Adreça desconeguda

Demanava l'adreça
del Paradís.
I el Paradís no en té: adreça desconeguda.

S'està dins el terratrèmol
i no és possible saber
on és la barana protectora.
A la vora dels precipicis més profunds
sempre hi apareix la por.

No hi ha dies plàcids,
si el temps fuig
orfe d'alegria i de color.

Convindria recordar les paraules
exactes de Yunus Emre
quan escrivia això:

Aquest camí és llarg i amb moltes etapes.
Per aquí no hi ha dreceres, sinó insondables

Cap drecera, per deixar enrere
camins de males petjades.
No es veu ni la sortida
ni el final, res de res.

Es demanen eines útils:
una mà o una paraula.
També una besada, si no hi ha
res més potent.

No retorna cap resposta. Sempre és el mateix:
adreça desconeguda.

Selva de paraules

Gotes de pluges inoportunes
van mullant papers escrits
amb el material d'insomnis.
Són els treballs dels predicadors,
artífexs de paraules ordenades
fins a formar un collar que ofega.

La pluja deixa anar la substància
suprema, i ben artificial,
que ha fet la comèdia.
Cada paraula llenegadissa
convertida en bell meandre
va cercant la sortida del paper blanc.

Què en restarà de la poesia, quan torni
mullat i capriciós dibuix?
Serà com cercar imatges
dins els bocins d'un mirall trencat.

S'haurà de repensar, això dels poemes
de les paraules inútils.
Seria molt millor agafar el matxet
i, obrint camí sense por,
anar penetrant dins les selves de paraules.

El temps entre els dits

He provat de córrer
encalçant el temps,
però el rellotge, tots els rellotges,
s'han aturat i marquen
la por en punt.

He d'acceptar la tristor.
Conviure amb la tristor.

El temps va passant i jo,
sempre desorientat, desencaminat
i sense punt de referència,
estic enyorant un ocell
guia, com el fil del laberint,
que m'ajudi a sortir del lloc
on ara m'hi he trobat perdut.

Informacions d'última hora,
geografies ignorades i una clau
dins la butxaca dels pantalons
em fan errar el camí.

Trobaré un paper escrit navegant
dins una botella de naufragi.
Paraules de Rafael Guillén
m'ajudaran a acceptar el curt tram de vida,
quan pugui llegir:

Que no tengo más ancla, que no tengo
más posible contacto, que no tengo
más vertedero, o playa, o límite si quieres.

Dame el silencio, o lo que sea. Dame
algo que me acompañe.

Ara mateix, sense un crit
dins el naufragi, sento el temps
ben esmicolat fugint de les mans.