1. Jaume Pons Gayà
2. Antoni Llabrés Villalonga
3. Bàrbara Torrens Guardiola

Entrevistador

1r fragment

1. A sa pedrera se treien ses pedres en brut, com veis aquí. Se feia palanca amb un perpal, en foraster se diu palanca però noltros li deim perpal. És un perpal. Aquest perpal el se posava un contrapès aquí, se feia palanca, se pitjava de darrere i s'alçava sa roca tant si feia aquest pes com si feia una tonelada com si en feia dues.
E: Sí.
1. Después això sortia en brut. Llavor s’havia de picar i s’havia… se feia servir o per llindes de portal o per escalons d’en terra o per bordillo. Es bordillo se feia més petit, ara això se feia més en gros. I tot se treballava a base de martell, que aquest és molt antic, que tenia una sola d’acer.
E: Sí.
1. I una punta també d’acer. Sa punta era per fer ses regates per obrir ses pedres i sa sola per desvestar. Sa sola se picava normalment així, i s’espenyava sa pedra. Llavonses, això se diu un tope. Es tope aquest pareix una escàrpera però té sa força d’un martell. Mira com se deixonava. Después s’agafava es punxó per aplanar ses pedres. S’anava picant i s’anava davallant. Ses escàrperes servien per fer ses voreres.
E: Sí.
1. Perquè sa maça aquesta ho espenyava i se picava així ses voreres. Quan s’havia aplanada, aquí tenim una maça d’un cap gruixat, que era es primer que picava, i un cap més fi, es cap gruixat se picava així i después s'hi dava es fi a darrere i així ja sa sola ja no se daixonava tant i se daixonava. Ara ses eines se desgastaven i s’esmolaven amb una pedra de Mallorca mateix, que això se treu en es Port des Canonge, a sa part de Valldemossa, i és una pedra, noltros li deim pedra foguera. No sé per quin sentit però se menja es (a)cer, ho has vist esmolant? Se posava aigua, perquè... A sa pedra aquesta, que se diu pedra foguera, s’hi posava aigua perquè si no es (a)cer s’encalentia i tornava fluix. Posant aigua, quedava una punta, quan s’havia picat un quart o mitja hora que això se començava a desgastar s’anaven a puesto, que el tenien a un puesto a prop d’allà on picaven, i esmolaven tant es punxó, com ses escàrperes, tot tot això estava trempat. No, ara se posa vídria o se posa diamant i no tens es problema, però antes es (a)cer mateix s’havia de trempar i avui ja no hi ha es ferrers que el trempin.
E: Ja no en queden, de ferrers, per aquí que ho sàpiguen fer an això?
1. No. N’hi ha un, que ja és bastant vell, i si li demanes un favor t’ho fa, però, es joves com que ja no s’emplea, no s’emplea, no se fa.
E: No ho saben ni fer, pentura...
1. No. Ses macetes antigues també eren saldades des fer es caps i lo altre de ferro. Supòs que era perquè en aquell temps es (a)cer era mal de treballar, no ho sé. Aquesta té molts molts d’anys, aquesta, eh? Mira-la ara ja se fan llises, les duen de sa península i se diuen “bellota”, que és sa, sa marca que en fa més en sèrie, supòs.
E: Aquí a Mallorca no en fa ningú ja?
1. No, no no no. Això és fet d’un ferrer antic, que agafava un tros de ferro, el foradava i li cegava es daixons i era perquè no s’escocàs perquè es ferro s’escoca però es (a)cer trempat no.
E: Quan dius “s’escoca” què vols dir?
1. S’esclafa.
E: S’esclafa, s’enfonsa un poc?
1. S’enfonsa, eh, ni així mateix encara ho veus allà a on se picava? està un poc més enfonsat. És igual que es punxons, si se trempava, ara aquest està ben trempat perquè per molt que li peguis no, no fa sa capirota que fa aquest. Sa punta passa igual, aquest és fluix, de trempo d’aquí i d’aquí i aquest en canvi no. Veus sa punta que és ben perfecta i sa cabota també. Ara per sa pedrera, per traginar, com que allà tot és regurós, hi ha es gruixos i no camines mai pla perquè si se pogués anar pla, pues, ja se farien coses per, per, i es al•lots, millor dit, es joves començaven a traginar primer ses senalles aquí per dur-les-se’n, un al•lot davant un darrere, omplien això de senalles, hala idò.
E: Com li deis a aquest...?
1. Una civera
E: Una civera, ah idò això.
1. Una civera. I si sa pedra per exemple feia cent quilos, dos homes no la poden dur perquè quan un fa més força d’aquí carrega tot es pes en es qui va davant o al revés. Ara de cinquanta quilos se duia bé però quan feia cent quilos se posava un home enmig, i un aquí i un aquí deçà i lo mateix allà, eren sis i sis ja podien dur més de cent quilos.
E: I un home enmig què agafava?
1. Un home enmig sempre agafava així.
E: I un altre agafava també...
1. Un a l’esquerra i un a la dreta i a dalt igual.
E: Sí, sí, sí.
1. I això se traginava totes ses peces aquí damunt, ses peces possibles, si era grossa se daven tombos.
E: La feien redolar?
1. No.
E: O què?
1. S’alçava d’una banda, se posava un tronc aquí i damunt es tronc dava es tombo, és a dir, quedava quasi quasi a l’aire.
E: O sigui era...
1. O sea se posaven tres homes aquí, per exemple una pedra com aquesta, l’alçaven, quan estava de canto posaven un tronc, sempre o de figuera o de fasser o, què li deis?
E: No, fasser.
1. Fasser perquè aquests són molt falaguers i no s’espenyen amb un cop.
E: Ja, ja, ja.
1. Perquè són sa figuera i es fasser és lo que te va més bé. Quan es toc sempre màs o menos a mitjan lloc quan tombava sa pedra ja te tornava quedar quasi dreta. I una passa i una altra i una altra...
E: Una feinada idò.
1. Una feinada. I se duien en es carregadors. Es carregadors era una altu... si era de carro, tenia s’altura des carro.
E: Sí.
1. I si era de camion, més gros, que a lo darrer ja venien camions.
E: Clar.
1. Fa seixanta anys que encara eren carros. I es carregadors aquests pues se tirava llavor dins es carro i se traginava cap a Palma amb so tren o amb so carro mateix.

