apedaçats que aguantava a la cintura amb un bocí de soga enllardada. Les seves sabates, o el que quedava d’elles, deixaven entreveure els dits ronyosos que emergien pudents per sota els forats d’uns mitjons que eren ja quasi com una segona pell i cada cop que defecava a l’ intempèrie es torcava el cul amb la mà, que rarament es rentava ja que no volia malgastar l’aigua que havia d’anar a buscar sempre massa lluny. Tot plegat, una estampa que hauria fet plorar un leprós.
Sense massa cosa a fer a part de contemplar el món que l’envoltava, la seva única font d’entreteniment es limitava a una fotografia d’una noia nua, la qual estava ja força encarcarada i difusa a causa de les múltiples ejaculacions resseques que l’impregnaven. El collidor de vesc compaginava la seva existència contemplativa amb una constant i escrupolosa rutina masturbatòria que es repetia cíclicament tots els dies de l’any i que només es veia alterada molt de tant en tant.
    Va ser precisament durant una de les habituals sessions masturbatòries que el collidor de vesc va rebre la primera visita a la seva cabana. Es trobava exercitant fervorosament el seu canell i esprement a fons la seva lasciva imaginació sota l’ombra d’un pi quan va sentir un murmuri de veus xiuxiuejants i de rialles que provenien d’algun lloc per entre les bardisses que hi havia rere la cabana. En sentir les veus, el collidor de vesc va interrompre bruscament la seva frenètica activitat i va quedar-se completament immòbil, amb els seus grans ulls incrustats en el lloc d’on provenia el so. Aleshores, va veure una pedra de la mida d’un puny que sortia disparada d’on havia fixat els ulls i que es dirigia veloçment en direcció al seu cap. Hàbilment, el collidor de vesc la va poder esquivar just mig segon abans de què impactés contra el seu front. Acte seguit, va poder veure un grup de cinc nens que emergia sorollosament de darrere les bardisses brandant pedres que sortien disparades amb força cap al lloc on ell exercia la seva solitària activitat. El collidor de vesc va haver d’esforçar-se per esquivar les envestides d’aquell grup de nens poc amigables mentre intentava apujar-se els pantalons al mateix temps que corria a amagar-se. Va rebre l’impacte de dues o tres pedres abans d’aconseguir refugiar-se darrere els primers arbres que s’enfilaven pel bosc. Espantadís i apocat, sense el tremp i el valor necessaris per a fer front als inesperats atacs d’aquell grup de nens envalentonats, el collidor de vesc es va refugiar dins l’atapeït sotabosc i va esperar a que passés la tempesta, suportant pacientment els insults i les burles dels cinc joves veïns de Sant Gregori. Avorrits d’esperar d’aquell home alguna reacció que no es va arribar mai a produir, els cinc marrecs, que tenien entre nou i tretze anys d’edat, es van entaforar a la cabana i, entre rialles i paraulotes de desdeny i befa, es van pixar damunt el jaç que el collidor de vesc feia servir per a dormir. Llargament acostumat a aquella mena de rebudes poc amistoses, el collidor de vesc va romandre durant tota l’estona que els nens van ser allí en el seu improvisat amagatall, sense moure ni un dit i sense quasi ni respirar. Recelós i desconfiat, no en va sortir fins llarga estona després de què els joves intrusos haguessin marxat. Aleshores, va imaginar-se que el seu temps en aquell lloc estava comptat. Que aquella incursió de brètols de ben segur que aniria seguida de l’arribada del propietari d’aquell indret per foragitar-lo. El que no sabia el collidor de vesc era que aquell bosc i aquella cabana eren de propietat comunal i que l’ajuntament de Sant Gregori no tenia el més mínim interès en el que succeís o deixés de succeir dins aquell bosc i els únics que van tornar a aparèixer pel lloc, un parell de dies després, van ser els cinc nens, que al llarg d’aquella tardor es deixarien veure, adesiara, pels voltants de la cabana. Afortunadament pel collidor de vesc, les següents visites dels cinc jovenets no van ser tan hostils com la primera. Després d’aquella primera visita, els nens, quan apareixien pel bosc, es col·locaven a certa distància i es limitaven a mirar-se al collidor de vesc amb curiositat durant llarga estona mentre especulaven sobre aquell estrany personatge i la seva sobtada presència en aquell lloc. Amb el pas dels dies, els nens van començar a fer-li preguntes sobre tot allò que els picava la curiositat i, sobretot, sobre els comentaris d’ell que feien córrer la gent del poble. El collidor de vesc, que poc a poc va anar perdent-los la por i ja no corria a amagar-se quan els veia venir, responia lassament a les preguntes dels nens, que en el millor dels casos obtenien un no o un sí com a única resposta.
    Va ser la vigília del dia del solstici d’hivern de l’any 1950 que els nens van veure al collidor de vesc per darrera vegada. L’endemà, dia del solstici, el collidor de vesc complia vint anys i, com era habitual en ell, es va alçar de dormir a l’hora que li va semblar. Era un matí extremadament fred i li va costar aixecar-se més que de costum. A mig matí va sortir de la cabana i es va enfilar a peu bosc amunt. Només duia penjat un petit fardell amb un sac buit a dins, una cantimplora d’aigua, mitja barra de pa i una peça de fruita. Havia sortit a collir vesc per vendre’l com a guarniment nadalenc.
(...)