2n fragment

2. Ai ja fa estona que sé
i des garballons fan ses palmes
i des garballons fan ses palmes.
espesseïdes de Jaumes
i com un se’n va s’altre ve
i ai ja fa estona que sé.
Es ferrers fan ses arades
i es fusters fan es mantins,
i es fusters fan es mantins.
I ses dones fan es nins
i a força de perdiuades,
i a força de perdiuades.
2. Tant m'és jota i com fandango
i com un ball aragonès,
3. Canta aquelles verdes
2. me voleu dir quin mes és
i que ses dones pixen manco?
2. Una fadrina brodava
i ho tornava a desfer
i ho tornava a desfer
per tenir feina que fer
i quan s’estimat hi anava
i quan s’estimat hi anava.
Va bé? Idò, ja està bé o no?
3. Canta aquella des tric-i-trac
2. Hala mem, vatua el món amb so tric-i-trac, hala mem!
E: Vénga
3. La te demanaven, la te demanaven aquí defora dissabte.
2. Jo festejava a les fosques
i amb so llum ben apagat
i amb so llum ben apagat,
i ai per companyia un gat
i aquí i allà i amunt i avall
i per testimoni ses mosques
i per testimoni ses mosques
i jo festejava a les fosques.
Hala, envant!
E: Molt bé
3. No, no, no has cantat ses verdes, però, i en Jaume en vol una de verda.
2. Mecagondell, ja n'he cantada una: "es ferrers fan ses arades".
3. Aquella que que que…
3. … aquestes verdes, aquestes verdes.
2. Sa poma pega un bramul
i es pardal hi va escapat,
es collons fan tric-i-trac
i per sa regata des cul
i sa poma pega un bramul.

3r fragment

2. I som Toni Llabrés Villalonga, eh? Vaig néixer l’any trenta-quatre i tenc seixanta-cinc anys d’edat i enguany en faré seixanta-sis, eh?
3. I què has fet de jove?
2. I de jove, de jove anava pes camp, anava a cavar vinyet, anava a cavar vinya de calop i llavonses, s’hora s'hora d’anar a segar anava a segar i s’hora d’anar a vermar anava a vermar, m’entens? I només frissava que vengués es temps des vermar i es temps des batre per anar mantengut perquè era molt, ca meua necessitava tres llesques de pa i només en tenia una assuixí i figura’t i anaves a vermar i te timaves aquelles dues llescotes de pa i amb formatge i olives i un bon i una bona botella de vi d’aquest de pinyol vermell; i per batre també te donaven per berenar, clar, t’havies d’aixecar prest perquè per garbejar primer s’han d’aixecar, primer s’aixecaven prest, no és com ara que se n’hi van amb so sol, però primer s’havien d’aixecar a les cinc des dematí per, perquè havies de garbejar i llavonses com tenies garbejat i ses i s’era preparada per, que havies estès, llavonses te n’anaves a berenar i si eren les deu, nou i mitja, deu, ja berenaves ben berenat, te feien unes bones sopes mallorquines, llavor te feien un bon frit de porc o un bon frit de mè i un bon vi i cap a dins s’era. Llavonses posaves ses bísties a dins s’era a damunt les dotze, eh? i si era blat e…, havien d’estar tres hores dins, a damunt s’era i si era civada una horeta i mitja i si era i si era ordi també, si volies fer sa palla petita també havies d’estar una horeta i mitja. M’entens? Però si volies fer palla grossa, que primer feien es, es matalassos de palla d’ordi, eh?, res, era una escapollada, feies dues voltes i ja havies assolellat ses espigues i llavonses treies sa palla i tornaves assentar a damunt. M’entens?